Aplaudim. Agraïm. Hem après a reconèixer les persones del sector de la salut que des del passat mes de març salven vides i contenen el contagi de la COVID-19. Aplaudim el seu esforç, dedicació i exposició al virus en un sistema de salut públic que, fins ara, rebia menys atenció quan alertava de la seva falta de recursos.
Donem les gràcies a uns rostres que sabem que estan preparats per cuidar-nos, però que no distingim perquè s’oculten sota els equips de protecció individual. Els reconeixem, precisament, per aquests vestits de protecció que els tornen una massa salvadora homogènia. Ens és igual si són homes o dones, de més o menys edat, amb més o menys experiència, de pell blanca o negra, o de trets orientals. Sabem que són les persones que sostenen la salut de la població en un context de pandèmia.
En aquest país hi ha centenars de persones amb formació sanitària que no poden treballar en un centre, hospital, residència o un altre servei de salut perquè és gent migrant i refugiada
El que no sabem, en general, és que en aquest país hi ha centenars de persones amb formació sanitària que no poden treballar en un centre, hospital, residència o un altre servei de salut perquè és gent migrant i refugiada. Perquè, malgrat trobar-nos en un context d’emergència sanitària, existeixen unes lleis i uns procediments burocràtics que continuen excloent aquestes persones de la societat d’acolliment, fins i tot quan prop del 17,5% del total de la població contagiada a l’Estat espanyol són persones sanitàries.
Es tracta de persones migrants amb anys de formació i experiència sanitària als seus països d’origen que, tanmateix, no poden treballar a l’Estat espanyol perquè es troben en algun procés de regularització administrativa o homologació professional. Només mobilitzades en grups de denúncia, es comptabilitzen gairebé un miler de persones sanitàries migrants en situació administrativa irregular. La majoria recorren a treballs no professionalitzats i informals mentre continuen lluitant per exercir la seva professió.
Maksym és un metge de 25 anys titulat a Ucraïna i apassionat per la cultura espanyola que treballa en negre en la construcció. Santiago Nasar –sobrenom literari triat pel testimoni per preservar la seva intimitat i narrar la seva història– acumula quinze anys d’experiència com a auxiliar d’infermeria a Colòmbia i també treballa sense contracte de paleta. Fer –també identificada amb nom fictici– és una dona amb deu anys d’experiència com a metge a Hondures i treballava, fins que es va decretar l’estat d’alarma, sense contracte com a cuidadora d’una persona gran. Els tres s’han trobat en el grup de Sanitaris Immigrants Solidaris de Barcelona, un col·lectiu que suma més de 200 persones sanitàries migrants que es troben en la mateixa situació: volen treballar però no poden. Han arribat a la ciutat comtal des de països i contextos diferents, però comparteixen la voluntat de ser part de la solució a la crisi sanitària.
La meitat, sense permís de residència o treball
Maksym és jove, parla un espanyol excel·lent i manté viva la il·lusió d’aconseguir feina en el camp de la medicina. No té permís de treball ni el títol homologat. No li ha donat temps. Va arribar fa un any a Barcelona i ara no entén com no s’agilitzen els permisos de treball en el sector sanitari: “Em fa molta pena que els sanitaris no puguem treballar per no tenir els papers en regla. No volem ser uns mantinguts, volem treballar en la nostra xarxa sanitària i ajudar la regió en la qual residim”. Continua treballant com a paleta, encara que ara amb més temor a ser interceptat per la policia.
Al costat de desenes de voluntàries sanitàries del grup, Maksym reparteix setmanalment mascaretes i aliments a les persones sense llar dels carrers de Barcelona. “Fem voluntariats sense demanar diners a canvi perquè volem ajudar en el que puguem durant la pandèmia”, precisa. L’Ajuntament de Barcelona ha registrat 369 persones migrants de l’àmbit sanitari o sociosanitari disposades a treballar en aquesta pandèmia, de les quals més d’un 50% estan en situació irregular i més d’un 40% són regulars sense homologació del títol. La majoria procedeixen de l’Amèrica Llatina, sobretot de Colòmbia.
Marc Serra, regidor de Drets de Ciutadania i Participació del consistori, lamenta que la Secretaria d’Estat de Migracions no agilitzi els permisos de treball d’aquestes persones: “Tot moment de crisi obre oportunitats. Ara tenim l’oportunitat de valorar els nostres veïns i veïnes i canviar lleis com la d’estrangeria. No té sentit que hi hagi professionals amb molta experiència que no puguin treballar en aquest context i que es doni prioritat a nacionals per sobre d’estrangers molt qualificats”.
De sanitari reclutat per l’ELN a Colòmbia a paleta sense papers
Santiago Nasar va arribar fa només tres mesos, poc abans de l’estat d’alarma. Va haver de fugir de la persecució de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN) a Colòmbia, guerrilla que encara continua activa al país i que s’ha convertit en el principal grup rebel després del cessament de la lluita armada de les FARC l’any 2016. Ha sol·licitat asil polític a l’Estat espanyol, deixant la seva dona i la filla al seu país, després que una facció de l’ELN volgués reclutar-lo com a sanitari en les seves files a la frontera d’Arauca. Santiago Nasar treballava en la unitat de cures intensives d’una clínica de salut del departament de Tolima, on residia al costat de la seva família, i feia brigades de salut en zones més vulnerables com a la regió d’Arauca, on el van capturar. De Tolima a Arauca hi ha 900 quilòmetres de distància. No va poder acudir a la justícia quan van voler retenir-lo.
“Estic capacitat per treballar en una UCI. A l’hospital m’ocupava de la protecció de malalties respiratòries”, explica. Com que és sol·licitant d’asil, no té permís de treball fins que passi sis mesos al territori. Però sí que va iniciar l’homologació del seu títol, un tràmit que a l’Estat espanyol sol demorar-se fins a tres anys. Els serveis jurídics de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) asseguren que l’homologació és el principal impediment perquè aquestes persones treballin. A més, afirmen que s’està denegant de manera sistemàtica l’asil a les persones que fugen de Colòmbia perquè es considera que no hi ha motiu de persecució. Segons les seves dades, 29.363 persones de Colòmbia van sol·licitar protecció internacional l’any 2019 i només es va concedir a deu d’elles.
“No som aquí per generar conflicte, només volem treballar”, insisteix Santiago Nasar, encara incrèdul davant els anys que ha d’esperar per exercir la seva professió. “Un, com a immigrant, no té ni veu ni vot a Espanya. Estan deixant de banda personal sanitari que està capacitat per ajudar en aquesta crisi, tot i que continuen necessitant que cuidem les seves llars i la seva gent gran”, lamenta.
La llei d’estrangeria, en l’article 127, preveu la regularització extraordinària en funció de l’interès públic, un mecanisme que semblava que anava a implementar el govern espanyol al principi de l’estat d’alarma
La llei d’estrangeria, en l’article 127, preveu la regularització extraordinària en funció de l’interès públic, un mecanisme que semblava que anava a implementar el govern espanyol al principi de l’estat d’alarma per reclutar persones migrants sanitàries sense regularitzar. Però aquests plans no s’han materialitzat ni es van arribar a comunicar amb transparència a l’opinió pública. L’única mesura excepcional impulsada en estat d’alarma pel govern espanyol ha estat accelerar els permisos de treball de més de 300 persones migrants sanitàries en situació regular (que ja tenien sol·licitud de residència i treball) i l’homologació de més de 600 títols a personal sanitari estranger regular.
Les regularitzacions extraordinàries han estat un mecanisme aplicat anys anteriors pels governs del PP i el PSOE per regularitzar milers de persones migrants que l’economia necessitava en el sector agrícola o de la construcció. L’advocat Andrés García Berrio, del Centre de Defensa dels Drets Humans Irídia, insisteix que “s’ha de recórrer a regularitzacions extraordinàries perquè la mateixa normativa d’estrangeria deixa fora la gent del marc de drets”. Sosté que ara s’obre un cicle de lluita social en el qual tot avenç en drets de col·lectius migrants és un pas endavant per al conjunt de la població migrant, perquè s’entengui que “l’actual legislació genera una bossa de persones irregulars amb una vulnerabilitat que s’agreuja en un context com l’actual”.
L’experiència de la “medicina de guerra” a Hondures
D’Hondures també arriben a l’Estat espanyol moltes persones que fugen de la violència de les mares. El 2019 van demanar asil polític prop de 6.800 hondurenyes, però es van denegar o es van ajornar gairebé la totalitat de les peticions. Fer, que va arribar a Barcelona embarassada de set mesos el setembre de 2018, regentava una clínica de salut al seu país, que va haver de tancar quan va començar a ser extorquida per la Mara 18. L’extorsió és la principal font d’ingressos d’aquest grup criminal i qui no compleix amb els pagaments és assassinat o s’exposa al fet que castiguin les seves famílies. Segons el cens oficial, hi ha uns 40.000 membres d’aquests grups a Hondures.
“Em deien que si no pagava ens matarien a tots. Vaig decidir traslladar-me a Espanya per salvaguardar la meva vida i la del meu nadó”, recorda. Es va ajuntar amb la seva mare a Barcelona, qui viu des de fa divuit anys a Catalunya, i el seu marit va arribar tres mesos després, quan també va ser amenaçat per la Mara 18. Els dos fa més de sis mesos que van fer la sol·licitud d’asil i estan sense permís de treball i sense poder treballar des de l’estat d’alarma. El seu títol de medicina segueix en procés d’homologació. “Tot això m’afecta de manera personal. Em pregunto: per què som aquí si en una pandèmia obrim les nostres mans per ajudar i ens donen l’esquena? És com si no existíssim”.
“Venim de països amb formació en medicina de guerra. Estem acostumats al dia a dia de les epidèmies, com el dengue, el Zika o la febre chikungunya. Treballem amb el mínim i cada dia és un miracle”, explica l’hondurenya Fer
“Venim de països amb formació en medicina de guerra. Estem acostumats al dia a dia de les epidèmies, com el dengue, el Zika o la febre chikungunya. Treballem amb el mínim i cada dia és un miracle. Les sales sempre estan col·lapsades i mai hi ha prou material sanitari”, relata. “Però ens formen amb la humanitat d’ajudar les persones amb els pocs mitjans que tenim. És el que volíem donar a la societat espanyola. Vull salvar vides com vaig fer durant deu anys a Hondures”.
Amb la veu entretallada, vol ser escoltada: “Tinc un nus a la gola perquè som invisibles. No puc ni donar el meu veritable nom. No som refugiades que només demanem ajuda, també volem donar aquesta ajuda amb el nostre treball i sense dependre de l’Estat. Em molesta que es beneficiïn de mostrar la cara del migrant vulnerable que demana ajudes, però quan demanem treballar amb una professió qualificada ens exclouen”.
Sanitària voluntària a la Creu Roja
Karen està en la mateixa situació d’irregularitat, però pot seguir lligada a la seva professió d’auxiliar d’infermeria a Colòmbia exercint de voluntària a la Creu Roja de l’Hospitalet de Llobregat. Va arribar fa quatre anys a Barcelona fugint de la violència i la precarietat laboral al sistema de salut de la ciutat de Cali i moguda per la insistència de la seva mare, qui resideix des de fa dues dècades a la capital catalana. De Colòmbia recorda: “Cada vegada que arribava a la clínica no faltava el tiroteig. Les colles es barallen molt per les fronteres invisibles. La meva mare em deia que en qualsevol moment em tocaria una bala perduda i estava intranquil·la”. Tot i el motiu de la migració, segueix sense papers, amb l’homologació del seu títol en procés i treballant com a cuidadora de persones grans.
També té titulacions en ambulància i cures intensives, per la qual cosa va aconseguir que la Creu Roja l’acceptés fa tres anys com a voluntària. “Malgrat no estar regularitzada, necessitava estar prop de la meva professió i actualitzar-me sobre el maneig de la salut aquí”, argumenta. Ara, en plena crisi de la COVID-19, no entén com preval la burocràcia davant la disposició de personal sanitari qualificat. “Entenc que cada país té les seves lleis, però en casos extraordinaris com una pandèmia ens diuen que no podem ajudar perquè no tenim papers. Ens sentim apartats, quan hem estudiat i tenim els mateixos coneixements que qualsevol persona sanitària”. I, enfundada en l’armilla de la Creu Roja, requereix: “Volem treballar per sortir d’aquesta crisi tots i totes juntes”.
Amb títol de medicina homologat, però sense feina
Javier és de Guinea Equatorial, antiga colònia espanyola a l’Àfrica, i és metge general des de fa dotze anys. És el doctor Owono Ncogo al seu país. Fa gairebé una dècada li van diagnosticar problemes de ronyó i, com que a Guinea no es realitzaven trasplantaments, va migrar a l’Estat espanyol per operar-se. El 2016 va aconseguir la residència temporal per raons humanitàries, que inclou sofrir una malaltia greu que requereixi assistència sanitària especialitzada, i l’any següent li van realitzar el trasplantament.
Li han anat prorrogant l’autorització de residència any rere any, però no pot treballar perquè aquesta llicència no comporta la concessió de permís de treball. Malgrat això, i després de tres anys d’espera, ja té el títol homologat. “El títol homologat és un requisit essencial per treballar, però no m’ha ajudat mai a trobar feina com a sanitari. Sempre em demanen el permís de treball”. Ni tampoc en una crisi sanitària com l’actual: “Trobo injust no poder treballar perquè no tens permís de treball. Al meu país no em faltaria feina, però haig de quedar-me aquí per la meva malaltia. Em molesta que m’excloguin abans de saber el que soc capaç de fer”. En països europeus com Alemanya, per exemple, es fan proves per treballar com a personal sanitari sense l’exigència de tenir la llicència en regla i amb l’únic requisit de saber alemany. Durant la pandèmia s’ha agilitzat aquest tràmit per reclutar sanitaris migrants en situació administrativa irregular, en la seva majoria de Síria.
Li han anat prorrogant l’autorització de residència any rere any, però no pot treballar perquè aquesta llicència no comporta la concessió de permís de treball. Malgrat això, i després de tres anys d’espera, ja té el títol homologat
Malgrat tot, Javier no deixa de formar-se. Enguany està estudiant un curs d’higiene bucodental. Mentre feia pràctiques en una farmàcia de Badalona es va contagiar de COVID-19. I, així i tot, sosté: “Tinc esperances de treballar com a sanitari perquè em continuo formant des que vaig arribar. El metge, quan deixa d’exercir, es torna obsolet. Tinc aquesta por, i per això no deixo de formar-me”.
Javier té dotze fills a Guinea Equatorial: “Un equip de futbol”, diu rient, de sis dones contra sis homes. Pensant en la seva família i el seu país d’origen, reflexiona: “Els costaria molt entendre que per treballar hagi de demanar permís. Els meus fills saben que per treballar has d’estar format o tenir un document que t’acrediti, però en la meva cultura no és comprensible que hagis de demanar permís per fer-ho”.
Les persones d’aquestes històries no volen ser herois o heroïnes. Volen continuar treballant de la seva professió al país en el qual resideixen, un dels més colpejats per la COVID-19. Compartint les seves experiències, fent voluntariats i reclamant els seus drets, són un col·lectiu clau en la petició de regularitzar a les persones migrants a tot l’Estat espanyol. Tot indica que un nou front de lluita social s’està gestant per irrompre en la fase postpandèmia.
*Article publicat originalment a El Salto Diario
