La família de la Zaineb va marxar de l’Afganistan quan ella tenia nou anys. “Vam fugir a causa dels talibans, perquè van empresonar el meu pare, i també a causa d’enemics de la família que ens volien mal. Els talibans ens persegueixen, a les famílies hazara”, explica la jove de 27 anys. Com han fet durant els darrers quaranta anys prop de quatre milions d’afganeses –moltes pertanyents a l’ètnia hazara, una minoria de parla persa que professa l’islam xiïta–, la família de la Zaineb va instal·lar-se a l’Iran, on tres milions d’afganes resideixen sense documentació. Després de divuit anys en precàries circumstàncies, van decidir emprendre un llarg, car i arriscat camí a la recerca d’un lloc on filles i nétes poguessin tenir accés a educació, salut i treball digne, un territori que anomenen Europa. Per ara, però, el trajecte les ha portat al camp de refugiades de Mória, a l’illa de Lesbos (Grècia).
A Mória, en comptes de drets i oportunitats, aquesta família ha topat amb les indignes condicions del camp més poblat d’Europa i amb els efectes d’una nova llei grega d’asil que busca incrementar les deportacions a Turquia. Conegut popularment com l’infern, Mória és una antiga base militar reconvertida en infraestructura per a refugiades dissenyada per acollir menys de 3.000 habitants, però avui hi malviuen 20.000 desplaçades des de 56 països. Un 33% són infants. El 72% són de l’Afganistan, segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), tot i que moltes no l’han trepitjat mai: són nascudes a l’Iran.
Pensades per albergar 6.200 persones, unes 41.000 sol·licitants d’asil viuen atrapades en cinc petites illes gregues de l’Egeu
Mentre la majoria dormen en tendes d’acampada o barraques de fusta improvisades, esteses als camps d’oliveres al voltant de Mória, algunes –sobretot les nouvingudes– han de dormir a la intempèrie en nits d’hivern que aquest febrer han arribat als dos graus sota zero. Pensades oficialment per albergar 6.200 persones, en cinc petites illes gregues de l’Egeu situades a menys de quinze quilòmetres de Turquia (Lesbos, Quios, Quios, Kos i Leros) viuen atrapades unes 41.000 sol·licitants d’asil. Quatre anys després de l’acord entre la Unió Europea i Turquia que converteix aquestes illes en una presó a l’aire lliure, l’ACNUR assegura que 112.000 seria el còmput global de refugiades en territori grec.
El camí de l’asil: un camp de mines
Amb talls d’electricitat, cues de més de tres hores per rebre menjar o atenció mèdica i a l’espera d’una resolució del procés legal amb resultat incert, les condicions de Mória i de la resta de camps de les illes incompleixen les directives europees d’acollida de sol·licitants de protecció internacional i fa anys que han caigut en el pou de la vulneració dels drets humans. “La il·legalitat és molt evident”, assegura Elli Kriona, coordinadora jurídica de l’ONG d’advocades HIAS. La llei d’asil grega aprovada pel nou govern del partit dretà Nova Democràcia el novembre de 2019 “és molt punitiva” i suposa “un camp de mines”. Segons Kriona, “facis el que facis, violaràs algun dels articles i la demanda d’asil acabarà sent declarada inadmissible”.
Les refugiades pateixen talls d’electricitat i han de fer cues de més de tres hores per rebre menjar o atenció mèdica
Per arribar a Europa, la família de la Zaineb va creuar de manera irregular dues fronteres: la de les muntanyes Zagros entre l’Iran i Turquia i la distància marítima de l’Egeu que separa Turquia i Grècia. “Va ser un viatge molt dur, molt difícil, de sis mesos en total”, explica la jove afganesa des de Mória, asseguda en una tenda de cinc metres de llargada per dos d’amplada on viuen deu persones pertanyents a dues famílies. La seva mare serveix te. El seu pare relata que per creuar la primera divisió territorial van caminar set dies i van pagar 8.000 dòlars per cap al traficant de persones que els va guiar entre les muntanyes. “Sé que sona increïble, però ho vam pagar demanant préstecs a familiars”, lamenta Zaineb.
Uns mesos després, per pujar a una embarcació de plàstic que creués els pocs quilòmetres que separen Turquia de Lesbos van pagar 500 euros per cap. El trajecte que una persona amb passaport europeu pot fer en una hora i per vint euros, costa dotze vegades més i entre tres i quatre hores de patiment afegit per les que fugen de la violència. Els obstacles no són pocs. Quan no és un temporal, els traficants poden haver col·locat motors de mala qualitat a les embarcacions que les deixaran desemparades enmig de l’Egeu. I sempre poden topar-se amb la policia marítima turca: 172 barques amb 6.169 refugiades van ser aturades per la guàrdia costanera turca aquest gener de 2020, segons l’ONG Deportations Monitoring Aegean (DMA). De fet, a Mória, algunes relaten haver creuat a Lesbos en el desè intent. La família de la Zaineb ho va aconseguir en el quart, però n’hi ha d’altres que no ho aconsegueixen: entre el 2014 i el 2019, 1.949 persones han mort o desaparegut intentant arribar a les illes gregues, segons dades de l’ACNUR.
Accelerar la deportació
Les 20.000 persones de països com l’Afganistan, Síria, l’Iraq, Palestina, el Congo, Somàlia, Kuwait o fins i tot Haití que viuen a Mória duen a l’esquena una història de migració diferent, però amb una cosa en comú: quasi totes carreguen el pes d’haver patit violència. Tanmateix, a la pràctica, la nova legislació d’asil grega accelera la deportació de qui sol·licita asil i no demostri molt ràpidament tenir el perfil restrictiu que marca la convenció de Ginebra. Si abans s’acumulaven esperes de més d’un any pel dia de l’entrevista amb l’Oficina Europea de Suport a l’Asil (EASO, per les sigles en anglès) i molts més mesos per rebre la notificació de la decisió, a les persones arribades a les illes després de l’1 de gener de 2020 se’ls tramita tot aquest procés en un sol mes. Zaineb i la seva família van arribar a Lesbos el 5 de gener, quaranta dies després ja han rebut la decisió de l’EASO: la sol·licitud ha estat rebutjada.
Segons l’organització Deportations Monitoring Aegean, el gener hi va haver 39 deportacions a Turquia des de Lesbos
Segons Kriona, l’advocada de HIAS, la nova legislació comporta “mesures totalment desproporcionades. Hi ha una inversió de la càrrega de la prova, com si l’Estat ja tingués una presumpció i tu haguessis de demostrar el contrari. I la presumpció és que tu menteixes i que no col·labores amb les autoritats”. Amb només un advocat d’ofici en tota l’illa, apel·lar la decisió de l’EASO és molt difícil i, encara que ho aconsegueixin, les probabilitats que la família de la Zaineb no sigui deportada aviat a Turquia són molt poques. Segons l’organització DMA, el gener es van fer 39 deportacions a Turquia des de Lesbos. Durant el mateix mes de 2019 se n’havia realitzat només una. L’objectiu del govern grec és “aconseguir 200 deportacions a la setmana en tres mesos”, va assegurar fa poc el seu portaveu, Stelios Petsas.
“Estem davant de la criminalització dels sol·licitants d’asil i això mostra que la convenció de Ginebra, igual que els drets humans, no serveixen per a res, són paraules buides”, diu un activista alemany del moviment No Borders resident a Lesbos des de fa més de tres anys que prefereix mantenir l’anonimat. Hi ha moltes maneres de rebutjar. Una és prevenir: el govern grec ha anunciat que construirà barreres flotants al mar Egeu perquè les migrants s’ho repensin abans d’embarcar-se des de la costa turca.
Restringir la llibertat de moviment
Una altra, segons el mateix activista, és “la detenció automàtica de les persones que arriben, que evita que les refugiades puguin tenir accés a advocades o doctores”. Generalitzar aquest tipus de pràctica és, precisament, la pròxima fitxa que Grècia pretén jugar: a mitjans de febrer, l’executiu del conservador Kiriakos Mitsotakis va procedir a requisar terrenys a les cinc illes de l’Egeu per construir-hi, a partir del març, nous centres de detenció on les refugiades estaran tancades fins a 25 dies. En aquest temps, s’espera poder gestionar la ràpida deportació que la nova llei fa possible. Segons el portaveu governamental, l’objectiu és “tancar les estructures anàrquiques d’avui” i crear noves instal·lacions tancades i controlades de cara a l’estiu.
D’altra banda, la recent decisió del Tribunal d’Estrasburg d’avalar les devolucions en calent que l’Estat espanyol va realitzar contra migrants que saltaven la tanca de Ceuta i Melilla pot representar un precedent per a les polítiques migratòries de tot Europa. Es tracta de polítiques centrades a evitar-ne les conseqüències, però mai les causes de l’anomenada crisi de refugiades. “Faran tot el possible per evitar que arribin”, conclou l’advocada Elli Kriona.
