Afirmar que la vacuna contra la COVID-19 ha d’arribar a tot el món resulta fàcil. Especificar com fer-ho ja no és tan senzill. I no només pel fet que hi hagi o no vacunes per a tothom, sinó per la realitat incontrovertible que l’accés a desenes de milions de persones pot resultar complicat o, directament, impossible.
Iniciatives com COVAX, que treballa amb els governs i els fabricants de vacunes contra la COVID-19 amb l’objectiu de garantir un accés just i equitatiu per a tots els països, han fet que molta gent vegi llum al final del túnel de la pandèmia, també per les nacions en desenvolupament.
Així i tot, distribuir la vacuna arreu del món pot trigar mesos (si no anys), i aconseguir que la vacuna arribi a tothom no serà fàcil. La realitat és que els països en situacions fràgils o en guerra tindran dificultats per distribuir la vacuna. En detallo els tres grans reptes.
Control dels grups armats
El repte més evident de la distribució de vacunes a països en guerra són els grups rebels i les bandes armades que controlen el territori on viuen uns 66 milions de persones al conjunt del planeta. En molts països enquistats en guerres civils interminables, les treballadores humanitàries no tindrien més remei que cooperar amb aquestes entitats per garantir que les vacunes arribin a la població civil sota el seu control. Tot i que moltes d’aquestes agrupacions tenen antecedents d’atacs a organitzacions humanitàries, també poden resultar essencials per superar obstacles, garantir la seguretat dels combois d’ajut i supervisar la distribució dels recursos humanitaris. És a dir, seria molt difícil, per no dir impossible, prescindir d’aquests grups si es vol que la vacuna arribi a tothom.
Les organitzacions humanitàries podrien aconseguir aquesta cooperació si aprofiten l’interès que tenen els grups armats a conquerir legitimitat: a escala local, nacional, i fins i tot global. És probable que guerrilles, senyors de la guerra, i altres tipus d’agrupacions armades entenguin la provisió d’ajuda com una manera d’augmentar la seva popularitat entre la població que controlen i, alhora, fer créixer la seva credibilitat als ulls de la comunitat internacional. Organitzacions humanitàries han constatat que identificar els incentius i les preocupacions dels grups armats, així com apel·lar als seus interessos, són mètodes eficaços en la negociació de l’accés humanitari a les zones de conflicte.
En molts països, les bandes criminals, els insurgents i els grups armats governen zones on el poder del govern central és feble o inexistent
En molts països, les bandes criminals, els insurgents i els grups armats governen zones on el poder del govern central és feble o inexistent. Alguns d’aquests grups ja ofereixen serveis socials, i esdevenen una mena d’estat paral·lel. Si la població sota el seu control pateix massa, el suport del qual depenen aquests grups pot debilitar-se o desaparèixer, de manera que intenten protegir els seus ciutadans per interès propi. De fet, molts d’aquests grups tenen oficines que coordinen, faciliten i supervisen l’acció humanitària. A l’Afganistan, per exemple, els talibans s’han inserit directament en la contractació i supervisió del personal sanitari.
Accés igualitari vetat pel govern
Als països en guerra, els governs poden tenir incentius per reservar la vacuna per als seus aliats i partidaris, i excloure’n els grups que consideren hostils. En el passat, Birmània, el Sudan, Etiòpia i altres països van impedir que organitzacions humanitàries arribessin a comunitats que el govern percebia com a enemigues. El dret internacional protegeix el dret dels països a ser l’autoritat màxima sobre totes les persones del seu territori, cosa que
suggereix que les decisions governamentals sobre com distribuir la vacuna serà un dels reptes més difícils de superar.
Desinformació i desconfiança
La desconfiança sobre l’atenció sanitària representa un repte més. El 2019, abans del brot del coronavirus, l’OMS va identificar l’antivacunisme com una de les deu principals amenaces a la salut global. Les sospites i la violència contra el personal sanitari no són cap novetat. Quan va esclatar la febre de l’Ebola el 2014, a l’Àfrica Central hi va haver manifestacions que clamaven que el virus era mentida, i es va atacar i matar nombroses treballadores humanitàries. La gent va tendir a associar les forces de seguretat que acompanyaven els equips de vacunació amb la desconfiança i por, mentre que els equips de vacunació sense escorta militar trobaven comunitats molt més disposades.
Malgrat aquests reptes, el fet que tants grups armats s’estiguin mobilitzant per protegir la seva població de la COVID-19 demostra que hi ha consciència de la gravetat de l’amenaça i de la necessitat de col·laboració entre governs, organitzacions humanitàries i grups armats no-estatals, especialment en zones on no existeixen (o no arriben) els serveis governamentals ordinaris. A més, per tal que les campanyes de vacunació funcionin, els governs i les organitzacions humanitàries han de presentar un missatge clar i adequat als valors, costums i creences dels diferents contextos per generar confiança.
