És a la setmana 32 d’embaràs i sent que alguna cosa no va bé. Sense pensar-ho, acudeix a l’Hospital de Piura, al nord-est del Perú. Allà li practiquen una cesària d’urgència i l’ajuden a donar llum un fill que perd poc després. “Ets jove i encara en pots tenir un altre”, l’intenta consolar un metge. Un altre doctor respon al comentari: “No, no podrà tenir més fills perquè l’hem esterilitzat”. És llavors quan s’assabenta que li acaben de lligar les trompes sense el seu consentiment. És la història de Victoria Vigo, una de les milers de peruanes que van patir les esterilitzacions forçades perpetrades durant el mandat d’Alberto Fujimori (1990-2000). “Ho vaig saber pel comentari de l’altre metge, ni tan sols ho van fer constar al meu historial clínic”, explica la Victoria que, l’abril de 1996, quan van passar els fets, tenia 32 anys.
A María Elena Carbajal li ho van fer a l’Hospital María Auxiliadora de San Juan de Miraflores, a Lima. Tenia 26 anys i el setembre de 1996 seria mare del seu quart fill. No la van atendre a temps –relata– i per això va patir un despreniment (prolapse) de l’úter. Enmig de la commoció i encara anestesiada li van retirar el bebè: “Me’l van prendre perquè jo accedís a fer-me la lligadura. Em van fer xantatge”. Ningú li va donar informació sobre la intervenció, els riscos que comportava i les seves conseqüències. El temor de no tornar a veure la criatura la va fer cedir. “Vaig sentir que m’havien tallat un tros de ventre”, recorda. Un cop intervinguda, va recuperar el seu fill, però aleshores va haver de fer front a les acusacions del seu marit. Quan l’home va saber què li havien fet, va desentendre’s tant d’ella com dels petits.
“Ni tan sols ho van fer constar al meu historial clínic”, explica una dona a qui van lligar les trompes sense el seu consentiment
Segons dades del Ministeri de Salut, es van practicar més de 300.000 lligadures de trompes i 22.000 vasectomies a dones i homes d’origen indígena, d’escassos recursos econòmics i de zones empobrides –rurals i urbanes– per mitjà del Programa Nacional de Salut Reproductiva i Planificació Familiar instaurat per Fujimori com una suposada mesura de lluita contra la pobresa. Després de 25 anys de denúncia i 16 d’investigació, finalment, la justícia peruana ha decidit presentar càrrecs contra l’expresident peruà i els seus exministres de Salut –Marino Costa Bauer, Alejandro Aguinaga i Eduardo Yong–, entre altres funcionaris. Si el jutge ho determina, s’obrirà un judici penal en contra seva com a presumptes responsables dels fets. Una fita històrica per a víctimes i sobrevivents.
Una política d’estat
“A partir de 1991, el govern va iniciar una sèrie de canvis al marc normatiu per implementar diverses polítiques per poder esterilitzar massivament, però evitar-ne la responsabilitat”, va exposar el fiscal Pablo César Espinoza el primer dia de l’audiència. “Que sigui legal, però, no significa que sigui legítim”, va afegir. La seva acusació posa èmfasi en un sistema basat en una “política d’estat” que pretenia “crear les normes, oferir tractament gratuït i requerir només la firma d’un consentiment informat de moltes dones que ni tan sols parlaven espanyol o que eren analfabetes”. Van aplicar l’anomenada anticoncepció quirúrgica voluntària (AQV), un mètode irreversible, per “mentir i enganyar dones de zones marginades i sense estudis”, va recalcar.
“L’objectiu d’aquesta política no era erradicar la pobresa, sinó que hi haguera menys pobres i, sobretot, menys dones pobres engendrant fills i filles”, sosté María Ysabel Cedano, advocada de vàries de les denunciants. Comenta que es van fer servir els cossos de les dones i la planificació reproductiva per dur a terme “un pla dirigit i executat” per esterilitzar-les, “sense garantir-ne el consentiment ni importar el seu dret a decidir”. Un pla que es va executar, diu, gràcies a “una cadena de mà dura amb el suport dels militars”.
Després de 25 anys de denúncia i 16 d’investigació, la justícia ha decidit presentar càrrecs contra l’expresident peruà
La Fiscalia ha arxivat en diverses ocasions les denúncies que han presentat les supervivents durant les últimes dècades. Un dels casos més emblemàtics és el de Mamérita Mestanza, una camperola indígena que va morir el 1998, als 33 anys, a causa de les lesions provocades per una intervenció sense assistència i a la que va ser sotmesa després d’anys de pressió, amenaces i intimidació. El seu cas va arribar el 2003 a la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH), que va donar la raó a la família de la dona. L’Estat peruà va comprometre’s a investigar i sancionar els responsables i el Ministeri Públic va reobrir el cas, però s’ha arribat a tancar fins a tres vegades.
Les primeres denunciants
L’audiència de presentació de càrrecs contra l’expresident i els exministres va començar l’1 de març i s’han celebrat algunes sessions, però la Fiscalia encara no ha anunciat els delictes que els imputa. Els advocats dels acusats han intentat dilatar el procés al màxim amb excuses que han obligat a posposar la cita unes quantes vegades, com la falta de traductors al quítxua o l’absència d’un dels acusats. L’últim imprevist ha estat el contagi per COVID-19 del fiscal, que ha obligat a suspendre el procés fins al 20 d’abril.
Si el magistrat decideix portar la causa als tribunals, es jutjaran els casos de les primeres denunciants: 1.306 dones que van organitzar-se el 2001 per portar les seves esterilitzacions a la justícia. “Ens vam agrupar i vam presentar les nostres denúncies, personalment, un cop Fujimori va deixar el poder”, comenta Victoria Vigo, que forma part del col·lectiu de pioneres en alçar la veu. El seu cas, a més, és rellevant perquè va ser l’única dona que va denunciar els fets mentre Fujimori era encara president, el 1997. “Em van perseguir i assetjar, vaig patir violència psicològica, però vaig guanyar el judici i el metge em va haver d’indemnitzar”, relata. “Vaig poder demostrar que no mentia i fins i tot la sala va dir que em van ‘mutilar’, una paraula que em va marcar molt quan la vaig escoltar”, afegeix.
El que succeeixi amb aquest primer grup serà determinant per impulsar el judici que també reclamen unes altres 8.000 afectades –homes i dones– que formen part del Registre de Víctimes d’Esterilitzacions Forçades (Reviesfo), impulsat per l’expresident Ollanta Humala a partir de 2016. D’aquesta llista en forma part la María Elena Carbajal: “Un dia, a l’escola de la meva filla una psicòloga em va informar que s’estaven registrant les dones que havien estat lligades i m’hi vaig inscriure”.
Preocupades pel retorn del fujimorisme
El resultat de les eleccions de l’11 d’abril ha posat en alerta les activistes. Temen que el judici contra els responsables de les esterilitzacions no arribi. Una eventual victòria de la candidata de dreta Keiko Fujimori, filla de l’expresident, podria paralitzar de nou el procés. “Durant vint anys, hem vist com els jutges peruans es mouen políticament, en funció dels governs busquen la seva posició”, lamenta Vigo, qui avui és activista i defensora dels drets humans.
Les primeres enquestes després de la primera volta indiquen que el fujimorisme quedaria quasi deu punts per darrere del candidat Pedro Castillo, que representa l’esquerra, però només en l’àmbit econòmic (és conservador en els temes socials). Tanmateix, amb ell tampoc hi confien. La segona volta tindrà lloc el 6 de juny. Per tant, els sondejos encara poden canviar molt. Mentre la data no arriba, no llencin la tovallola: “Vull creure en la justícia peruana. Això va ser un delicte de lesa humanitat i hi ha evidències”, insisteix María Elena, que avui presideix l’Associació de Víctimes d’Esterilitzacions Forçades de Lima-Callao. “Necessitem veritat, justícia i reparació, que els implicats demanin perdó públicament a totes les víctimes”, reclama. Després de dècades, per fi el seu únic propòsit avui està una mica més a prop.
