Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Les dones que estimaven les muntanyes

Tres projectes integrats exclusivament per dones treballen per dinamitzar les valls pirinenques del Pallars Sobirà a partir d’activitats com la recuperació de l’ofici de pastor i l’aprofitament de la llana

Pastors a la muntanya / Pepe Camps

El campanar de l’església de Llessui ja ha repicat les sis de la tarda i Antonio Peiró espera neguitós a la plaça d’aquest poble de la vall d’Àssua, a 1.400 metres d’altitud i amb una seixantena d’habitants. No ens dona temps ni a saludar-lo que ja arrenca el tot terreny per enfilar muntanya amunt fins a un dels indrets on es guarden les ovelles, ara que aquest llarg hivern sembla que toca la seva fi. Peiró, que es va jubilar després de tota una vida pasturant el ramat que havia heretat del seu pare, afirma amb sinceritat: “Em vaig ficar la motxilla a les espatlles i m’hi he estat 40 anys, però puc dir que encara no ho sé tot, cada dia aprens alguna cosa”. Actualment, a banda de la passió per l’ofici i el vincle emocional que l’uneix a la seva terra, té un motiu més per continuar empaitant els bels de les xisquetes, raça autòctona de la comarca que va arribar a estar en perill d’extinció.

Uns quilòmetres més amunt trobem Maria Jiménez, a mig camí d’unes pistes d’esquí abandonades que no van portar al poble el mannà promès per l’empresiariat i la classe política. Amb un crit i l’ajuda dels gossos, aquesta jove de 29 anys originària de Molins de Rei (Baix Llobregat) guia gairebé 400 xais cap al tancat on passaran la nit fins l’endemà, quan tornarà a buscar-les per segar de nou els verds prats pirinencs. “Jo volia irracionalment provar què era ser pastora”, ens explica amb timidesa abans de confessar que l’amor per la natura és un llegat del seu avi, amb qui recollia fruita als camps de cultiu del delta. Farà dos anys que Jiménez treballa sis dies per setmana com a assalariada d’una altra pastora, plogui, nevi o faci sol: “Si algú no pot aguantar un dia amb els peus mullats, que no faci de pastor”, ens diu somrient, sabent que compta amb la complicitat del millor mestre de la zona.

Maria Jiménez, pastora de Llessui |Ivet Eroles

Plovisqueja i Peiró ensenya Jiménez a donar la medicació a una ovella malalta, mentre la nit cau sobre les carenes encara nevades i ens indica l’hora de buscar escalf. El bar del poble ens acull amb hospitalitat per ajudar-nos a descobrir el vincle entre dues persones de generacions allunyades però sentiments connectats. La nostra mentalitat urbanita intenta processar tones de coneixement adquirit al compàs de les estacions de l’any. Peiró prova de tranquil·litzar-nos: “No pateixis, els polítics també estan allà baix asseguts en una cadira i prenent decisions sobre nosaltres però tampoc saben què passa aquí dalt”. Jiménez s’esmerça a conscienciar-nos: “Si mengem carn, que sigui ben cuidada. Pensa que les ovelles són mares a les quals els traiem els fills i ens els cruspim; almenys tinguem respecte màxim per les seves vides”.

Jiménez va entrar el curs 2015-2016 a l’Escola de Pastors de Catalunya, una associació sense ànim de lucre que des de fa una dècada forma persones que volen dedicar-se a la ramaderia. Després de fer el període de formació teòrica, va prendre el primer contacte amb petites explotacions ramaderes durant els quatre mesos de pràctiques, dos al municipi d’Esterri d’Àneu i dos més a Isil. Per ella, com per tantes altres, “l’escola va ser una porta d’entrada a l’ofici”. A Peiró li costa desprendre’s del seu escepticisme, tot i reconèixer que l’Escola ha servit, principalment i a parer seu, per fer ressò d’aquesta activitat del sector primari, tantes vegades menystinguda i invisible a ulls de les consumidores. “A l’entrevista vaig dir que ho provaria igualment, m’agafessin o no”, rebla Jiménez, que a cada paraula arrenca una mirada d’orgull de part del seu padrí, el mateix que s’amaga per desfer-se en elogis cap a una jove que l’ha fet recuperar l’esperança en el futur de les pastures que el van veure créixer.

 

Rescatar el cabdell perdut

Al fons de la vall, en un dels marges del riu Noguera Pallaresa, se situa el municipi de Sort, capital del Pallars Sobirà que compta amb poc més de 2.000 habitants. Allà ens espera Vanessa Freixa, responsable de l’Escola de Pastors fins als inicis de 2017, quan va deixar aquesta responsabilitat per dedicar-se a la il·lustració, una de les seves passions.

L’any 2003, ella i altres persones de la comarca que havien marxat a viure a Barcelona i rodalia van decidir engegar un pla de participació pioner. Volien consensuar entre els diferents actors i habitants d’aquestes contrades del Pirineu com tirar endavant el seu propi desenvolupament. Freixa, natural de Rialp, vivia amb preocupació l’avenç de l’especulació immobiliària i estava convençuda que hi havia altres maneres de dinamitzar el territori més enllà de la construcció i el turisme.

La llana la porten a Palència o a Lleó, perquè Catalunya ja no disposa d’indústria de transformació d’aquesta matèria primera

A partir d’aquests debats i de la generació de diferents propostes, van crear una associació anomenada Rurbans, que pretenia utilitzar tot el potencial recollit durant aquest procés per donar valor als recursos locals i generar propostes transformadores. “A les zones rurals es perd potencial perquè la gent té un sentiment d’inferioritat”, ens explica Freixa, que va decidir tornar a viure al Pallars.

Corria l’any 2006 i van engrescar-se a obrir un nou front. “Un dia vaig anar al Museu del Pastor de Llessui i en una xerrada ens van explicar el valor enorme que tenia la llana abans de l’entrada de les fibres de síntesi química i els acrílics”, continua Freixa, “en aquell moment era més aviat un residu difícil de destruir pels pastors que no pas un benefici”.

 

Amb aquesta constatació va bastar perquè es llancessin a crear una associació que compra la llana per un preu just a qui la produeix, la transforma i ven directament el producte resultant: “Volien revaloritzar la llana i de retruc l’ofici de pastor”. Van triar el nom d’Obrador Xisqueta en homenatge a les ovelles que generen aquest recurs natural i es van posar mans a l’obra. “En aquell moment no hi havia artesanes i vam organitzar formacions per trobar gent que aprengués a treballar la llana i no perdre les tècniques tradicionals”, recorda Mariona Llobet, actual gestora de l’associació on treballa juntament amb tres companyes més.

Avui tenen vincle amb dotze pastors d’ambdós Pallars, dels quals obtenen la llana, i compten amb cinc artesanes amb diferents nivells d’implicació a l’hora de fer tallers i crear peces de roba pròpies que venen en una botiga en línia. Llobet reconeix que Xisqueta no ha pogut sustentar les artesanes que van començar, “el món tèxtil està molt globalitzat i és dur, resulta difícil que generis prou economia per sostenir-ho i els ingressos venen més pels tallers que per la venda d’artesania”.

La major part de la llana que compren va destinada a matalasseria i una petita proporció serveix per fer feltre i filar les peces de la seva col·lecció. La llana seleccionada la porten a Palència o a Lleó, perquè Catalunya ja no disposa d’indústria de transformació d’aquesta matèria primera. Tots aquests elements encareixen el preu final del producte i els aporten un marge de benefici petit: “És complex posar-les al mercat amb la poca conscienciació i sensibilització que en general tenim com a consumidores”, es lamenta Llobet abans d’explicar-nos que ara produeixen una part dels seus jerseis en una indústria de Sabadell, obtenint així un producte més senzill i rendible. Aquesta tasca la complementen amb una oferta formativa de tallers, cursos i vivències per a tots els públics relacionada amb el món de la llana i la ramaderia.

 

Projecte privat amb vocació pública

Tant l’Obrador Xisqueta com l’Escola de Pastors de Catalunya donen continuïtat a dues de les cinc línies de treball supervivents del Projecte Grípia, impulsat als inicis de Rurbans. L’Escola va néixer l’any 2009, arran que els pastors de la zona coincidissin durant unes jornades en què la seva principal preocupació era el relleu generacional.

La filosofia amb què treballen és afavorir la petita pagesia transformant-la cap a l’agroecologia; fomentant la reducció de les explotacions, la sobirania alimentària, el comerç de proximitat i que gent jove es pugui dedicar dignament a una feina estigmatitzada per la plena dedicació que se li pressuposa. Laia Batalla és una de les dues treballadores d’aquesta associació sense ànim de lucre que no genera activitat econòmica i, per tant, depèn de les subvencions públiques. “Hem de concursar ajudes cada any, amb la inestabilitat que això suposa”, apunta, que afegeix: “Ens bull la sang quan ens donen premis però no hi ha diners per a nosaltres enlloc”.

 

La formació que ofereixen consisteix en dos mesos de teoria i quatre de pràctiques. El primer mes de teoria el fan de manera intensiva amb tot l’alumnat reunit en un alberg, on reben càpsules informatives de la mà de gent experta en temes com cultius extensius, accés a la terra, conducció de gossos pels ramats, sanitat, etc. El segon mes de teoria es fa en quatre setmanes separades entre els mesos de maig i setembre, que es combinen amb els mesos de pràctiques. Les dediquen a temes cabdals com l’alimentació dels animals, la seva conducció i benestar, la transformació del producte i la gestió i el pla d’empresa.

Batalla ens explica que tenen convenis de pràctiques amb diferents finques agràries –algunes d’exalumnes– que acullen les aprenents en règim d’intercanvi: l’alumnat dona esforç i treball i a canvi rep allotjament, manutenció i formació. Sempre han ofert vint places per promoció: “Tenim més sol·licituds que places, però no les ampliem perquè no podríem atendre’ls prou bé i no hi hauria prou finques amb les quals compartim model per fer les pràctiques”, aclareix.

El perfil d’alumnat és de joves de 30 anys; amb estudis de grau mitjà, superior o universitari; provinents de Barcelona

És per això que fan el procés de selecció que Jiménez –pastora a Llessui– va superar l’any 2015. El perfil d’alumnat que tenen és de joves de 30 anys de mitjana; amb estudis de grau mitjà, superior o universitari; provinents de la província o l’àrea metropolitana de Barcelona i sense formació en la matèria. Segons Batalla: “Des de dentistes fins a arquitectes, però tothom amb un vincle amb el camp, normalment familiar, que els porta fins aquí”. Un 66% de les més de 170 persones que s’han format a l’Escola durant la darrera dècada treballen actualment dins del sector primari, pel seu compte o per a tercers.

Vanessa Freixa assegura que els projectes estan vius perquè “hem fet uns esforços molt grans a nivell personal i hem sacrificat molt de temps”, però es lamenta que la precarietat hagi fet que alguns projectes morissin per manca de finançament. “Estem lluny dels centres de poder i no es valoren petites propostes vertebradores que fan que la gent es quedi en un lloc. A les conselleries de Barcelona es parla del territori i existeix una frontera, perquè és el seu lloc de vacances i el que no passi al seu entorn no existeix”. Tanmateix, res fa pensar que aquestes dones es plantegin rendir i abandonar la seva simbiosi amb les valls que les rodegen.


Trencant sostres de vidre per transformar el territori

La tercera pota de l’activitat que desenvolupa aquest grup de dones i la primera a néixer l’any 2006 va ser el projecte Montanyanes, una societat limitada laboral que treballa desenvolupant estratègies creatives per a la dinamització local en clau rural. Actualment, cinc assalariades formen l’equip de treball, que, tot i tenir com a principal àrea d’influència el Pallars Sobirà, ha fet el salt a altres comarques com l’Alt Urgell, la Vall d’Aran, el Pallars Jussà i fins i tot la Ribera d’Ebre.

Principalment, se centren a donar suport a ajuntaments i consells comarcals que per les seves dimensions no disposen de personal específic a cada departament per desenvolupar projectes detallats. Sandra Lobón i Sílvia Rodríguez, treballadores de Montanyanes, ens expliquen que “normalment hi ha dos canals: es fa convocatòria oberta per a un determinat projecte i, si ens interessa, hi optem, o hi ha feines menors amb pressupostos petits que es poden adjudicar amb contractació directa”. De fet, són elles mateixes les que moltes vegades ideen els seus propis plans de treball i posteriorment es llancen a la cerca de finançament per a fer-los realitat.

Fira de productes del Parc Natural de l’Alt Pirineu. L’ovella aranesa, impulsada per Montanyanes

 

Des de la seva fundació, han tirat endavant tot tipus de tasques relacionades, entre d’altres, amb el consum i la promoció de producte local, la recuperació de la memòria històrica, la participació ciutadana, plans d’igualtat i de desenvolupament local sostenible o fires com la del ferro pirinenc, la de l’ovella xisqueta i la dels productes del Parc Natural de l’Alt Pirineu i l’ovella aranesa.

Rodríguez, que s’ha incorporat recentment a l’oficina que comparteixen els tres projectes a Rialp, destaca el vincle amb les seves companyes de Montanyanes, però també de la Xisqueta i l’Escola de Pastors: “Tot i que cadascuna porta els seus projectes, treballem juntes i ens entenem en tot moment com a aliades”. Han hagut de fer pinya, ja que en un àmbit laboral copat per grans assessories i consultories normalment ubicades en grans ciutats, a banda de trencar aquest patró i fer un vincle personal amb el territori, han topat amb sostres de vidre i limitacions en clau de gènere. “És un sector masculinitzat de camisa i corbata. El fet de ser noies joves amb una estètica normal fa que posin en dubte la teva capacitat i professionalitat”, assegura Lobón.

Tenen clar quin és el seu principal valor, per això res ni ningú les atura. “Vivim en un entorn rural, tenim aquest marc mental i ens estimem el territori, per això fem els projectes amb molta cura, tot i que toquem línies que poden ser tan perilloses com el foment del turisme. Ho fem tot des de l’empatia i el respecte, perquè al final qui hi ha darrere és la gent que habita les muntanyes”, conclouen.

Article publicat al número 456 publicación número 456 de la Directa