Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Tarragona ultima els XVIII Jocs Mediterranis entre indiferència i corredisses

La capital del Camp inaugurarà finalment els XVIII Jocs Mediterranis aquest pròxim dijous, en un clima marcat per l’escàs entusiasme popular (plasmat en la dificultat per captar personal voluntari), el llast de l’escàndol per l’ajornament de fa un any per manca de finançament i la incògnita pels usos futurs d’unes instal·lacions que, en alguns casos, s’estan enllestint a cuita-corrents

 

Albert Ventura | @AlbertVenturaP
Fotos de Núria Gebellí 

El 15 de novembre de 2011, a Mersin (República de Turquia), es feia oficial l’elecció de Tarragona com a seu dels XVIII Jocs Mediterranis, a celebrar el 2017. Aquell dia també es va fer públic que la capital del Camp havia guanyat la candidatura d’Alexandria (Egipte) per només dos vots de diferència. Set anys i un ajornament després, la ciutat de Tarragona acollirà finalment els jocs del 22 de juny a l’1 de juliol de 2018, mentre a la Federació Russa tindrà lloc la Copa del Món de Futbol de 2018, del 14 de juny al 15 de juliol.

Quan falten escassos dies per donar inici a l’esdeveniment esportiu de major envergadura que hagi acollit mai la ciutat, als carrers de la capital tarragonina no es té la sensació d’eufòria o de complicitat preolímpica tal com un esdeveniment així podria fer pensar.
Tarragona no s’ha fet seus els jocs, més enllà de veure la Rambla nova engalanada amb banderoles amb el logotip de la cita, d’estrenar rètols a les autovies d’accés a la ciutat que indiquen el camí cap a l’Anella Mediterrània de Campclar, o de trobar reproduccions de la mascota de l’esdeveniment, Tàrracus, arreu de la geografia urbana, al port o al mercat central.

 

La gènesi del projecte

L’ideòleg dels jocs, Pere Valls, és jutge d’atletisme i afirma que va ser l’any 1999 quan van idear la proposta de fer de Tarragona seu d’uns Jocs Mediterranis, que no es va articular políticament fins a l’any 2007. Anys després, Mario Rigau pilotaria la candidatura de Tarragona a l’esdeveniment. L’any 2009, el Comitè Olímpic Espanyol (COE) va donar el vistiplau a la candidatura, i a partir d’aquí els esdeveniments ja són coneguts i van assolir el seu objectiu el 2011, quan es va anunciar que Tarragona en seria la seu.

Actualment, a les oficines de Tarragona 2017 hi trobem Ramon Pallejà, director de l’àrea d’Operacions i Esports del comitè organitzador dels Jocs Mediterranis, que va formar part de l’equip directiu dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, però més enllà de rols tècnics, el projecte també implica diversos ajuntaments més enllà de la seu principal, i hi participen com a subseu els ajuntaments d’Altafulla, Barcelona, Cambrils, Castelldefels, Calafell, Constantí, el Morell, el Vendrell, la Pobla de Mafumet, la Selva del Camp, Reus, Salou, Torredembarra, Valls i Vila-seca. La Diputació de Tarragona (presidida per l’alcalde de Vila-seca, Josep Poblet, de CiU, gràcies a un pacte amb el PSC) també ha participat en el capítol d’inversions, en la millora d’infraestructures o la construcció d’equipaments per a l’esdeveniment esportiu. Aquesta administració ha invertit fortament al municipi on Poblet exerceix com a alcalde. També hi participen els socis oficials Estrella Damm, Repsol, CaixaBank i el patrocinador oficial El Corte Inglés. I també empreses col·laboradores com la constructora COMSA, les químiques Ercros o Dow, Movistar, Toyota o Agbar, a banda de les citades anteriorment.

 

El naufragi dels Jocs

La ciutat havia d’acollir els XVIII Jocs Mediterranis just fa un any, l’estiu de 2017: del 30 de juny a 9 de juliol, però finalment el comitè organitzador va prendre una mesura dràstica per fer possible que els jocs tinguessin lloc a la ciutat, encara que no fos quan estava previst inicialment. El 4 de novembre de 2016 el Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis va confirmar l’ajornament dels jocs, que passarien a celebrar-se a l’estiu de 2018. L’anunci, en una roda de premsa amb cares llargues, va generar una gran expectació mediàtica davant d’un del que no se sabia si seria un ajornament o una cancel·lació.

Tarragona és la primera ciutat que, en tota la història, ha hagut d’alterar el calendari inicial d’un esdeveniment internacional esportiu per motius que no fossin de força major, com desastres naturals o guerres

Aquesta decisió ha convertit Tarragona en la primera ciutat que, en tota la història, ha hagut d’alterar el calendari inicial d’un esdeveniment internacional per motius que no fossin de força major —en altres ocasions, hi ha hagut jocs olímpics i competicions mundials que han estat o anul·lades o bé endarrerides a causa d’inundacions, manca de neu (en el cas de jocs hivernals), terratrèmols o guerres. Els motius de Tarragona han estat, simplement, que no podien acollir els jocs per falta de finançament i, consegüentment, de les infraestructures pertinents, algunes de les quals a inici de juny de 2018 encara no estan enllestides o tenen desperfectes greus (per exemple, el camp de tir de Sant Salvador, a Tarragona). El Consistori tarragoní, impulsor i artífex dels jocs, sempre ha assegurat que la conjuntura política hi ha jugat un paper determinant, atès que els pressupostos dels Jocs Mediterranis comptaven, d’entrada, amb una col·laboració público-privada que preveia la inversió estatal per garantir l’operativa dels jocs —és a dir, tot el finançament necessari per organitzar-los— i, alhora, assegurar les infraestructures per a les competicions. Si el cost total que es preveia inicialment era d’uns 300 milions d’euros, es calcula que els Jocs hauran costat, finalment, uns 90 milions, tot i que la xifra exacta no s’ha fet pública. D’aquestes previsions, es calculava aconseguir finançament privat per valor de 30 milions mentre que no s’ha arribat ni als 10 milions L’encarregada de buscar aquest finançament va ser Octagon Esedos SL, empresa on va treballar durant dos anys Iñaki Urdangarin com a director de l’Àrea de Planificació i Desenvolupament.

L’estiu de 2015 se sabia que faltaven almenys 15 milions per a l’organització de l’esdeveniment. Els Jocs necessitaven aquest finançament per part de l’Estat —que segons les fonts no haurien estat mai compromesos—, i malgrat que Alejandro Blanco (president del Comité Olímpico Español) anunciés el març de 2016 que s’arribaria a temps de fer uns grans jocs, els diners no van arribar a temps i la cosa va acabar en una roda de premsa al novembre del mateix any.

 

 

El discurs oficial dels organitzadors sempre ha assegurat que això va ser a causa de les turbulències polítiques, i poc temps després d’anunciar-se l’endarreriment, es va parlar amb el ministre Íñigo Méndez de Vigo per assegurar el finançament de l’Estat, ara sí, per al 2018, sempre en funció de l’aprovació dels comptes per a l’exercici següent.

 

El projecte estrella socialista: opacitat, endeutament i… participació popular?

Un dels punts centrals de la política del govern socialista a la ciutat ha estat, des de la primera legislatura de Josep Fèlix Ballesteros (2007), l’organització dels jocs. El PSC va pactar amb ERC el seu primer govern, per passar a fer-ho amb Unió Democràtica (UDC) i el Partit Popular (PP) en la legislatura vigent, per obtenir una seguretat política i —a priori— una bona sintonia amb el Govern espanyol, pensant en la cita del 2017.

La participació popular als Jocs Mediterranis se circumscriu al voluntariat, que pot col·laborar amb l’organització, i amb l’assistència a algunes activitats emmarcades al programa cultural dels jocs. L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OCB) oferí un concert a la catedral de Tarragona amb motiu de la celebració de l’esdeveniment dissabte passat, amb la intenció d’agermanar els Jocs Olímpics de París (1924) i els del Mediterrani d’enguany, mitjançant la figura de Pau Casals; l’accés era restringit només a persones amb invitació. Per contra, i sota el patrocini d’una empresa cervesera, es preveu un concert d’accés lliure amb l’actuació de tres bandes sota el títol “Mediterràniament”.

En el que sí que sembla que hi haurà participació i afluència és en l’apartat de les autoritats i en la presència de càrrecs. La presidència d’honor dels jocs, que recau sobre Felip VI de Borbó, rei d’Espanya, ha comportat la visita del monarca espanyol en diverses ocasions, com el març del 2015, o el maig del 2016, que generalment han estat marcades per la discreció i el poc entusiasme popular, però hi ha més càrrecs que ocuparan un lloc destacat, com Alejandro Blanco (president del COE), o el secretari d’Estat per l’Esport (càrrec que momentàniament coupa José Ramón Lete des de novembre de 2016, a l’espera que el nou govern del PSOE en nomeni un de nou; anteriorment ocupà el càrrec Miguel Cardenal), més enllà de les autoritats de la Generalitat catalana que també han participat en el finançament i la promoció d’equipaments.

Les cerimònies d’inauguració i cloenda dels jocs, que tindran lloc al Nou Estadi,  tindran un cost d’1 milió d’euros i es finançaran gràcies a la concessió per part de la Comissió Europea de la subvenció del programa Erasmus+

Aquestes persones, així com el govern espanyol entrant, se suposa que seran a les cerimònies d’inauguració i cloenda dels jocs, que tindran lloc al Nou Estadi de Tarragona, i que tindran un cost d’1 milió d’euros, no exempts de certa polèmica: es finançaran gràcies al suport econòmic de la Unió Europea, que aportarà 2 milions, mitjançant la concessió per part de la Comissió Europea de la subvenció del programa Erasmus+. Es dóna la circumstància que el 15 de desembre de 2017 es van modificar les bases d’aquesta adjudicació, que s’havien publicat poc abans, el 25 d’octubre del mateix any.

Hi ha hagut tres canvis que han fet possible que Tarragona rebés aquest finançament, i fan referència al mínim i sostre de despesa (s’ha passat del màxim de 500.000 € a la forquilla d’entre 1 i 2 milions), que el projecte tingués lloc després del 15 de juny (en lloc de quan es preveia, 1 de novembre de 2018) i que deu delegacions (i no dotze) participessin als jocs. Aquests deu estats són els que participen, de fet, als jocs de Tarragona. D’altra banda, s’ha remodelat el Nou Estadi de Tarragona, de titularitat municipal i que acull el partits del Club Gimnàstic de Tarragona, amb diners provinents de la societat Loteries de l’Estat.

Un altre element que s’ha posat en dubte des de l’oposició al govern municipal és la necessitat de tirar endavant els jocs mentre hi havia necessitats de primer ordre per cobrir a la ciutat. El barri de Campclar de Tarragona, que acull l’Anella Mediterrània, té serioses mancances en matèria d’habitatge, una escola íntegrament en barracots (situada al mateix indret que l’anella), d’exclusió social i de neteja pública. Precisament per aquest motiu els mossos d’Esquadra van situar-hi la seva seu territorial, en un intent de pacificar la zona. I també és un barri de Ponent de la ciutat de Tarragona que a la dècada dels 80 del segle XX va acollir instal·lacions públiques gestionades pel PMET (Patronat Municipal d’Esports de Tarragona), com són les pistes d’atletisme, el Poliesportiu de Campclar i el velòdrom —el mitjà Portaenrere es feia ressò el 21 d’abril de 2018 del fet que el mal estat d’aquesta instal·lació exposava amiant a l’aire. De fet, l’ajuntament de la ciutat va contreure un crèdit per valor de 12 milions l’any 2015 amb CaixaBank —soci oficial dels jocs— per finançar l’inici d’urbanització de l’Anella Mediterrània.

 

A final de maig de 2018 la Sindicatura de Comptes emetia un informe per revisar els processos de contractació dels Jocs del Mediterrani i assegurar-se, així, si s’han seguit els procediments de contractació del sector públic, segons informa l’ACN, “en total, s’han fiscalitzat cinc contractes que representen el 55,6% dels expedients de contractes d’obra i el 91,7% de l’import total adjudicat”.

El blanquejament de la cita olímpica com a oportunitat per al territori ha vingut de bracet amb un Pla Cultural dels Jocs que es dirigeix des del Ministeri de Cultura espanyol, i que ha suposat —entre altres fets— que recentment avions militars sobrevolessin les platges de la ciutat per fer-hi una exhibició aèria. Alhora, i segons apuntava el digital Tarragona21.com, s’ha demanat que la nau insígnia de l’armada espanyola, el portaavions Juan Carlos I també vingui a la ciutat. Aquesta nau forma part de l’aportació espanyola a l’OTAN i té una capacitat per a més de mil soldats. També hi ha en marxa un Pla Educatiu per transmetre els valors de l’olimpisme, si bé moltes escoles de la ciutat no disposen d’equipaments en condicions per a la pràctica esportiva.

Un altre capítol sobre la participació voluntària: a l’inici de juny de 2018 des de Voluntariat de Creu Roja s’ha enviat una circular on es demanen socorristes, tècnics d’emergències sanitàries, infermeres i metges per fer de voluntàries als serveis preventius dels Jocs Mediterranis. Segons aquesta mateixa font, es recorda que “està previst la participació de 4.000 esportistes de 26 països que pertanyen a 3 continents, que competiran en 33 disciplines esportives, a més de la presència de 3.500 voluntaris i 150.000 espectadors”, però es fa evident que les expectatives de voluntariat no ha assolit en aquestes dates les xifres desitjades.

 

La Tarragona postolímpica: i després dels jocs?

L’aposta del govern local pels jocs ha estat clara —ara ja només amb PSC-PP després de l’abandó del regidor d’UDC—, amb l’argument que Tarragona mereixia un projecte il·lusionant mitjançant el qual esdevingués capital dels jocs per transformar-se, guanyar autoestima i ensenyar al món que aquesta ciutat mediterrània, més enllà de ser un magnífic lloc per viure, amb història i bon clima, és també un lloc on els esports i els esdeveniments esportius són la punta de llança del territori.

La seu dels jocs —i en menor o major mesura, les subseus— tenien o tenen una mancança clara d’infraestructures esportives, sempre en major o menor mesura en funció de la localitat. És clar, per exemple, que Tarragona no disposava d’un palau d’esports —que ha finançat la Generalitat de Catalunya i que el president de la Generalitat Quim Torra inaugurarà pròximament. Un esdeveniment d’aquest tipus n’ha aportat un, però el debat central per a l’oposició (mentre que des de govern i organització de la cita olímpica és clarament una millora) és què passarà amb aquestes infraestructures, quin cost real han tingut per a les arques públiques, i, sobretot, què passarà després dels jocs: què se’n farà i com es gestionarà tot aquest patrimoni esportiu?

El Palau d’Esports, amb capacitat per a 5.000 espectadors, ha tingut un cost final de 18,3 milions, i el projecte ha passat per alts i baixos de tot tipus, des de l’increment considerable del cost final del projecte, fins a la renúncia de les empreses que van licitar-ne la construcció en primer terme | Núria Gebelli

 

El Palau d’Esports, amb capacitat per a 5.000 espectadors, ha tingut un cost final de 18,3 milions, i el projecte ha passat per alts i baixos de tot tipus, des de l’increment considerable del cost final del projecte, fins a la renúncia de les empreses que van licitar-ne la construcció en primer terme per un import de 8.127.209 euros (sense IVA) i un termini d’execució proper a l’any.

Una de les construccions que van enllestir-se amb més rapidesa va ser el pavelló Sant Jordi. La Generalitat catalana va cedir el solar a la Universitat Rovira i Virgili per un període de 75 anys perquè s’hi construís un pavelló que inicialment es va dir que acolliria la competició de voleibol, un centre esportiu, una nova residència universitària i un aparcament. Al seu torn, la Rovira i Virgili ha cedit la construcció i explotació de tot aquest conjunt (pavelló, centre esportiu i residència) a una empresa —Víding— que la gestionarà durant 40 anys. En aquest cas, les instal·lacions es van enllestir en el termini previst i es van inaugurar a final de maig de 2017.

La Universitat Rovira i Virgili ha cedit la construcció i explotació del conjunt format pel pavelló, centre esportiu i residència Sant Jordi a una empresa —Víding— que la gestionarà durant 40 anys

Amb tot, aquest model s’ha volgut replicar a una escala superior molt més ambiciosa. El projecte que es va presentar davant del Consistori tarragoní per part de l’empresa madrilenya Santagadea Gestión SL, provinent del sector immobiliari, i responsable de l’explotació —entre d’altres— de centres a San Sebastián de Los Reyes (Dehesa Boyal i La Viña, aquesta darrera no exempta de polèmica), Cadis o Jaén. Diversos grups municipals i entitats van presentar al·legacions a l’avantprojecte elaborat per Santagadea, segons xifres presentades per la CUP, el projecte consistia a pagar un cànon anual de fins a 2,5 M€ anuals durant el termini concessional, de 40 anys, la qual cosa elevava el projecte fins a un sostre màxim de 100 M€ de despesa per part del Consistori. ERC i la CUP van assegurar que el risc per a l’empresa concessionària era nul, motiu pel qual s’oposaven a l’adjudicació.

Malgrat el rebuig al Consell Plenari de l’Ajuntament de Tarragona a l’operació de Santagadea, la privatització de les instal·lacions és un camí possible per a unes infraestructures que han comportat inversions milionàries provinents de les arques públiques, més enllà de tota la feina que dur a terme projectes d’aquest tipus suposa a les administracions. El camí, per contra, seria privatitzar a una escala menor les instal·lacions, en lloc de fer un macroprojecte com Santagadea i, en conseqüència, particionar-los.

El 5 de juliol de 2016, l’alcalde de la ciutat, Josep Fèlix Ballesteros (PSC) afirmava que l’ajuntament s’havia gastat 10 milions perquè les altres administracions se’n gastessin 70. Només el temps dirà si aquestes instal·lacions passen a la llista d’inversions milionàries fetes exprés per a un esdeveniment per passar a ser, posteriorment, un cementiri molt car; o si, al contrari, assoliran la categoria d’autèntic servei públic.