Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

"En aquesta societat, si no tens diners, no ets ningú"

/ Jaume Herrero

La vida d’en Lluís, que té 70 anys, va capgirar-se en trobar-se amb una pensió insuficient per cobrir les seves necessitats més peremptòries. Va haver de recórrer a diverses entitats i, després de passar un parell de dies al ras, ara s’allotja a l’alberg de Sants, a Barcelona, mentre busca una habitació on estabilitzar-se. També el Fran, de 61 anys, les ha passat de tots colors, malgrat haver treballat tota la vida. Des de fa vuit anys, aquest manobre nascut a un poble pròxim a Sevilla, dorm en un racó arrecerat de la muntanya de Montjuïc. Tant ell com en Lluís s’han incorporat al Sindicat de persones sense llar de Barcelona, sorgit amb l’objectiu de representar un col·lectiu desatès per les institucions i víctima d’un gran estigma social. Segons la Fundació Arrels, l’any 2020 el nombre de persones que romanen al carrer es va incrementar un 22% a causa de la pandèmia.


Havíeu imaginat mai que us trobaríeu dormint al carrer?

A tothom li pot passar. Sobretot si, en una determinada edat, et quedes sense feina i la pensió que cobres no serveix per mantenir-te. Tenim alguns familiars que ens donen un cop de mà quan anem a visitar-los, però és de tant en tant i la majoria s’inhibeix. Cadascú arrossega les seves circumstàncies i en general no tens altre remei que espavilar-te.


En quina situació us trobeu actualment?

És molt complicada, perquè sense diners no pots entrar a un bar per anar al lavabo, i si vols menjar, has d’adreçar-te al Banc dels Aliments o als diferents menjadors socials que hi ha repartits per la ciutat. Nosaltres ens coneixíem del menjador que hi ha a l’avinguda del Paral·lel o de creuar-nos al Gimnàs Social Sant Pau, al Raval de Barcelona, on podem dutxar-nos.


Com afronteu aquesta etapa de la vida?

El pitjor és que, tot i no estar ebris ni vestir malament, la gent ens gira la cara o ens mira amb malfiança. I a això s’hi suma el desinterès de l’administració, que no s’ha preocupat d’oferir sortides laborals per a persones de la nostra edat. Totes les feines són per a altres perfils, per més que estem perfectament capacitats per reciclar-nos i assumir determinades tasques. En aquesta societat, si no tens diners, no ets ningú.


Què ha suposat per vosaltres l’aparició del Sindicat?

Ens dona força i il·lusió. I és que no és la nostra causa; sinó la de qualsevol persona a qui una crisi pot passar-li per damunt, cosa que ens ha servit per entendre el valor de la solidaritat, la generositat i la companyonia. Uns valors que la societat sembla haver oblidat, ja que la majoria només mira pel seu interès. Estaria bé que els polítics passessin un dia amb nosaltres per saber què implica viure al carrer.


Creieu que no són conscients del problema?

El coneixen i saben com pot resoldre’s. Només a Barcelona hi ha 13.000 pisos buits i un centenar d’hotels tancats, dels quals una petita part podrien destinar-se a qui més ho necessita. És com passar, de la nit al dia, de dormir a la intempèrie a comptar amb una habitació on descansar, rentar-te, estar tranquil i deixar les teves pertinences, que en el nostre cas les custodia la Fundació Arrels. L’accés a un habitatge és bàsic, igual que acabar amb les batudes policials, especialment contra els joves immigrants que han sortit d’un centre de menors i ara es troben al carrer. Lluitem per la dignitat de tothom.


Quines són les vostres prioritats?

El primer és que ningú més mori al carrer, per això reclamem a l’Ajuntament de Barcelona i a la Generalitat de Catalunya un pla de xoc que es mantingui amb el temps. Amb els recursos actuals n’hi hauria prou, i ens estalviaríem el mal tràngol de passar per un alberg del qual et veus obligat a marxar l’endemà.


Amb quins suports compteu?

“Només una minoria necessita acompanyament psicològic i, a diferència del que es diu, tothom vol deixar el carrer”

Estem en contacte amb Arrels, Metzineres, Lola no estás sola, els sindicats d’habitatge i altres col·lectius, que ens ajuden a traslladar les demandes. Mesures que també haurien d’incloure explicar a la població que les persones sense sostre som persones iguals que la resta, amb la mala sort que un dia vam quedar-nos sense feina ni els recursos per viure. Només una minoria necessita acompanyament psicològic i, a diferència del que es diu, tothom vol deixar el carrer. El que no accepten són pedaços.


Creieu que això està en vies de resoldre’s?

De moment, hem tingut un ressò molt important. A les assemblees ja s’apropen unes cinquanta persones i gent que no ens coneixia s’ha interessat a venir. De la mateixa manera que un grup de Saragossa ens ha trucat per crear una plataforma similar. Tot just estem començant, però mantenim l’esperit de lluita. No tenim altre camí.

Article publicat al número 521 publicación número 521 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU