Aquesta és una petita història, una metàfora formidable per a un país sencer. És la història de l’Orquestra Simfònica Nacional iraquiana, dels seus anys gloriosos i la seva davallada tumultuosa. La fatiga dels músics a l’Iraq ja s’intueix a primera vista. La seva sala d’assaig és una mena de soterrani fosc i ple de pols situat a l’interior de l’Escola de Música i Ballet del barri d’Al-Mansour de Bagdad, a la riba occidental del riu Tigris. Les parets, de fusta, estan recobertes de miralls, sense cap mena de material insonoritzant. Els faristols estan enfosquits, el terra està brut i un piano oblidat s’utilitza com a prestatge per posar-hi instruments musicals d’aspecte espellifat.
“Aquest no és un lloc adequat per a l’Orquestra Simfònica Nacional, és un lloc per als animals. Sentiu el soroll?”, diu en to irritat Mohammed Amin Ezzat, director de l’orquestra. “Abans de 2003 teníem un teatre propi i real, però avui som com convidats a l’Escola de Ballet”, diu Mohammed dirigint-se als músics, tots a punt per començar l’assaig. Mohammed Amin Ezzat es posa a l’escenari i els músics preparen els instruments. Cau el silenci. Obre la partitura, la fulleja, marca unes quantes anotacions amb un bolígraf i es treu les ulleres. De sobte, deixa el que està fent i comença a parlar dels sous que encara han de cobrar. “Estic fent tot el possible per obtenir els fons. Des del govern diuen que ens han de renovar el contracte, però farà falta temps. Sé que és frustrant i sabem que fer art a l’Iraq és dur, però aquesta vegada també ens en sortirem. I ara: tres, dos, un…”.
La duresa de viure de la música
En pocs segons, les notes d’El fantasma de l’òpera, un musical escrit per Andrew Lloyd Webber, es propaguen arreu de la sala sòrdida. Als músics, asseguts junts, els dona instruccions per a la interpretació. Amb una mà marca el terra i amb l’altra sosté la batuta. A primera fila hi ha els violins, a l’esquerra els violoncels, i darrere dels vents –trompetes, clarinets, flautes i trompes–, al fons de tot, les percussions.
Les integrants de l’orquestra ertanyen a diversos grups ètnics i confessionals, i no desisteixen malgrat que des de fa nou mesos no reben el salari
Els músics de l’Orquestra Simfònica Nacional, pertanyents a diversos grups ètnics i confessionals, fa gairebé nou mesos que no reben el salari. Per sobreviure, es veuen obligats a fer classes particulars. Alguns són mestres a l’Escola de Música i Ballet. N’hi ha d’altres, però, que han optat per emigrar. Tanmateix, aquesta no és la pitjor època, diu Madhi Khasaf, mestre, compositor i trompetista de 60 anys que toca a l’orquestra des de fa quatre dècades. “Als anys 90, en ple embargament, treballàvem de taxistes. Ara, almenys, podem viure de les classes particulars”, comenta mentre joguineja amb la mashaba, el rosari islàmic. “Durant 30 anys hi ha hagut molt de patiment pels artistes iraquians, però jo recordo bé l’època d’or, quan músics d’arreu del món venien a Bagdad”, recorda aquest senyor elegant que va vestit amb americana i corbata.
La joia de l’Orient Mitjà
L’Orquestra Simfònica, fundada el 1944 per Albert Chaffoo i reconeguda oficialment pel govern iraquià el 1959, va ser la joia de l’Orient Mitjà durant anys. Als anys 70 va recórrer els escenaris d’alguns dels teatres més prestigiosos de l’Estat espanyol, l’Estat francès, Algèria, el Líban o Jordània, i va acollir músics i directors procedents de 35 països, com ara Alemanya, Rússia, Àustria o Romania. Això no obstant, amb l’esclat de la guerra entre l’Iraq i l’Iran l’any 1980, la guerra del Golf, les sancions econòmiques, l’ocupació nord-americana de 2003 i la guerra civil en el bienni 2006-2007, molts músics van abandonar el país per cercar oportunitats en altres llocs. “Des que vaig néixer, al nostre país sempre hi ha hagut guerres”, diu Annie Melcolitan, primera violinista de l’orquestra, que té poc més d’una trentena d’anys. “Els meus professors han hagut de fugir per l’embargament”, explica, i afegeix, “el 2006 fins i tot era perillós carregar amunt i avall un violí, perquè t’arriscaves a ser assassinada pels extremistes, així que vaig decidir estudiar biologia. Al matí treballo en un laboratori i a la tarda vinc a assajar”.
Bagdad sembla caòtic i animat des del pati de l’Escola de Música i Ballet. Els cotxes de gran cilindrada i els taxis grocs i vells ocupen tots els carrils de manera desordenada. Els anomenats T-wall –grans murs de ciment armat, llegat de l’ocupació nord-americana– comencen a desmuntar-se de mica en mica. A la capital es respira un aire de floriment social i cultural. Malgrat les dificultats econòmiques, els músics arriben d’hora als assajos de la tarda.
Shirwan Mohammed Dhia és el músic més jove de l’orquestra. Té divuit anys i estudia violí des que en té deu. Gràcies a l’anterior director, Karim Wasfi, fundador de Peace through Arts (‘Pau a través de les arts’), una associació creada per promoure la música contra la violència, Shirwan va viure a Itàlia diversos mesos en un intercanvi cultural entre joves dels dos països. “M’agradaria que aquesta fos la meva professió, però també estic estudiant física, perquè no és fàcil viure de la música a l’Iraq”, confessa.
La violència no ha aturat la música
En una oficina antiquada al costat de la sala d’assajos, on el pas del temps sembla aturat, Mohammed Amin Ezzat ens espera per l’entrevista. Amb una lucidesa commovedora, rememora la seva experiència com a músic i director d’orquestra a l’Iraq. “He estat a punt de ser assassinat tres vegades, més de 40 músics han fugit des de 2003, altres han estat assassinats i dos han estat segrestats, però mai ens hem aturat. Res ha parat la passió per la música”, diu tot fent una picada d’ullet. “Ara necessitem un espai digne per assajar, fer intercanvis musicals, animar la nostra orquestra i aconseguir inversions. La música pot ser una eina per frenar l’extremisme dels més joves”, afirma en to seriós.
Fa gairebé nou mesos que no reben el salari. Per sobreviure, es veuen obligats a fer classes particulars. Alguns són mestres a l’Escola de Música i Ballet
A les parets de l’oficina hi ha imatges de concerts i una dedicatòria de Yo-Yo Ma, un violoncel·lista d’origen xinès considerat un dels grans músics contemporanis que va unir artistes de països en guerra en el projecte d’orquestra “La Ruta de la Seda”. No és, però, l’únic artista de renom internacional que ha promogut una iniciativa cultural en la qual participa l’orquestra iraquiana.
El 4 de desembre de 1992, el conegut músic italià Franco Battiato va organitzar un espectacle musical al Teatre Nacional de Bagdad, acompanyat de la banda I Virtuosi Italiani i de l’Orquestra Simfònica Nacional de l’Iraq. Eren els anys de l’embargament i als músics se’ls van regalar partitures, llengüetes i instruments. El concert va formar part del projecte “Un Ponte per Bagdad”, una iniciativa humanitària per a la canalla iraquiana. Adnan Nazar, músic a la vora de la trentena d’anys en aquella època, se’n recorda bé mentre seu al costat del director. “Ens van regalar cordes de violí, estoigs i instruments. Encara tinc la funda que em van donar. Si veieu a Battiato, li podeu donar les gràcies una altra vegada de part meva?”.
