Descobrir que la persona amb qui has compartit intimitat no era qui deia ser, sinó un agent del Cos Nacional de Policia espanyol, genera uns impactes greus. El Centre Sira, que es dedica a l’atenció de víctimes de maltractaments i tortura, ha entrevistat a fons una vintena d’activistes que van mantenir relacions de militància, d’amistat i sexoafectives amb els infiltrats i s’ha encarregat de fer avaluacions de les afectacions. Publiquem gran part de l’entrevista realitzada per al reportatge “Infiltrats” del programa 30 minuts de 3Cat a Pau Pérez-Sales, psiquiatre i director clínic del Centre, que ha coordinat l’equip.
Quina tipologia de dany han generat i continuen generant les infiltracions descobertes sobre les persones afectades?
Els impactes són molt complexos. Per una banda, des d’un vessant individual, hi ha un qüestionament de la persona mateixa. Les afectades han tingut una relació amb algú que pensaven que era sincer i, per tant, es pregunten per què jo i què significa en termes de projecte de vida. Hi ha un procés de dol i per a moltes de les persones comencen a dominar la tristesa, la ràbia i tota una sèrie de sentiments que acompanyen aquest procés. Per altra banda, hi ha una resposta psicosocial, és a dir, hi ha una família, un grup de pertinença o un barri, i per això hi ha gent que ens transmet un sentit de responsabilitat que molts cops porta a la culpa, per haver-los exposat o haver facilitat informació. Probablement, l’impacte serà molt perllongat en el temps per aquest caràcter multidimensional.
“En el moment de fer l’avaluació, quan ja havien passat bastants mesos, el 60% de persones presentava quadres depressius”
De fet, en el moment de fer l’avaluació, quan ja havien passat bastants mesos, el 60% de persones presentava quadres depressius i la majoria, en algun moment, havia tingut idees de suïcidi vinculades a la humiliació i la vergonya. Més de la meitat patien agorafòbia i símptomes d’estrès posttraumàtic. Globalment, al voltant del 80% de les persones afectades han tingut formes d’afectació moderades o greus.
Quina és la primera reacció en descobrir la identitat real de la persona infiltrada?
Bàsicament, hem detectat que es genera un cert bloqueig, no creure’s que això pugui ser, pensar que és un malson, i després, l’angoixa, la ràbia i la culpa. Molt sovint també hi ha un sentiment de soledat, perquè la persona afectada pensa que ningú pot entendre l’experiència per la qual està passant i no pot compartir-la amb l’entorn o la família.
Aquestes sensacions, com evolucionen?
Després d’aquest primer moment, en moltes persones comença a dominar la tristesa per la pèrdua, pel dol i perquè les han pogut manipular. Això pot evolucionar cap a un replantejament de vida. Hem vist que, a llarg termini, hi ha coses que romanen: la sensació de desconfiança, els problemes amb el propi cos, la sensació de cos brut, d’estar a disgust. Molta gent ha expressat que després d’això no ha pogut tenir noves parelles ni establir relacions com abans. La majoria de persones han necessitat alguna mena de suport psicològic.
La desconfiança pot derivar en por?
Hi ha gent que ens transmet que tenia la sensació de patir seguiments pel carrer, que desconfia del telèfon, del correu electrònic i de les xarxes socials. Els infiltrats arriben a tenir un nivell de coneixement de la vida personal de les persones tan enorme que temen les derivades que pot tenir això.
“L’impacte comporta inseguretat. Es pregunten què et poden arribar a fer si et consideren enemic de l’Estat”
Per exemple, hi ha afectades que es pregunten si els hauran pres mostres d’ADN a través de la roba o del raspall de dents. Això provoca por i ha fet que algunes persones hagin canviat de casa. L’impacte comporta inseguretat en les relacions personals i també física. Es pregunten què et poden arribar a fer si et consideren enemic de l’Estat.
Per tant, l’espionatge té un efecte desmobilitzador?
Hi ha un efecte dissuasiu, s’anomena chilling effect, i està recollit en sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans i inclús del Tribunal Constitucional. A les pericials observem que determinades accions de l’Estat provoquen un efecte dissuasiu en la participació democràtica. Queda clar que les víctimes directes de les infiltracions participen menys, però també hi ha un efecte en el col·lectiu, en el barri i en la societat en general. Es transmet la idea antiga que “qui no fa res no ha de tenir por a res”. L’Estat és responsable d’inhibir la participació ciutadana en espais públics.
El peritatge us ha permès detectar patrons d’actuació dels infiltrats?
El que veiem és que són gent jove, que just han sortit de l’acadèmia de policia; per tant, deu ser la primera missió que se’ls assigna i, probablement, tots són companys de classe i hi ha certa competició. Un dels elements que es miren en els processos pericials col·lectius o on hi ha moltes persones afectades és si hi ha trets comuns. És el que anomenem triangular informació. Això permet als operadors judicials veure si hi ha elements d’intencionalitat o dol. Així ens ho van demanar. I el que vam veure és que hi ha elements comuns que permeten pensar que darrere de les infiltracions hi ha una estratègia o una manera peculiar de fer, que no és casual. D’una banda, el fet que hi ha una infraestructura poderosa.
“Darrere els infiltrats hi ha gent de suport que ho va organitzant tot. I, en algun cas, coses molt complexes, que augmenten molt la credibilitat”
Estem parlant de contractes de treball, de pisos… Estem parlant de tota una infraestructura que demostra que els infiltrats no actuen sols, actuen perquè darrere hi ha tota una gent de suport que ho va organitzant tot. I, en algun cas, coses molt complexes, que augmenten molt la credibilitat de la infiltració. Si a algú li presenten un familiar quan va de viatge, realment ha de ser molt desconfiat per pensar que no és cert.
Quines tàctiques relacionals i de mimesi han utilitzat?
Les entrevistes mostren que els infiltrats utilitzen tàctiques de manipulació psicològica. Per exemple, mimetitzar-se amb la manera de vestir i l’estètica de la víctima, però també amb les experiències traumàtiques. És a dir, si algú explica que de petita va tenir una malaltia molt greu, l’infiltrat diu que ell també. Així creen empatia. També ens refereixen que mostren una actitud de molta preocupació per la gent del seu entorn, donen suport emocional; és a dir, mantenen una certa actitud paternal que va creant sensació d’intimitat. A partir d’aquí, es relacionen des d’una afectivitat que desborda qualsevol persona. Les persones afectades ens transmeten que, des del primer dia, el funcionari infiltrat transmet enamorament, envia missatges a tota hora. En definitiva, manté una actitud aclaparadora.
“Es relacionen des d’una afectivitat que desborda qualsevol persona i creen en l’altre expectatives de futur”
La majoria de persones expressen que l’agent crea en l’altre expectatives de futur. La impressió que tenim és que existeix un guió amb una sèrie de passos: contacten la persona per una aplicació o en una festa, després comencen a enviar-li missatges i van teixint una relació d’intimitat molt forta. Tenim la impressió que ataquen les necessitats afectives de la gent. El fet que et diguin que ets la persona de la meva vida té un impacte molt fort i t’atrapa. Utilitzen estratègies que trenquen totes les barreres i el que la persona que les està patint pensa és que no pot ser que això sigui inventat; que ningú juga cartes emocionalment tan intenses, si no és que de veritat té un interès sincer.
S’ha minimitzat el patiment?
Hi ha hagut una frivolització del patiment als mitjans de comunicació, per part de la classe política i inclús, a vegades, dels mateixos moviments socials. I això és perquè no coneixen l’experiència directa de les persones afectades i fins a quin punt els ha canviat la vida. Menysprear o minimitzar aquest patiment és el pitjor favor que es pot fer a les afectades directes. La gent minimitza el patiment perquè ho veu com si fos una relació superficial o d’una nit, però el que es movia era molt més profund i per això fa tant de mal.
“La gent minimitza el patiment perquè ho veuen com si fos una relació superficial o d’una nit, però el que es movia era molt més profund i per això fa tant de mal”
El dany final es produeix quan la relació es trenca perquè es decideix que aquesta persona ja no és interessant o perquè l’agent ha d’acostar-se a algú altre. La manera de trencar és o bé desaparèixer fent ghosting, que sempre fa preguntar-se què ha passat, què he fet malament; o bé culpabilitzar l’altre quasi sempre de no estimar prou, de ser gelosa o generar gelosia en el funcionari. És a dir, situacions que deixen l’altra persona amb una ferida. Aquesta mena de situacions les hem vist en molts dels homes i dones afectats.
S’ha generat cert debat social sobre els elements que determinen si hi ha hagut consentiment o no en les relacions sexoafectives que van mantenir els infiltrats. La dimensió de l’engany és determinant?
És evident que en una relació esporàdica hi poden haver petits enganys o omissions, però en les infiltracions hi ha elements d’engany que són identitaris, nuclears, que són imprescindibles per tenir una relació prolongada en el temps. Aquests tenen a veure amb qui soc jo, amb la meva manera de ser i amb quines són les raons per les quals m’apropo a tu. Això ja no és circumstancial, sinó un engany essencial que condiciona tota la relació. La persona sap que si fos sincera mai es produiria ni una relació sexual ni de parella perllongada en el temps. Per això diem que no hi ha consentiment i que, d’alguna manera, es podria considerar un abús sexual o una violació.
Jurídicament també?
S’ha de distingir el concepte legal de violació del concepte humà de violació. Hi ha una subjectivitat que no té necessàriament a veure amb la definició legal de la violació. Des d’aquest punt de vista, sí que hi ha unanimitat de les dones de sentir-se violades, i les emocions i les vivències que expressen clarament són equivalents a les d’una persona violada. Des del punt de vista legal, el que tenim aquí és un buit. No hi ha una tipificació d’aquest tipus de violació a l’Estat espanyol que, en canvi, sí que existeix en altres països.
“La violació per engany, rape by deception, existeix a Anglaterra i altres països, i recull que mentir en temes nuclears és motiu d’inculpació per violació”
S’anomena violació per engany, rape by deception, existeix a Anglaterra i altres països, i recull que mentir en temes nuclears és motiu d’inculpació per violació. Òbviament, és un tema que s’hauria de legislar, especialment quan es tracta d’un servidor públic.
Amb tot, considereu que hi ha hagut maltractament?
El patiment és greu, és molt greu, i amb el nostre informe pericial concloem que es tracta de situacions de maltractament o inclús podrien arribar a ser tortura, que requereixen quatre elements segons la definició de les Nacions Unides: per una banda, un patiment greu, que està acreditat. Per altra banda, una intencionalitat, que té a veure amb, com a mínim, dues coses: una estratègia, i veiem que sembla que existia perquè hi havia patrons comuns, segons el que expliquen, i saber que estàs fent mal i no parar sinó persistir en l’acció que produeix aquest mal. També ha d’existir un propòsit, que en aquest cas és obtenir informació, i les persones afectades ens diuen que consideren aquest càstig especial pel fet de ser militants. Pel que elles ens diuen, existeix un propòsit d’obtenir informació, de castigar, d’humiliar. I, òbviament, el quart criteri: són funcionaris de l’Estat durant el seu temps de treball i amb una dubtosa cobertura legal, encara que això ens ho haurien de dir els juristes. Per tant, com a mínim, serien fets de maltractament o tortura des del punt de vist mèdic o psicològic, i és possible que inclús, els juristes ho diran, també penal.
Com afecta psicològicament a les persones afectades la negativa a investigar?
D’alguna manera, hi ha la idea que un jutge ho entendrà i et donarà la raó. Però la visió dels jutges no és una visió des de la perspectiva de la víctima, sinó des del Codi Penal, amb una presumpció d’innocència i una sèrie de salvaguardes també per a la persona que està acusada. Això crea molta incomprensió per part de la víctima. També és cert que hi ha moltes maneres de fer un procés. Pots fer un procés judicial en el qual escoltes les parts i després fas una sentència o pots tancar directament i no donar cap opció.
“El que seria més reparador en aquest moment seria veure quina ha estat la cadena de comandament i prendre mesures perquè no torni a succeir”
Amb aquest tancament de porta, d’alguna manera, negues la realitat, negues el patiment, consideres que això és normal i que aquestes coses passen. Això, evidentment, és una retraumatització. De fet, probablement, el que seria més reparador en aquest moment no seria tant una condemna individual dels policies, sinó el fet que hi hagi un reconeixement públic, que es pugui veure quina ha estat la cadena de comandament i com s’ha pogut produir tot això, i que es prenguin mesures perquè no torni a succeir.
