Matxutxa, fadrina, conca,… Són algunes de les moltes maneres de dir: dona soltera. I són també les moltes maneres de dir: dona que no ha complit amb el mandat social de casar-se.
No cal que us diga que no casar-se ha estat tradicionalment anar a la contra. A la contra d’una societat que ens mana que complim amb uns mandats: casar-se i tindre fills. Si ara et demane que penses en una fadrina segurament el teu cap se’n va a una dona de la família, una dona major, una tieta. La tia Maria, Agustina, Amparo o Dolors. Una dona que vivia sola o que se’n va a viure amb una germana o un germà, que va cuidar els seus pares o els seus nebots. Una dona de qui segurament no saps molt més. Qui era aquella tia? Per què no es va casar? Fou una decisió triada? Els interrogants ens diuen més que les respostes.
Per això hem de celebrar que el pròxim 17 d’octubre s’inaugure al Museu Valencià d’Etnologia (L’Etno, València) una exposició temporal sobre la fadrinesa femenina. Una exposició, a cura de Raquel Ferrero i Isabel Álvarez, que a partir del llibre Fadrines. El procés de no casar-se en la societat tradicional valenciana (Raquel Ferrero i Clara Colomina) explora com ha estat això de no casar-se per a les dones històricament.
Hui en dia la fadrina ens és un misteri. Segurament perquè tot allò que no és com hauria de ser, no se’ns mostra; se’ns amaga
És cert que encara hui en dia la fadrina ens és un misteri. Segurament perquè tot allò que no és com hauria de ser, no se’ns mostra; se’ns amaga. També perquè els tòpics han funcionat. O infantilitzades o menyspreades, totes aquelles dones que no compleixen amb un mandat són enviades a l’ostracisme. Però les fadrines, a més a més, compleixen amb un altre imaginari potent: moltes vegades són les dones abnegades per excel·lència, aquelles que han donat la “sa vida” per cuidar els altres. Sense un home “al costat”, elles ja no han viscut plenament. Han estat una crossa familiar o comunitària.
Al remat, les dones sempre som les altres, les incompletes. Si transgredim perquè desbordem la norma i ens han de censurar socialment, si complim amb tots els mandats perquè ens desdibuixen. Els tòpics sobre les fadrines són molt potents i des de la literatura, com en altres aspectes culturals, s’han anat mantenint i reforçant al llarg del temps. Segurament ara comencem a desdibuixar les fronteres i els tòpics comencen a trontollar. Per fi. I encara que hem de celebrar les petites escletxes també ens queda molt per fer.
Podem començar anant a visitar l’exposició de Fadrines i, en acabar, pensar en totes les que hem conegut al llarg de la vida
Així que podem començar anant a visitar l’exposició de Fadrines i, en acabar, pensar en totes les que hem conegut al llarg de la nostra vida. Pensem en elles, en què sabem de les seues vides. Si tenim la sort de tenir-les en les nostres vides, interessem-nos per les seues històries. Dignifiquem-les i despullem-les dels tòpics cruels que els envolten. Deixem que ens parlen, que ens expliquen les seues decisions o allò que van haver d’obeir. I si podem, vindiquem totes les dones valentes que van fer allò que no s’esperava d’elles, ja que gràcies a això som hui un poc més lliures.
