Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Les últimes urpades de Franco

El 27 de setembre de 1975, ara fa 43 anys, el dictador feia afusellar cinc militants antifranquistes. Es tractava d'una demostració de la debilitat del franquisme, desprestigiat internacionalment i, sobretot, acorralat per l'ofensiva opositora

El 10 d’octubre de 1975, la plaça Sant Jaume de Barcelona acollia una manifestació patriòtica de suport al règim franquista, en resposta a l’onada de protestes internacionals contra els afusellaments de cinc antifranquistes el 27 de setembre anterior. En contrast amb la imatge que havia ofert la concentració del dia 1 d’octubre a la plaça Oriente de Madrid, plena a vessar, la convocatòria de Barcelona no va concitar el suport esperat. Tres dies després, en una reunió amb alts comandaments policials, el governador civil de la província, Rodolfo Martín Villa, reconeixia el fracàs de la manifestació i plantejava que hauria estat més convenient no organitzar-la, atès que en ocasions anteriors aquest tipus de convocatòries ja s’havien hagut de nodrir “en gran part” de l’assistència de policies de paisà.

L’anècdota és reveladora no únicament del rebuig que generava el franquisme a Barcelona, sinó també de la seva debilitat general. De fet, la imatge de la multitud concentrada a la plaça Oriente era enganyosa (les autoritats havien fomentat la participació de totes les maneres possibles). La mateixa decisió de Franco de fer afusellar cinc militants d’organitzacions armades revelava no la força que conservava el règim, sinó precisament tot el contrari: la necessitat d’acudir a la violència repressiva una vegada havien fracassat tots els projectes previs per ampliar les bases socials de la dictadura.

 

Crisi i desbordament

Ja des de finals dels anys seixanta, el franquisme havia entrat en una crisi caracteritzada principalment per dos factors, que en realitat eren les dues cares d’una mateixa moneda: d’una banda, l’increment de les protestes, i, de l’altra, i fruit –almenys parcialment– d’això, les creixents pugnes internes sobre la manera d’institucionalitzar el règim i fer-lo perviure més enllà de la mort de Franco. Un moment decisiu d’aquesta crisi van ser els dos últims anys de vida del dictador, context en què l’ofensiva antifranquista es va intensificar i diversificar en gran mesura.

Atacat des de diversos fronts i cada vegada més deslegitimat socialment, el franquisme va optar per replegar-se i augmentar la repressió de manera brutal. Van contribuir a l’adopció d’aquesta via les pressions dels sectors ultres per donar resposta als atemptats cada cop més freqüents d’organitzacions armades, principalment ETA. La primera víctima d’aquesta deriva repressiva va ser el militant del MIL-GAC Salvador Puig Antich, garrotat el 2 de març de 1974.

Des de 1963, la dictadura no executava cap sentència de mort contra un pres polític. Els costos que això generava eren massa elevats a escala internacional, però també –i contràriament al que passava temps enrere– a l’interior del país. Així ho havia demostrat el clamor popular contra el procés de Burgos, del desembre de 1970, que va obligar a decretar l’estat d’excepció i a commutar les nou penes de mort dictades contra sis militants d’ETA. No fer-ho hauria significat un autèntic desbordament de les autoritats, com reconeixia en privat l’aleshores cap de l’Alt Estat Major, Manuel Díez-Alegría: “No hi pot haver execucions. Amb una sola que n’hi hagués, caldria declarar l’estat de guerra al País Basc i treure l’exèrcit al carrer i això seria gravíssim.”

 

El País Basc en estat d’excepció

Precisament per evitar una situació similar a la viscuda el 1970, però alhora tenir carta blanca per poder donar una resposta contundent als diversos atemptats mortals d’ETA-pm contra integrants dels cossos policials produïts entre finals del 1974 i principis del 1975, a finals d’abril d’aquest últim any, el govern va aplicar l’estat d’excepció a Guipúscoa i Biscaia. Es tractava d’un instrument al qual s’havia renunciat des del procés de Burgos, a causa del rebuig suscitat per la violència policial aplicada a l’empara de les mesures d’excepció. En aquesta ocasió, però, les ànsies repressives es van imposar.

La mesura tenia per objectiu “extirpar d’arrel” les accions armades –així ho proclamaven les instruccions policials–  i és això el que explica que, des del seu primer dia de vigència, es dugués a terme una àmplia operació contra ETA-pm, després ampliada a ETA-m. Però també es pretenia escapçar el conjunt de l’antifranquisme, especialment fort al País Basc. Resulta revelador que, just el dia següent de l’aplicació de l’estat d’excepció, el fiscal militar de la Capitania de Burgos despatxés la petició de pena de mort contra dos processats per la mort d’un guàrdia civil: José Antonio Garmendia i Ángel Otaegi. Com el 1970, el franquisme no era capaç d’orquestrar consells de guerra contra militants de l’oposició sense haver d’acudir a una nova suspensió de drets que posés sordina a les reaccions populars.

Durant els tres mesos d’estat d’excepció al País Basc, es van efectuar entre 2.000 i 4.000 detencions i set persones van perdre la vida fruit d’actuacions policials

En aquesta ocasió, l’onada repressiva va ser encara més àmplia, encara més brutal. Només en els tres mesos de duració de l’estat d’excepció, es van efectuar entre 2.000 i 4.000 detencions i set persones van perdre la vida fruit d’actuacions policials. A Bilbao, fins i tot va ser necessari habilitar la plaça de toros com a centre de detenció i interrogatori. Mai des de la postguerra no hi havia hagut tantes persones mortes, ferides i detingudes en tan poc temps.

 

Clímax repressiu

Al llarg de la primavera i l’estiu, la situació es va caldejar amb nous atemptats mortals contra policies, principalment a mans d’ETA-m i del FRAP. La detenció de diversos militants tant d’aquesta última organització com d’ETA-pm va propiciar nous processaments. Alhora, a finals d’agost, el govern va aprovar un decret llei “sobre prevenció del terrorisme” que, a la pràctica, ampliava a tot el territori espanyol la situació d’excepció que s’havia viscut al País Basc des del mes d’abril. De nou, es repetia el mateix patró: el règim no podia dur a terme consells de guerra sense abans suspendre qualsevol garantia, per intentar contenir les previsibles protestes.

Tot i la retirada d’ambaixadors de diversos països en protesta per l’aplicació de la pena de mort, a mitjan octubre la majoria ja havien tornat a Madrid

Entre finals d’agost i mitjan setembre, onze de les persones processades serien condemnades a mort. El consell de ministres del 26 de setembre decidiria que s’executessin cinc de les sentències, les dictades contra dos militants d’ETA i tres del FRAP: Ángel Otaegi, Juan Paredes Manot (Txiki), José Luis Sánchez-Bravo, Xosé Humberto Baena i Ramón García Sanz. La reespecialmentacció de protesta va ser immediata, tant per part de l’antifranquisme com arreu del món. Amb tot, la principal mesura de pressió presa pels governs estrangers, la retirada d’ambaixadors, va durar ben poc: entre principis i mitjan octubre, la majoria ja havien tornat a Madrid.

A l’altre cantó de la balança, Franco va comptar amb la complicitat de règims amics, com el Xile de Pinochet, o amb les paraules entusiastes de personatges com Salvador Dalí, que en declaracions públiques va afirmar que les protestes estrangeres havien rejovenit el franquisme trenta anys i, sobre les penes de mort executades, que “caldria fer-les tres vegades més”. Així mateix, Franco conservava el seu principal suport internacional, els Estats Units. En una conversa privada mantinguda amb el ministre francès d’Exteriors pocs dies després dels afusellaments, el secretari d’Estat nord-americà, Henry Kissinger, afirmava que “no veia cap base” per criticar oficialment el govern espanyol i que, tot i que considerava un error el caràcter militar dels processos, “es tractava d’un afer intern i els terroristes havien matat policies”. Més enllà de les paraules, entre l’octubre de 1975 i el gener de 1976, se segellaria l’acord marc de cooperació entre ambdós països, que ampliava els pactes bilaterals de 1970.

 

I després de Franco, què?

Els esdeveniments de 1975 van suposar la culminació de la deriva repressiva de l’últim tram del franquisme, però no pas el seu final: ni de la repressió ni de la dictadura mateixa. El gabinet format per Carlos Arias Navarro després de la mort de Franco, amb Manuel Fraga com a vicepresident i ministre de la Governació, pretenia tirar endavant un projecte de reforma a mig camí entre les democràcies liberals i la “democràcia orgànica” franquista, amb un Senat corporatiu, esquema que quedava molt lluny de l’horitzó mínim que podia acceptar l’antifranquisme. Va ser durant aquest primer govern de la monarquia quan més força va mostrar l’oposició en general i els seus sectors més radicals en especial. L’executiu, però, no estava disposat a tolerar cap mena d’aspiració revolucionària, com va evidenciar –entre altres fets– la mort de cinc obrers a Vitòria arran de la dissolució a trets d’una assemblea multitudinària, el 3 de març de 1976.

Entre la mort de Franco i les eleccions del juny de 1977 al voltant de cinquanta persones van morir a mans de la policia

Tampoc el govern d’Adolfo Suárez, nomenat el mes de juliol, es va mostrar en absolut tolerant amb l’oposició. Les instruccions transmeses als alts càrrecs policials la tardor de 1976 eren ben clares: calia aplicar “intolerància” cap al Partit Comunista, “intolerància dràstica, rabiosa” respecte a les organitzacions situades a la seva esquerra i, “naturalment, estat de guerra davant dels grups terroristes”. També les ordres específiques dictades amb motiu de la convocatòria d’una jornada per l’amnistia al País Basc el 27 de setembre, en record dels afusellats de l’any anterior, eren ben eloqüents: s’instava a actuar “amb la màxima energia” contra els piquets i a intervenir d’immediat davant de qualsevol protesta, a més de suggerir la detenció prèvia selectiva –com havia estat pràctica habitual de la dictadura davant de grans convocatòries– dels principals líders de les mobilitzacions. A la llum de totes aquestes i altres disposicions, cal preguntar-se si la responsabilitat de la cinquantena de morts a mans de la policia que hi va haver entre la mort de Franco i les eleccions de 1977 va ser només –com sovint s’addueix– d’uns agents desbordats i mancats del material idoni per enfrontar-se a grans concentracions de gent.

Finalment, Suárez va acabar permetent unes eleccions formalment equiparables a les d’una democràcia parlamentària, però no va ser precisament per voluntat pròpia ni fruit d’un pla preestablert i dissenyat al mil·límetre. Una bona mostra de la resistència governamental a establir un clima de llibertats plenes són les aproximadament 4.700 detencions per motius “politicosocials” –segons el recompte de les autoritats– efectuades entre finals de gener de 1977 i el 15 de juny, data dels comicis. Entre les actuacions repressives dels mesos previs a les eleccions, val la pena recordar especialment les cinc morts provocades per la intervenció de la policia durant la setmana proamnistia convocada al País Basc el mes de maig, just abans de l’inici de la campanya electoral. S’avançava, per fi, cap a un escenari de parlamentarisme democràtic, però a un preu molt elevat.

Encara el setembre d’aquell any, amb Suárez novament com a president, es transmetia l’ordre de prohibir les manifestacions amb motiu de l’aniversari dels afusellaments de 1975 i d’iniciar una “investigació sobre la personalitat dels firmants” de les peticions. És només una petita mostra de les deficiències democràtiques d’aquell primer govern referendat per les urnes després de quatre dècades de dictadura.