Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Les cupletistes que van revolucionar el Paral·lel

Ara fa un segle, el cuplet es va erigir en un gènere musical de moda que radiografiava una societat urbana en transformació i plasmava alguns canvis en la imatge pública de les dones

Les tres van cultivar el cuplet català. D’esquerra a dreta: Pilar Alonso, Mercedes Serós i Ramoncita Rovira / Arxiu

Raquel Meller, Mercedes Serós, Pilar Alonso, Ramoncita Rovira, La Bella Otero, Antonia la Cachavera, Pepita Iris, Pepeta Ramos… Podem afegir a la llista desenes de noms i pseudònims artístics més o menys exòtics. Noms de noies que, ara fa cent anys, es van apoderar amb força de les cartelleres dels teatres i cafès de varietats de Barcelona. Eren les cupletistes (o, com era més habitual anomenar-les en l’època, cançonetistes), protagonistes d’un fenomen musical i cultural, el cuplet, d’èxit rotund i impacte efímer; però que, vist amb perspectiva, es pot llegir com un intent d’articular un corrent de música popular moderna, genuí de Barcelona, però alhora connectat als gustos i costums importats d’un món que començava a globalitzar-se, i que se servia dels incipients criteris de producció cultural industrial i de difusió de masses. Alhora, segurament d’una forma no proactiva i més cosmètica que política, també van encarnar un cert canvi de xip en la representació pública de les dones en aquelles tumultuoses primeres dècades del segle XX.

Però els cuplets de fa un segle no havien sorgit del no-res. De referències literàries al couplet o copla en trobem ja en època medieval, a les cultures provençal i francesa. És una forma de cançó narrativa, amb un seguit de versos i una estrofa clònica que es va repetint. El cuplet que s’implanta amb força a casa nostra en les darreries del segle XIX és un fill directe dels espectacles de cabaret i music hall parisenc, que aleshores viu un moment d’expansió per l’Europa central i la península Ibèrica.

A Barcelona ja hi és ben arrelat des de la segona dècada del segle XX, molt vinculat a l’explosió del Paral·lel com a centre d’oci nocturn popular. Som en una ciutat en ple batec industrial i menestral, amb una burgesia puixant, enriquida amb els rèdits de la Gran Guerra europea, i un moviment obrer amb palpables mostres d’apoderament com la Setmana Tràgica (1909) o la vaga de la Canadenca, deu anys més tard. Però aquella rosa de foc d’alta temperatura sociopolítica també es diverteix i desenvolupa al voltant de l’artèria que unia el Poble-sec i el Raval, inaugurada el 1894, una bulliciosa indústria de l’entreteniment, amb un eixam de teatres, sales de ball, envelats, acadèmies musicals, cafès concert, o al mateix carrer.

Encara que se l’hagi associat a l’erotisme, en general, el cuplet escrit en català va optar per un costumisme apte per a tots els públics, hereu del teatre de Pitarra

El repertori cupletista escrit en català va arribar quan el gènere, cantat en llengua castellana, ja estava en ple apogeu. Ho va fer per l’obstinació de certa intel·lectualitat que hi va veure una escletxa d’oportunitat per eixamplar la base en la recuperació de la llengua i el pensament catalanista, i deslliurar-la del fermall elitista de la Renaixença literària i la lírica coral dels orfeons, tot baixant-la a peu de carrer. El periodista i literat Rossend Llurba escrivia el 1912 al magazín De tots colors, amb un català prenormatiu i uns paràmetres identitaris que grinyolen avui: “No hi heu pensat mai, amics meus, en la victoria que representaría per la nostra rassa, la constitucció d’un music-hall català? Jo crec que aquest genere d’art alegre y deliciosament captivador, faría un gran be dintre les nostres costums un xic massa austeres y donades al trascendentalisme. […] El día que sapiguém despendres de certs convencionalismes que forsosamént ens fan apàtics davant la manera de sentir d’altres pobles tan cosmopolites y un xic més galants que el nostre, la causa santa de la nostra patria haurà donàt un gran pas”.

Les cupletistes que van revolucionar el Paral·lel
Caricatura de l”Esquella de la Torratxa’ sobre la febre del cuplet, l’abril de 1920 |Arxiu

Llurba provenia del Vilosell (les Garrigues), però se’l pot considerar un veritable indígena del Paral·lel –va viure gairebé sempre al Poble-sec– i propagador del seu estil de vida desimbolt dels millors anys. El 1917, va ser ell qui va posar lletra al primer exemple de cuplet en català, després que periòdics satírics com Papitu L’esquella de la Torratxa fera algun temps que publicaven paròdies de lletres originals castellanes. “La font del Xirineu”, una innocent picardia sobre un brollador d’aigües suposadament incitadores dels instints amorosos, va ser musicada per Joan Suñé i estrenada amb esforçada pronúncia per Raquel Meller, el nom artístic de Francisca Márquez López (Tarazona, Aragó, 1888 – Barcelona, 1962), el nom més rutilant sorgit de l’escena del Paral·lel i tota una estrella internacional del cuplet i la tonadilla.


Les altres barcelonines

La ciutat de Barcelona creixia com no ho havia fet ni ho farà mai més. Del 1910 al 1930, gairebé duplica la població: de 581.000 a 951.000 habitants. És un potent xuclador que absorbeix grans onades migratòries, una captació que es nodreix, fonamentalment, de petits pobles de Catalunya endins i, en menor mesura, d’Aragó i el País Valencià. Famílies senceres ho deixen tot per buscar una oportunitat en la puixant ciutat fabril, però també hi irromp un important contingent de noies soles, molt joves, que es guanyen la vida fent de cosidores, planxadores, minyones o dependentes de botiga.

És a aquestes noves barcelonines a qui posen veu i rostre les cupletistes. Moltes d’elles també eren joves de províncies que, amb suposades habilitats cantores, provaven sort a la fàbrica de somnis del Paral·lel. Pilar Alonso Moll (Maó, Menorca, 1897 – Madrid, 1980) fou una de les artistes que més va cultivar el cuplet en català, tot i que, com en tots els casos, el gruix del seu repertori fou en castellà. D’Alonso és, per exemple, el primer gran èxit del cuplet en la parla de Verdaguer, “Les caramelles” (1919). Amb llibret de Joan Casas Vila (que amb el pseudònim de Joan Misterio, fou un dels lletristes de cuplets més constants) la cançoneta aborda un dels recursos habituals del gènere, reproduït en peces com “Els tres tombs de Sant Antoni” o “L’aplec de Sant Medir”: la posada en comú de festivitats populars o vinculades al calendari litúrgic amb les pulsions amatòries, sempre amb el recurs del doble llenguatge. L’autora de la partitura, Cándida Pérez Martínez (Olot, 1893 – 1983) fou un cas excepcional de professional de la composició musical, un àmbit aleshores del tot aliè a les dones.

Les cupletistes que van revolucionar el Paral·lel
Cançoners com el de Rossend Ràfols (1919) van contribuir a popularitzar el gènere |Arxiu

La humorística “Jo vull ser miss” (una altra estrena de Pilar Alonso del 1921), ens presenta la caricatura d’una noia aterrada “d’un poblet de mala mort”, emfàticament anomenat “Vilafàstics”, disposada a adoptar els costums urbans i els esnobismes del moment com a forma d’ascensor social, i particularment a aprendre “l’enraonar d’allà, a London” per poder fer “d’acompanyanta de les senyoretes bé”.

El cuplet va ser un gènere amb la característica especial d’estar interpretat sempre per dones, amb raríssimes excepcions: algun còmic com Josep Sampere o algun transformista, com Manuel Izquierdo amb el seu alter ego Derkas. Però sempre expressaven un punt de vista narratiu, una veu, femenina, encara que, paradoxalment, fossin escrits per homes. Les seves històries presenten una tipologia de dona que, tot i que està marcada per l’acatament d’un horitzó social i cultural masculinitzat, sí que articula un relat propi respecte el món masculí i les relacions sexoafectives. “Tornant de Montserrat” (1921), una de les incursions en el gènere de l’escriptor Santiago Rusiñol, conté una insinuació explícita al gaudi afectiu: “El trist és que anant amb l’home quasi no he vist Montserrat; però veient-lo o no veient-lo, el cas és que m’ha agradat”.

Un dels personatges més prototípics sorgits del boom del gènere va ser la Marieta de l’ull viu, una altra creació de Pilar Alonso, una mena d’spin-off d’una coneguda cançó popular. En la versió del cuplet, estrenat cap al 1925, la protagonista femenina pren la veu per reivindicar-se com a amant lliure davant de la rumorologia estigmatitzadora: “Jo soc la criticada Marieta, que retreu aquell cant de picardia, i amb aquell soldat, si no hi hagués anat, encara hi tornaria allà, a la Font del Gat”. A “El vestir d’en Pasqual” (popularitzada per la cantant Pepeta Ramos, la Goyita, el 1923) se subverteixen els tradicionals tòpics de gènere en presentar-nos la narradora un seu xicot d’aire freak i fashion victim que sucumbeix als famosos “elàstics blaus subjectats amb candaus” i tota mena d’extravagàncies en la vestimenta: una demolidora caricatura de certa bohèmia de postureig i aparença que llavors abundava al Paral·lel.

Figures com Pilar Alonso o Ramoncita Rovira, talment com influenciadores de fa un segle, posaven la seva imatge al servei de complements de moda, licors o tabacs

Encara que habitualment se l’associa a l’erotisme i a la temàtica llavors denominada sicalíptica, en general els cuplets escrits en català van optar per un costumisme apte per a tots els públics, hereu del teatre de Pitarra, que va contribuir a la seva hegemonia. En els primers moments van proliferar també les temàtiques més transcendentals, lligades a la simbologia patriòtica o a una ruralitat pastorívola i idealitzada pel sedàs modernista. Però a poc a poc, les quatre barres, les pubilles i hereus, les puntaires i els aplecs sardanistes va deixant lloc a temes obertament urbans i atents a les novetats i modes del moment: els automòbils, la ràdio, els tramvies, els grans magatzems, fins i tot l’art d’avantguarda (a la delirant “El pintor cubista”) o la fal·lera dels esports. A “La barcelonista” (interpretada per la saragossana Mercedes Serós el 1925) es normalitzava si més no les dones com a seguidores d’un futbol que s’imposava com espectacle de masses: no gaires anys abans, el 1914, una aficionada blaugrana, Edelmira Calvetó, havia hagut de batallar a fons per ser admesa com a sòcia d’un club que, fins llavors, reservava aquesta condició als homes.

Les cupletistes que van revolucionar el Paral·lel
Eden concert, local de referència del cuplet català a l’actual carrer Nou de la Rambla Eden concert, local de referència del cuplet català a l’actual carrer Nou de la Rambla. |Arxiu

 

Els cuplets de caràcter polític són una rara avis en el cuplet català, encara que Raquel Meller va estrenar una curiosa proclama republicana el 1920, “La verge roja”, sempre passada per l’adreçador del melodrama. Pel que fa a les qüestions socials, apareixen normalment tamisades per una ironia conformista. A “Tot pel pis”, gravada per Pilar Alonso el 1924, s’aborda l’actualíssim tema del descontrolat preu de l’habitatge com a fre als anhels emancipatoris d’una jove parella. Però, com delata la tonada, les esperances d’aquella joventut no estaven tan dipositades en les polítiques públiques de control del mercat immobiliari, sinó més aviat en la mediació d’agents extraterrenals: “Reso a santa Tecla, reso a sant Benet, perquè em concedeixin trobar algun piset. I si no m’escolten, amb el meu Narcís no podré casar-m’hi, pel pis”.


De l’apogeu a la decadència

A partir del 1920, el cuplet català entra en ple apogeu, arran del concurs organitzat pel magazín El Dia Gráfico on hi van concórrer 179 composicions. La fal·lera de molts professionals liberals de diversos àmbits per posar-se a escriure cuplets i oferir-los a les cançonetistes més notables, per treure’s un sobresou en concepte de drets d’autoria, fou de tal magnitud, que era objecte de befa a les revistes d’humor. Figures com Pilar Alonso o Ramoncita Rovira, protagonitzaven glamuroses postals i, talment com influenciadores de fa un segle, posaven la seva imatge al servei de complements de moda, licors o tabacs. La popularització dels sistemes de reproducció fonogràfica, i a partir del 1924, de la ràdio, va contribuir decisivament a la seva expansió. Rovira (la Fuliola, l’Urgell, 1902 – Barcelona, 1964), és una altra cupletista avui gens recordada, però sí que ho és alguna de les seves estrenes notables, com el sensual tango “Fumando espero” (1925), l’agosarat “Tango de la cocaína” (1926) o el vals melodramàtic “La mare” (1922), tot un clàssic de la cançó sentimental en català, malgrat que el seu moralisme explícit avui ens pugui violentar.

Molt tocat per les restriccions imposades per la dictadura del general Primo de Rivera, el cuplet escrit en llengua catalana cau en desgràcia aviat: és residual a partir del 1926. Sobreviu uns anys, cada cop més reclòs en espectacles de revista i els vodevils picants. D’aquesta època és un altre cuplet recordat, “El coctel de l’amor”, un número de l’entremès musical La reina ha relliscat (1933) que avui coneixem per la seva tonada, “Remena, nena”. Però com a gènere mainstream, aviat va perdre l’interès del públic en favor d’altres modes musicals, ja fos el tango o els ritmes de ball derivats de l’espectre del jazz com el foxtrot, el swing o el shimmy. Encara que algunes cançons s’han incorporat a l’imaginari col·lectiu, en part, a causa dels exercicis de revival dels anys setanta de gent com Guillermina Motta, Núria Feliu o el grup valencià Els Pavesos, la gran majoria de cupletistes van viure la resta dels seus dies en un persistent oblit.

Article publicat al número 521 publicación número 521 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU