Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Maëlle Maugendre, historiadora especialista en l'exili republicà a l'Estat francès

"Les autoritats conceben les dones com a víctimes, malgrat que moltes van participar activament en la Guerra Civil espanyola"

Maëlle Maugendre s'ha especialitzat en l'estudi de les dones exiliades a l'Estat francés entre 1939 i 1942, un grup dins de l'exili republicà que ha quedat difuminat ja que no existeixen gairebé dades específiques al respecte / Anna Montull

Enguany fa 80 anys de la Retirada, nom sota el qual es coneix l’èxode republicà de finals de la Guerra Civil espanyola, l’any 1939. Maëlle Maugendre, que és historiadora, professora i documentalista a París, va fundar l’any 2010 Adelante, una associació internacional i pluridisciplinària d’estudiants que investiguen aquell conflicte armat, l’exili i la memòria de les seues protagonistes. És també membre de la Federació d’Associacions i Centres d’Emigrants Espanyols a França i participa actualment en un projecte de creació d’un Centre de Memòria de l’Emigració Espanyola. S’ha especialitzat en l’estudi de les dones exiliades a l’Estat francés entre 1939 i 1942, un grup dins de l’exili republicà que ha quedat difuminat, ja que no existeixen gairebé dades específiques al respecte. Maugendre defén la investigació històrica com una ferramenta per a tornar-li a les dones el protagonisme del seu propi relat, amb llenguatge inclusiu quan ho considera necessari.


Vosté és historiadora i treballa amb perspectiva de gènere. Com proposa reescriure la història de les dones, com tornar-les la veu quan les fonts són majoritàriament masculines, és a dir, produïdes i analitzades pels homes?

Els documents administratius de l’època sobre la qual treballe són, efectivament, documents redactats per homes destinats a ser llegits i arxivats per altres homes. En aquesta aquella època, i això no ha canviat tant avui, el poder polític i administratiu estava confiscat majoritàriament per homes. Les fonts administratives amb les quals jo treballe no deixen veure realment la vivència de les dones, sinó més aviat dels grups civils refugiats, dins dels quals es troben indistintament dones, homes grans i nens. Per a entendre millor l’experiència de les dones en sòl francés, m’ha fet falta cercar en altres tipus d’arxius, particularment en arxius orals o arxius privats: allà on la paraula de les dones no s’invisibilitza, ja que són elles mateixes les productores d’aquests arxius.


Creu que la relectura i reescriptura del relat de la història haurien d’estar produïdes per dones en tant que subjecte invisible, o, per contra, ha de ser un treball conjunt entre tota la població amb investigadores?

“Per a entendre millor l’experiència de les dones en sòl francés, m’ha fet falta cercar en altres tipus d’arxius, particularment en arxius orals o arxius privats: allà on la paraula de les dones no s’invisibilitza”

No estic segura que aporte res més o millor que només les dones s’encarreguen d’escriure la seua pròpia història. Tot el món és capaç de fer-ho: ni el nostre sexe, ni el nostre gènere, ni la nostra posició social no han de determinar la nostra capacitat per a dur a terme una investigació històrica. En la meua opinió, la investigació no ha de ser un camp exclusiu dels acadèmics. Si la gent se sent involucrada en esdeveniments històrics –siguen homes, dones, acadèmics o cuiners…– el que importa per a mi és saber d’on estem parlant, conéixer la raó per la qual es desitja portar a terme aquesta investigació i, per descomptat, respectar els criteris científics de la investigació. El desig és més important que el nostre gènere o el nostre estatut social.


Al seu llibre Dones a l’exili. Les refugiades espanyoles a França 1939-1942, fa referència al concepte de gènere com una construcció social i sosté que això influeix en l’anàlisi de les modalitats d’opressió i de resistència, què vol dir això?

Ni el gènere ni la construcció social influeixen tant sobre l’anàlisi dels dispositius d’opressió i de resistència com la gènesi d’aquests. En encarregar-se dels refugiats i refugiades espanyoles a França a partir de la Retirada, resulta evident que les autoritats franceses no despleguen les mateixes modalitats de gestió segons els grups de població. El gènere és un factor primordial que condiciona l’atenció. Tots els homes en edat de portar una arma, encara que no hagen participat en els combats d’Espanya, són enviats als camps de concentració, ja que són considerats com a perillosos per a la seguretat nacional. Mentre que tots els civils –entesos com a tals les dones, els ancians, els nens i els ferits– són enviats a centres d’allotjament, espais més “humanitaris”, encara que detalle en la meua tesi que açò d’humanitaris està lluny de ser-ho en el cas d’aquests llocs. Les autoritats conceben les dones més aviat com a víctimes, malgrat que moltes van participar activament en el conflicte. Per tant, no és tant la realitat de les seues activitats militants el que revellix com la imatge que el govern francés en va fer. No obstant això, els efectes del gènere com una construcció social es van fer sentir també en el marc de les modalitats de resistència que les dones desplegaven. Les espanyoles utilitzen, per exemple, els registres nacionals per a fer-se escoltar i resistir. El gènere és, per tant, eficaç.

“En el marc de la meua investigació he fet una tria particular, que és d’utilitzar l’escriptura inclusiva quan a un grup de persones donades hi ha tant homes com dones, però també feminitzar totalment el meu llenguatge quan les dones són majoritàries. Això té com a objectiu fer-les visibles” |Anna Montull

 

Al llibre cita Annie Rieu, la qual tracta de tornar a aquestes dones la seua dimensió de subjecte de la història. Vosté també fa un treball de visualització de les dones, en aquest cas les refugiades de l’Estat espanyol en sòl francés, per què ha triat aquest grup de dones?

La meua tesi segueix a una primera investigació que vaig realitzar sobre el camp de concentració del Vernen d’Arièja en el qual es van internar una majoria d’anarquistes espanyols després d’haver travessat la frontera francesa el febrer de 1939. Així que em vaig interessar per la forma en la qual les autoritats franceses havien atés als refugiats espanyols, i concretament els homes, a través dels camps de concentració. Em vaig preguntar què havia passat amb les dones. Era una població d’unes 100.000 persones de les quals no es parlava. Volia saber-ne més. En particular, per a determinar si aquestes dones havien sigut objecte d’un tracte diferenciat respecte als seus companys homes. I per a comprendre també com les autoritats les havien emmarcat i com les dones es van adaptar o resistir als diferents tipus de retenció desplegats contra elles en sòl francés.


Vostè sosté que el paper de les dones en la transmissió de la llengua o el manteniment de la identitat mitjançant la difusió de la cultura d’origen en l’esfera privada és llavors objecte d’investigacions en ciències socials. Però que, per contra, no fa molt que es poden veure les primeres anàlisis de les migracions amb perspectiva de gènere. Considera que el paper de la dona en les migracions actuals ha canviat en algun aspecte, o és similar a les èpoques anteriors?

No he estudiat precisament el lloc de les dones a les migracions anteriors i això també depén molt probablement de les condicions en les quals s’han desenvolupat aquestes migracions. Però el cert és que hi ha un interés creixent per a les modalitats d’accions específiques posades en marxa per les dones en un marc migratori. La mirada de les investigadores i investigadors s’ha desplaçat,  d’ara endavant estaran més atents a funcionaments socials i culturals que abans no atreien l’atenció. O no eren considerats com dignes d’interés per la comunitat universitària. He seguit, en aquest sentit, les investigacions de la politòloga James C. Scott, qui ha estudiat el que anomena “la infrapolítica dels dominats”. Tots aquests actes que són en aparença anodins, realitzats per poblacions “subalternes”, són en realitat els macrodispositius de resistència a un ordre social donat.


Al llibre es parla de la dificultat de trobar informacions específiques de les dones als camps, ja que la modalitat d’aparició als documents administratius a l’època barregen gèneres, i se sosté que si hi havia sols un home, ja era suficient per a parlar en masculí de les refugiades. Com s’ho ha fet per a trobar xifres específiques?

“Les autoritats franceses es basaven en estereotips de gènere: es considera que els homes poden vulnerar més fàcilment la seguretat de França, és doncs a ells a qui cal vigilar, sobre els quals cal fer enquestes més detallades. No sobre les dones, a qui es dediquen documents administratius menys esclaridors”

Diguem que ha calgut prendre-s’ho en dos temps. Primer, trobar entre els milers de documents produïts per les autoritats franceses vis-à-vis amb els refugiats i refugiades espanyoles aquells on estiguera la qüestió de les dones, és a dir, aquells entre els quals els noms de dones apareixien. I a continuació, una vegada trobats aquests escassos documents sobre els civils que deixava també a veure elements femenins de l’exili, he pogut extreure algunes xifres. Però poques, perquè més enllà del fet quantitatiu, és el fet qualitatiu el que ha estat més complex de trobar. Efectivament, els documents en relació amb les dones són molt menys detallats que els que concerneixen els homes. Les autoritats es basen en estereotips de gènere: es considera que els homes poden vulnerar més fàcilment la seguretat de França, és doncs a ells a qui cal vigilar, sobre els quals cal fer enquestes més detallades. No sobre les dones, a qui es dediquen documents administratius menys esclaridors. No obstant això, la majoria d’associacions de suport als refugiats i refugiades espanyoles a França van redactar nombroses actes sobre les seues visites als centres d’internament i a través d’aquests documents he pogut recol·lectar nombroses informacions.


A la vostra tesi utilitzeu el genèric inclusiu, amb una explicació argumentativa prèvia. Vosté és partidària d’incloure habitualment aquest tipus de genèric al llenguatge?

En el marc de la meua investigació he fet una tria particular, que és d’utilitzar l’escriptura inclusiva quan a un grup de persones donades hi ha tant homes com dones, però també feminitzar totalment el meu llenguatge quan les dones són majoritàries. Això té com a objectiu fer-les visibles. No reivindique necessàriament aquesta escriptura diàriament, perquè es revela prou enfarfegosa, però pense que és important que el llenguatge deixe aparéixer més el gènere dels protagonistes per tal de contrarestar aquesta lògica d’invisibilització de les dones a la història.


També analitzeu les interaccions que es produeixen entre les dones espanyoles refugiades i les autoritats franceses, podeu explicar-les breument?

No és fàcil resumir això! Però diguem que segons el meu punt de vista hi ha diversos registres d’interaccions de la força i la violència mobilitzada per les autoritats franceses des de l’arribada de les refugiades –tant homes com dones– a la frontera. Perquè cal recordar que aquest èxode és de tot menys volgut pel govern francès. O el registre humanitari, perquè són nombrosos els qui s’encarreguen d’acollir les dones espanyoles als centres d’allotjament amb una voluntat de fer menys difícil la seua estada. Enfront d’aquests dos registres estàtics d’atenció, les dones reaccionaven diferentment, segons si estaven soles o en grup, i segons també el seu grau d’implicació política i militant al sud: se sotmeten, s’adapten o rebutgen les imposicions estatals. Desenvolupen llavors diverses modalitats de resistència quotidiana, als centres d’allotjament i els camps de concentració: des de reivindicacions entorn l’alimentació o la higiene a revoltes en contra de les repatriacions involuntàries o inclús manifestacions polítiques en moments com el pacte germano-soviètic, per exemple.