El 20 d’octubre de 2023, els familiars de dotze persones que van participar en l’obertura de la carretera Igari-Bidankoze-Erronkari (Navarra) entre els anys 1939 i 1941 van presentar una querella criminal per delictes de treball forçat davant el Jutjat d’Agoitz. La querella anava acompanyada d’un informe pericial elaborat per professors de la Universitat Pública de Navarra (UPNA) i ha comptat amb el suport de la Coordinadora estatal de suport a la Querella Argentina contra crims del franquisme (CEAQUA) i l’associació Memoriaren Bideak.
La querella va comptar amb el suport de diferents ajuntaments en els quals resideixen alguns dels familiars i querellants (Bakio, Berango, Berriz, Guernica-Lumo, Laudio, Zumaia, Bilbao, Portugalete, Santurtzi), així com de les centrals sindicals CCOO, CGT, ELA, EHNE, ESK, LAB, SOLIDARI, STEILAS i UGT. Poc abans d’acabar l’any 2023, Ana José Añón Montón, jutgessa del Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 2 d’Agoitz, va dictar un acte en el qual va desestimar la querella en considerar que els crims denunciats estaven prescrits. Després d’això, el passat 21 de febrer la querella va comptar amb el suport de la Comissió de Memòria i Convivència, Acció Exterior i Basca del Parlament de Navarra, amb el vot contrari d’UPN, PP i Vox.
El franquisme va utilitzar dues modalitats de treball forçat que es van organitzar, dinamitzar i desenvolupar des de dos sistemes de captivitat: el concentracionari i el penitenciari
Els querellants esperen al resultat del seu recurs d’apel·lació en l’Audiència Provincial de Navarra. Els arguments esgrimits davant el cop de porta del jutjat d’Agoitz és que aquest no estava valorant els fets denunciats com a crims de guerra i contra la humanitat, la qual cosa els fa imprescriptibles segons el Dret Internacional dels Drets Humans. Aquesta querella -com altres anteriors- es topa una vegada més amb el mur de la Llei d’Amnistia de 1977, un element de dret intern de l’Estat espanyol que no incorpora el principi de legalitat internacional i nega el reconeixement jurídic de les víctimes del franquisme, com venen denunciant desenes de col·lectius. Un desemparament que es desenvolupa en un escenari d’incògnites sobre el veritable abast de la Llei de Memòria Democràtica de l’any 2022 -principalment en la qüestió de la Justícia- i la proliferació de arc legislatius com les anomenades lleis de concòrdia promogudes pels governs autonòmics de PP i VOX.
Com van arribar els familiars de les querellants, amb les seves diverses procedències, a veure’s obrint una mateixa carretera pirinenca a pic i pala? La utilització del treball forçat en les obres de fortificació a l’Estat espanyol no va ser un cas aïllat dins dels estats europeus. Malgrat la progressiva i conflictiva abolició de l’esclavitud durant el segle XIX, els estats van continuar utilitzant diferents modalitats de treballs forçats, especialment en les dècades centrals del segle XX. El franquisme va utilitzar dues modalitats de treball forçat que es van organitzar, dinamitzar i desenvolupar des de dos sistemes de captivitat: el concentracionari i el penitenciari. Tots dos van servir per a obtenir una mà d’obra disciplinada i formada en oficis de la qual el nou estat franquista es va beneficiar a través de l’exèrcit, però també empreses privades, l’Església, organitzacions com Falange i no pocs particulars.
Batallons de treballadors forçats
Encara que sol ser més coneguda aquella dependent del sistema penitenciari, la Redempció de Penes pel Treball (vigent entre 1938 i 1995) va ser aliena als nostres protagonistes, que depenien del sistema concentracionari a través dels “batallons de treballadors” formats per individus que no tenien cap condemna. Tal com argumenta l’informe pericial de la querella, el treball forçat impulsat pels militars sublevats el 18 de juliol de 1936 i consolidat pel règim franquista va contravenir el Conveni de la Haia relatiu a les lleis i pràctiques de guerra terrestre (1907), la Convenció de Ginebra de 1929 sobre el tracte a dispensar als presoners de guerra i el tractat de l’Organització Internacional del Treball de 1930 sobre treball forçat. Adduint que es tractava d’una contesa civil, els colpistes no van tenir cap voluntat d’aplicar aquests acords internacionals als seus presoners de guerra, tan sols als brigadistes internacionals.
El Pirineu va ser fortificat amb mà d’obra de soldats dins del seu servei militar i de “soldats treballadors” integrants dels batallons de treball forçat concentracionari. Durant l’any 1939, els batallons estaven formats, principalment, per presoners de guerra que havien estat classificats ideològicament en diferents camps de concentració com “desafectes” a l’anomenat “Gloriós Moviment Nacional”. Però des de 1940, aquests batallons es van reorganitzar amb joves excombatents republicans obligats a realitzar el servei militar de nou (sense considerar el realitzat amb la República durant la guerra) i amb nous reclutes incorporats al sistema concentracionari després de ser classificats també com “desafectes”. A aquests “soldats treballadors” de postguerra la historiografia especialitzada els considerem també presoners. Al Pirineu basc-navarrès van treballar en aquests batallons almenys 20.000 captius entre 1939 i 1942.
En aquest context van aparèixer els nostres protagonistes, els quals juntament amb més de 2.500 presoners antifranquistes van construir la carretera NA-2130 que uneix dues valls del Pirineu al nord-est de Navarra. Concretament, la carretera Igari-Bidankoze la van obrir captius enquadrats en quatre batallons de treball forçat: els Batallons de Treballadors núm. 106 i núm. 127 i els Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors núm. 6 i núm. 38. La vida de la major part dels qui van construir les fortificacions i carreteres del Pirineu va ser extremadament dura. Males condicions laborals, higièniques i sanitàries, acompanyades del clima de muntanya, una alimentació deficitària, un allotjament en tendes de campanya o barracons.
El dia a dia d’aquests presoners es basava en un treball extenuant, la gestió de la misèria i la supervivència als càstigs psicològics i físics, així com a les amenaces d’execució per intent de fugida
En aquest context van aparèixer els nostres protagonistes, els quals juntament amb més de 2.500 presoners antifranquistes van construir la carretera NA-2130 que uneix dues valls del Pirineu al nord-est de Navarra. Concretament, la carretera Igari-Bidankoze la van obrir captius enquadrats en quatre batallons de treball forçat: els Batallons de Treballadors núm. 106 i núm. 127 i els Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors núm. 6 i núm. 38. La vida de la major part dels qui van construir les fortificacions i carreteres del Pirineu va ser extremadament dura. Males condicions laborals, higièniques i sanitàries, acompanyades del clima de muntanya, una alimentació deficitària, un allotjament en tendes de campanya o barracons.
El dia a dia d’aquests presoners es basava en un treball extenuant, la gestió de la misèria i la supervivència als càstigs psicològics i físics, així com a les amenaces –no poques vegades complertes— d’execució per intent de fugida. A conseqüència de les condicions disciplinàries i materials, almenys tres dels presoners que van treballar en aquesta carretera van ser assassinats extrajudicialment sota la justificació d'”intent de fugida”. Al seu torn, nou més van morir a l’Hospital Militar Disciplinari de Pamplona per diverses malalties relacionades amb les condicions de vida i de treball, i un més va morir en circumstàncies no aclarides. Segurament, va haver-hi més morts no comptabilitzats a causa de l’habitual subregistre d’aquest tipus de defuncions.
Aquests treballs es van emmarcar en les obres de fortificació de la frontera pirinenca davant la imminència d’una confrontació europea i mundial. Des de l’inici de la Guerra Civil, els sublevats s’havien interessat a controlar la frontera amb l’Estat francés i van buscar convertir els Pirineus en una barrera infranquejable amb centenars de fortificacions de formigó a les seves valls. Defensar l’Estat espanyol d’eventuals invasions –republicans armats a l’altre costat de la frontera, amb possible suport francès— van portar, en una primera fase, a crear l’any 1939 la Organització Defensiva de la Frontera Pirinenca (la frontera de l’àrea basc-navarresa i del Pirineu català). Des de 1944, en una segona fase es va conformar la Organització Defensiva del Pirineu per al conjunt de la serralada.
Amb el propi exèrcit com a planificador i impulsor dels treballs, aquest va generar grans beneficis particulars, tant per a les empreses proveïdores com per als oficials, a través de les xarxes de corrupció i tràfic d’influències
La fi de la guerra mundial va accelerar aquests treballs, encara que es van allargar fins a finals dels anys cinquanta. Construccions que popularment coneixem com a “búnquers” –encara que no totes responguin a aquestes característiques— van dibuixar com una cremallera de formigó el Pirineu des del Cantàbric fins al Mediterrani. L’objectiu de controlar la frontera pirinenca va comportar que amplis contingents militars franquistes s’instal·lessin en el territori de manera massiva al llarg de més de vint anys, des del mateix inici de la guerra. Així, tot el Pirineu va ser militaritzat i la població local va sofrir directament les conseqüències.
Les autoritats militars disposaven al seu antull dels béns públics i privats, ocupant terres i edificis per a albergar soldats i oficials. Es van fer amb animals i amb vehicles particulars del veïnat, van imposar restriccions a la mobilitat i a la caça (fonamentals per a l’economia local) i van dur a terme grans tales –al marge de la regulació comunal d’explotació forestal— que van afectar els boscos de la zona. Ara bé, no tots van perdre, i a les valls pirinenques algunes famílies van saber obtenir rendiment econòmic de la presència militar. Amb el propi exèrcit com a planificador i impulsor dels treballs, aquest van generar grans beneficis particulars, tant per a les empreses proveïdores (acuradament triades) com per als oficials, a través de les xarxes de corrupció i tràfic d’influències.
Espais de memòria
Aquell espai de treball forçat -on el formigó continua perenne entre boscos- que va transformar municipis, valls, carreteres i la vida de milers de persones, s’ha transformat en una oportunitat per a mirar al passat des d’una òptica diferent, per a elaborar una memòria crítica del passat. La carretera Igari-Bidankoze va passar de l’oblit a ocupar un lloc en el mapa de la memòria social i institucional de Navarra. Això no pot explicar-se sense la tasca de recerca que han realitzat durant anys Fernando Mendiola i Edurne Beaumont, plasmada en Esclaus del franquisme al Pirineu (2006), i per la divulgació en forma de xerrades, documentals i tot tipus d’actes que realitza el col·lectiu Memoriaren Bideak, entre els quals destaca un homenatge anual que enguany compleix la seva 20a convocatòria.
Les sinergies entre el moviment memorialista i el Govern de Navarra han fomentat des de 2015 la implementació de polítiques públiques
Les sinergies entre el moviment memorialista i el Govern de Navarra han fomentat des de 2015 la implementació de polítiques públiques. Per exemple, el Govern de Navarra, a través de l’Institut Navarrès de la Memòria i juntament amb el Fons Documental de la Memòria Històrica a Navarra de la UPNA van impulsar l’exposició virtual Frontes de Formigó que permet bussejar en aquell passat i convida a continuar reflexionant des del present, així com itineraris de memòria per a realitzar a peu per aquelles valls. És més, avui la carretera Igari-Bidankoze és un lloc de memòria reconegut per la Llei foral 29/2018, de Llocs de la Memòria Històrica de Navarra.
El pròxim 22 de juny de 2024 Memoriaren Bideak ens emplaça, un any més, a retre homenatge a “lxs esclavxs del franquisme”, al mateix temps que comptaran una vegada més veus de diversos col·lectius per a denunciar les injustícies i violacions de drets humans en el present. Tenim una cita. Allí ens veiem.
