En una de les principals potències productores de combustibles fòssils del món i amb les negociacions encapçalades pel director executiu de la seva empresa petrolera i gasística estatal. Amb aquest preàmbul comença aquest dijous la COP28 a Dubai. Durant gairebé dues setmanes, els Emirats Àrabs Units es converteixen en seu de la Cimera del Clima de les Nacions Unides. I en seu, també, de les esperances i pressions que envolten el repte mundial de frenar l’emergència climàtica.
Les previsions d’escalfament del planeta —i de destrucció d’ecosistemes, comunitats i salut que en deriven—, elaborades per les mateixes Nacions Unides, dificulten a les líders assistents a la Cimera ignorar la crida de “més ambició” en els compromisos d’actuació dels estats. Ara bé, la fórmula per fer-ho és el que s’ha d’acordar, per unanimitat, a través d’unes negociacions que, veient els resultats d’anteriors COP, poden flaquejar sense mirada a llarg termini i ni de justícia global.
En aquesta ocasió, un feble punt de partida per articular acords “ambiciosos” és la figura de Sultan Ahmed al-Jaber, ministre d’Indústria dels Emirats Àrabs i màxim dirigent del gegant petrolier ADNOC, designat president de la Cimera pel Clima. Per Amnistia Internacional, la seva posició, amb interessos directes en el negoci, li impedeix ser “un negociador honest” i, adverteix l’organització, “contribuirà a fomentar el desastre climàtic i les violacions de drets humans”.
“La persona que presideix la COP es reuneix amb les delegacions per aconseguir arribar a un consens en temes claus i incentivar els estats a augmentar l’ambició per abordar el canvi climàtic”, explica Clàudia Custodio, investigadora de l’ODG
“Qui ostenta la presidència de la Cimera és la persona que decideix quins temes de l’agenda de negociacions són prioritaris i quin temps s’hi dedica; és la figura encarregada d’assegurar les normes de procediment, és qui es reuneix amb les delegacions dels països per aconseguir arribar a un consens en temes claus; i qui se suposa que ha d’incentivar els estats a augmentar l’ambició per abordar el canvi climàtic”, detalla Clàudia Custodio, investigadora en justícia climàtica de l’Observatori del Deute de la Globalització (ODG).
D’acord amb el que al-Jaber ha expressat, avançar en la reducció dels combustibles fòssils —com a primer, i principal, pas per frenar l’escalfament global, segons reiteren les investigacions en la matèria— no és l’objectiu pel qual aposta. Ni, per tant, cap on incentivarà que vagi la recerca d’acords entre les gairebé 200 delegacions estatals participants a la COP. “Els països del Golf Pèrsic es troben entre els que generen més emissions per càpita, quan podrien estar més ben posicionats en la transició energètica perquè tenen els recursos per fer-ho; i, de fet, fins ara han frenat els canvis davant l’escalfament global, de manera que acollir la COP i vendre-la com a sostenible, amb imatges de plaques solars, és una operació d’ecoblanqueig espectacular”, observa Olga Alcaraz, investigadora del Grup de Recerca en Ciència i Tecnologia de la Sostenibilitat de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).
La presència de la indústria fòssil a les COP suposa una ocasió per presentar-se com a part de la resposta a la crisi climàtica i dur-hi les seves “solucions sostenibles”. Solucions per, sobretot, sostenir l’extracció i la crema de combustibles fòssils
Pendents del paper que desenvolupi al-Jaber com a president de la COP, des de Greenpeace plantegen que pot ser una ocasió per guanyar veus favorables a prohibir, o si més no, limitar, la presència de la indústria fòssil a les Cimeres del Clima. Una presència que ha anat creixent i que ha aconseguit incorporar propostes que, considera l’entitat ecologista, distreuen del que és “la pedra angular” de les negociacions: abandonar els combustibles fòssils, amb dates concretes i criteris d’equitat entre països enriquits i països del Sud global.
A la COP27, celebrada l’any passat a Egipte, Global Witness va comptabilitzar més de 600 delegats de la indústria fòssil. Junts suposaven la delegació més gran de la Cimera del Clima. Molt més gran que la representació del grup de països més impactats per la pujada del nivell del mar i pels fenòmens meteorològics extrems associats a l’escalfament global. S’espera que el terreny de joc d’enguany hagi incentivat encara més la participació del sector empresarial.
El lobby, mediador dels acords
Amnistia Internacional destaca l’existència de plans d’ADNOC per ampliar l’extracció de combustibles fòssils i recorda que, qui exercirà el paper de mediador per assolir respostes mundials davant l’emergència climàtica, ha expressat que “les preocupacions climàtiques no han de posar en perill el creixement econòmic”. Al-Jaber també ha defensat que el gas natural —que conté un element generador d’efecte hivernacle encara més potent que el diòxid de carboni— és “fonamental” en la transició energètica.
Els Emirats Àrabs Units han volgut aprofitar la COP per fer contactes de negocis i traslladar a la Xina la proposta d’avaluar conjuntament nous projectes d’extracció de gas natural, segons ha publicat la BBC
El gas és, de fet, part central dels plans d’expansió de l’empresa que dirigeix. La BBC ha tingut accés a documents que acrediten que els Emirats Àrabs Units han volgut aprofitar la COP per fer contactes de negocis i, entre d’altres, traslladar a la Xina la proposta d’avaluar conjuntament noves oportunitats d’extracció de gas natural.
A banda de l’excepcional situació d’enguany, amb un alt directiu del sector liderant els acords, les habituals activitats de la indústria fòssil durant les COP suposen una ocasió per presentar-se com a part de la resposta a la crisi climàtica i dur-hi les seves “solucions sostenibles”. Solucions per, sobretot, sostenir l’extracció i la crema de combustibles, que beneficia nombrosos altres sectors econòmics: “l’aviació, les automobilístiques, les indústries de fabricació de ciment, vidre, acer i fertilitzants o l’agroindústria”, llista Pedro Zorrilla, responsable de la campanya de canvi climàtic de Greenpeace.
Confiar que la tecnologia eliminarà les emissions
La principal “solució” de les empreses de combustibles fòssils —i dels governs que adopten els seus interessos econòmics com a propis— davant l’escalfament global, és desenvolupar sistemes de captura i emmagatzematge de carboni. Una tecnologia encara en proves. “Actualment, no són eficients i són molt cars, de manera que no es poden escalar a tot el món per extreure tot el CO2 de l’atmosfera que és necessari”, detalla Alcaraz, que s’hi refereix com “una trampa enorme”. “El que busquen és justificar que aquesta tecnologia permet mantenir la mateixa dinàmica, i això el que fa és retardar la transició energètica”, denuncia.
“La captura i emmagatzematge de carboni és una trampa enorme de la indústria dels combustibles fòssils per justificar que poden mantenir la mateixa dinàmica, i fa retardar la transició energètica”, afirma Olga Alcaraz, investigadora de la UPC
El desenvolupament de sistemes de captura i emmagatzematge, que la indústria presenta com a “tecnologia vital per afrontar el canvi climàtic”, ha aconseguit una bona posició dins del ventall de respostes que es barallen a la COP i, previsiblement, condicionarà els compromisos d’actuació plantejats per nombrosos estats. L’efecte de fre que pot tenir per assolir compromisos encaminats a minimitzar l’ús d’energies fòssils, és una de les preocupacions principals de les entitats ecologistes. “Suposa desviar el focus de les negociacions del camí que cal: planificar l’eliminació de l’ús de combustibles fòssils el més ràpid possible”, defensa Custodio.
El Global CCS Institute és el laboratori d’idees que lidera el desenvolupament i posicionament d’aquesta proposta com a suposada resposta a l’emergència climàtica. En formen part les principals empreses petrolieres i de gas, entre les quals, Shell, British Petroleum, Total Energies, ExxonMobile, Chevron i Repsol. També, ADNOC i el govern dels Emirats Àrabs, així com altres governs: el dels Estats Units, Xina, Aràbia Saudita, Austràlia, Japó, el de la província canadenca d’Alberta, el d’Escòcia i el de Regne Unit. El Global CCS Institute és observador d’ONU Canvi Climàtic i durant la COP organitza diverses activitats.
“Els països que promouen la captura i emmagatzematge de carboni són països enriquits, perquè és una tecnologia molt cara, i en general països del Nord global, perquè són els que tenen el focus posat en la mitigació, més que en l’adaptació i la reparació dels danys ocasionats, sobretot, al Sud global”, apunta Custodio. O, dit d’altra manera, són aquells que, en un repartiment just del “pressupost de carboni” —les emissions que encara el món pot permetre’s generar— haurien d’eliminar primer els combustibles fòssils, “perquè històricament n’han cremat més i han contribuït més a l’emergència climàtica”, explica la investigadora de l’ODG.
Global CCS Institute, format per les principals empreses petrolieres i de gas i governs com el dels Estats Units, Xina, Regne Unit, Austràlia, Japó i Emirats Àrabs Units, és el laboratori d’idees que lidera el posicionament dels sistemes de captura de carboni com a resposta a l’escalfament global
El posicionament acordat per la Unió Europea de cara a la COP28 menciona l’eliminació progressiva dels combustibles fòssils, ara bé, amb el comodí: mentre no comptin amb mecanismes de captura i emmagatzemament de carboni.“Quan s’intenta parlar d’eliminar els combustibles fòssils, els països favorables als interessos de la indústria sempre intenten introduir aquesta idea”, afirma Zorrilla, i remarca que “no pot presentar-se com una finestra per continuar generant emissions”.
Segons el darrer Informe sobre la bretxa d’emissions del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (PNUMA), les emissions han de reduir-se aquesta dècada un 42% per frenar l’actual tendència d’escalfament i no superar l’augment d’1,5 °C pactat a la COP del 2015, en què es va aconseguir l’Acord de París. Un instrument, basat en la voluntat dels estats —no sancionador—, que s’ha convertit en la principal eina de seguiment dels compromisos de cada país en relació amb reduir les emissions de CO2. Per limitar l’augment de temperatura a dos graus, la reducció d’emissions ha de ser d’un 28% a escala mundial.
Lluny d’aquesta perspectiva, comptar amb sistemes de captura i emmagatzemament d’emissions eficients en un futur, pel que ha de servir és per captar les emissions “impossibles d’abatre amb la política de transició energètica”, explica Alcaraz. És a dir, primer és necessari arribar a un grau d’emissions molt baix i, després, poder-lo retirar de l’atmosfera. “Pensar que aquestes tecnologies poden permetre continuar amb el consum de combustibles fòssils és una quimera”, afirma la investigadora de la UPC.
Ampliar les renovables sense reduir l’ús de fòssils
A més de reduir un 75% les emissions de la indústria fòssil, a través, suposadament, d’una tecnologia que ho permeti, triplicar l’energia renovable és l’altre ingredient de la fórmula que al-Jaber proposa per respondre a l’emergència climàtica. De fet, també la Unió Europea, la Xina i els Estats Units han acordat triplicar l’energia renovable el 2030. Tanmateix, afirma Alcaraz, augmentar la potència de l’energia renovable ha de ser un objectiu que vagi en paral·lel a un canvi “estructural”: reduir el creixement. “Un tabú” en les negociacions dels estats, afirma la investigadora de la UPC.
L’augment de l’energia renovable no substitueix l’ús de combustibles fòssils, “sinó que s’hi afegeix”, en un context encara, a escala mundial, amb una demanda de recursos energètics a l’alça
En la dinàmica actual, l’augment d’energia renovable no substitueix l’ús de combustibles fòssils, “sinó que s’hi afegeix”, explica Alcaraz, sobre un context, a escala mundial, amb una demanda de recursos energètics encara a l’alça. “L’única manera que la transició energètica funcioni és incrementar molt més l’ús de renovables, però que alhora es redueixi la demanda energètica”, conclou.
Davant la necessitat d’avançar en renovables, la investigadora de l’ODG Clàudia Custodio remarca que l’expansió “amb lògica de macroprojectes” impacta en els territoris d’on s’extreuen minerals per a les tecnologies i on s’ubiquen els grans projectes energètics. “Quan pensem en com encarar l’emergència climàtica, cal pensar en la justícia global, cosa que demana posar en qüestió els beneficis de les grans empreses i, sobretot, l’estil de vida dels països rics”, exposa.
“Quan pensem en com encarar l’emergència climàtica, cal pensar en la justícia global, cosa que demana posar en qüestió els beneficis de les grans empreses i, sobretot, l’estil de vida dels països rics”, defensa Custodio
Si no s’introdueixen canvis significatius, la darrera previsió de les Nacions Unides és que la temperatura del planeta s’elevi fins a gairebé 3°C respecte als nivells preindustrials abans d’acabar el segle. “Cap dels països del G20 està reduint les emissions a un ritme coherent amb els seus objectius de zero emissions netes”, apunta el PNUMA.
Els esforços de reducció d’emissions dels estats, plasmats en les NDC (contribucions determinades en l’àmbit nacional) són el nucli de l’Acord de París. Cada cinc anys, els estats han d’enviar-les a les Nacions Unides per tal de ser revisades i, segons preveu l’acord del 2015, modificar el necessari per mantenir el límit d’augment de la temperatura entre l’1,5°C i un màxim de 2°C. A la pràctica, però, les polítiques estatals de mitigació estan quedant-ne molt lluny.
“Hi ha hagut crides a augmentar l’ambició per reduir les emissions i els estats no estan refent els objectius de mitigació”, destaca Alcaraz, molt crítica amb l’atenció que se sol parar a les declaracions d’intencions globals que sonen durant la COP i que, observa la investigadora de la UPC, tot sovint són “brindis al sol als quals és fàcil sumar-se”. “S’ha de mirar si les dades del que fa cada estat sostenen les declaracions de preocupació i compromís davant el canvi climàtic que escoltem aquests dies”, reclama.
