María López i Javier de Riba són els artistes visuals que formen part del col·lectiu Reskate. Després d’haver estat uns dies treballant a Valladolid i abans d’enlairar-se cap a Breda (Holanda) faran parada a Nou Barris per celebrar el 15è aniversari de la Directa. Allà els podrem veure fent ballar pinzells i corrons al mur de l’Ateneu Popular 9 Barris durant part de la jornada. Setmanes abans de l’esdeveniment ens acullen al seu estudi, al cor del barri de Sants, on conversem perquè ens expliquin més detalls del seu projecte artístic.
Com va néixer Reskate?
María López: Javier i jo ens vam conèixer l’any 2008 a Viena a través d’una beca d’estudis europea. Un any després, en plena crisi econòmica, quan el Javi s’havia quedat sense feina i jo m’havia instal·lat a Barcelona per fer un màster, ja que a Sant Sebastià també tenia poca feina de freelance, ens vam tornar a trobar.
Javier de la Riba: En aquell moment, vam decidir començar un projecte de reciclatge de taules d’skate. D’aquí ve el nom de Reskate. Juntament amb altres artistes aconseguíem taules usades i els donàvem una segona vida, modelant-les amb noves formes i donant-los color a través de dissenys i il·lustracions. Després d’aquest projecte, vam decidir mantenir el nom perquè la gent ja ens coneixia així.
Com us agrada definir el que feu? L’etiqueta “muralistes” us està bé o teniu projectes més interdisciplinaris?
M. L.: Nosaltres som dissenyadors gràfics de formació, és a dir, gent d’ordinador. Després, cadascú té la seva especialització. Jo, per exemple, em vaig seguir formant en tipografia i lettering i el Javi en il·lustració. El projecte inicial de Reskate, el de les taules d’skate, ens va servir per encaminar-nos cap al vessant més artesanal de l’art.
J. R.: Actualment, el 80% de la nostra feina és art mural, on gran part del temps el dediquem a embrutar-nos les mans, però també hem fet una feina prèvia de planificació a través de l’ordinador. En definitiva, ens sentim còmodes definint-nos com a “artistes visuals”, perquè d’aquesta manera ho podem englobar tot, també la il·lustració, que seria l’altre gruix de la nostra feina actual.
Moltes de les vostres obres tenen un missatge transformador al darrere. Es pot dir que utilitzeu l’art mural per fer activisme?
“María López: Existeix un cert muralisme estètic que no aporta res més. Per nosaltres, a aquests artistes els falta compromís amb l’espai públic, amb els ciutadans”
J. R.: A mi em resulta pretensiós definir-nos com a activistes. Però sí que considerem que tenim una gran responsabilitat a l’hora de fer la nostra feina, ja que ho fem a l’espai públic.
M. L.: En el món del muralisme hi ha molt d’egocentrisme. Potser perquè és una disciplina que mama del grafiti, el qual basa la seva essència en la signatura de l’artista. Però nosaltres mai parlaríem de nosaltres mateixos. Procurem sempre tractar temes amb els quals la població del lloc on pintem se senti representada. A més, també volem que el nostre art sigui accessible, popular. El muralisme que fem no és conceptual ni abstracte. Tampoc volem ser superliterals; ens agrada donar un espai a la interpretació. Existeix un cert muralisme estètic que no aporta res més. Per nosaltres, a aquests artistes els falta compromís amb l’espai públic, amb els ciutadans. Per respecte, han de conèixer quina és la realitat del lloc on pintaran.
Ara que parleu del concepte de l’espai públic, quin significat té per a vosaltres?
M. L.: Nosaltres sempre diem que l’espai públic és la xarxa social per excel·lència. És un lloc des del qual podem compartir, comunicar-nos, aprendre. És un lloc que, de tant en tant, ha d’anar canviant de pell i guanyar-li terreny al gris, a la contaminació i a la publicitat. És un lloc que ha d’estar viu. I això no només es pot aconseguir a través de l’art mural, sinó també a partir de moltes altres iniciatives comunitàries, com un hort urbà, per exemple.
J. R: Sempre hi ha hagut un fort debat sobre l’espai públic. La polèmica dels llaços grocs és un exemple clar. Des de grups polítics com Ciutadans es criticava en defensa de la neutralitat de l’espai públic. Per a nosaltres, aquest ha de ser divers.
M. L.: Jo també penso que l’ús que se’n fa de l’espai públic aquí és diferent. A la meva terra, a Euskadi, no és habitual fer, per exemple, berenars comunitaris als parcs, ni tenir taules de ping-pong o petanques. És un fet que em segueix sorprenent molt positivament avui.
J. R: Fer art a l’espai públic també té un perill i és que quan acabes, qualsevol pot venir i repintar-hi al damunt. Crec que la millor manera d’autoprotegir la nostra feina és entendre el lloc i que els ciutadans s’hi sentin reflectits i s’acabin apropiant de la peça.
Com feu el treball previ d’exploració de l’entorn?
Javier de Riba: “La millor manera d’autoprotegir la nostra feina és entendre el lloc i que els ciutadans s’hi sentin reflectits i s’acabin apropiant de la peça”
J. R: Quan ens encarreguen un mural, durant diverses setmanes ens aturem a pensar sobre què hi parlarem, investiguem quines problemàtiques socials existeixen en aquell indret, la seva història, etc. Sense que soni pedant, fem una mica de mèdiums entre la localitat i la seva gent. I ho fem a través de l’art mural, el llenguatge que dominem.
Sovint associem l’art mural a l’àmbit urbà. Però no és així, oi?
J. R: La nostra iniciativa neix a la ciutat, però ens hem traslladat molts cops a l’àmbit rural. Ens han contactat de molts pobles que coneixen el que fem. Sovint hi ha una proposta pedagògica al darrere amb què es pretén reforçar la identitat del poble tot coneixent la seva història o allò que el fa particular a través del nostre mural.
I les veïnes com reaccionen?
M. L.: A l’inici del procés és quan rebem més crítiques, perquè encara no visualitzen quin aspecte final tindrà, ni quins colors, etc. Però quan l’acabem, el 99% de vegades rebem paraules d’agraïment i veiem l’orgull a les cares.
El vostre estil té una idiosincràsia particular. De quines referències artístiques us heu nodrit?
M. L.: A causa de la nostra formació com a dissenyadors i el fet que el meu pare també era dissenyador gràfic en l’època més analògica, la referència més directa que tenim és la publicitat retro.
J. R.: Una de les línies artístiques que treballem és el mural que incorpora les eines de la publicitat: Imatge i text. Nosaltres venim de treballar en disseny, que en el fons implica posar-te al servei d’una marca que pot tenir més o menys ètica. En el nostre projecte artístic de muralisme retro utilitzem les mateixes armes que ens han ensenyat per vendre però ho fem per afavorir al bé col·lectiu, enlloc de l’individual, com ho faria la publicitat.
M.L.: També ens agrada pensar en els personatges que hi apareixen. Procurem sempre que siguin figures femenines amb una actitud activa. La publicitat i l’art en general ja s’han encarregat durant molt de temps de representar-les com a muses que encarnen un ideal de bellesa i res més.
I pel que fa a la tria de colors. Com ho decidiu?
J. R: El vermell és un color recurrent que fem servir. Està estudiat que publicitàriament funciona molt bé perquè desperta diferents emocions al cervell. A banda, ens hem adonat que hem adquirit una gamma pròpia de tons: taronges, blaus turqueses i verds, que ens agraden, tot i que de vegades ens fan ràbia i els intentem canviar per trencar amb la monotonia.
M. L: Una altra línia de treball que tenim és la dels murals fotoluminescents, que són els que brillen a la foscor. Aquí no hi ha colors, fem servir una pintura especial que ens permet jugar amb la llum i les ombres. Si mires el mural de dia hi veuràs una cosa, però si el mires de nit en veuràs una altra.
Hi ha precarietat laboral en l’àmbit de l’art mural?
María López: “Quan arriba el dia i et proposen pintar un mural i t’asseguren que tindràs una grua i et pagaran tot el material, sovint ho acabes acceptant de franc”
J. R: Creiem que a l’Estat Espanyol, potser per herència del grafiti, es criminalitza molt el fet de pintar a l’espai públic. Sembla que quan et donen un mur, t’estiguin fent un favor. La nostra feina està molt poc reconeguda aquí i també mal pagada. A Alemanya ens han arribat a pagar deu vegades més per la mateixa feina. Allà i a molts altres estats del món, l’art a l’espai públic està més ben valorat.
M. L: També succeeix que accedir a un mural de grans dimensions és un somni per a molta gent, però en realitat és molt difícil d’aconseguir-ho, sobretot al començament de la teva trajectòria. Quan arriba el dia i et proposen pintar un mural i t’asseguren que tindràs una grua i et pagaran tot el material, sovint ho acabes acceptant de franc. Però tu hi has invertit un temps de planificació i d’execució. Tot té un preu. En el nostre món hi ha moltes iniciatives que alhora que possibiliten la nostra feina, la precaritzen.
J. R: Un altre fenomen que ens perjudica és que com que saben que podem generar controvèrsia pel que pintem, ens demanen sempre una proposta abans. A un artista abstracte no li ho demanen. I de vegades, desestimen la nostra proposta quan ja hi has invertit unes quantes hores de feina.
En aquesta tònica, creieu que hi ha llibertat d’expressió?
J. R.: Pel que fa als festivals d’art públic, normalment sí. Els programadors ja saben el que fem i ens conviden a fer la proposta que vulguis amb total llibertat. Per raons òbvies, ens fan signar un contracte tal com no serem irrespectuosos amb les minories, ni farem cap apologia de la violència o d’ideologies que vulnerin els drets humans, etc. En altres contextos, però, sí que podem veure que llibertat d’expressió com a tal, no n’hi ha.
I vosaltres us heu autocensurat mai?
M. L.: Sempre tenim present qui ens fa l’encàrrec. Moltes coses que nosaltres volem dir a través del mural les codifiquem perquè les entengui qui les vulgui entendre. Sabem a qui dirigir-nos. També ens agrada dir-les d’una forma poètica, sense ser massa agressius, ni literals.
J. R: Com a fet anecdòtic, a la Xina vam fer un mural que tenia dues lectures. Per una banda, hi havia una temàtica relacionada amb la història de la ciutat, que és la que vam potenciar a l’hora d’explicar-li a la gent d’allà quina era la nostra idea. Per altra banda, el mural criticava l’ús de les xarxes socials que feia el govern xinès, una problemàtica que també vivim a casa nostra, ja que aquest control està en mans d’empreses privades. Nosaltres a ells no els vam dir directament que volíem parlar d’aquest tema, ja que segurament ens haurien dit que no. Però al mural ho podies interpretar, perfectament.
Algun mural us ha resultat polèmic?
J. R: A Santander vam fer un mural amb el qual criticàvem la gestió nefasta del Zoològic de la Magdalena, on viuen pingüins, foques i altres animals de l’altra banda del món en unes condicions molt desfavorables. De fet, durant el confinament, van morir-ne molts. Aquest mural ens el pagaven amb diners de l’Ajuntament de Santander, que està a favor d’aquest zoo.
M. L.: Volíem posar el dit a la llaga i ho vam aconseguir. A més vam afegir una frase en muntanyès, la llengua minoritzada d’aquest territori, i va tenir molta repercussió mediàtica. Hi havia titulars que deien: “L’Ajuntament de Santander finança un mural per als independentistes” o “L’Ajuntament es marca un gol en pròpia porta finançant un mural contra el zoo de la ciutat”. Des de l’organització ens van dir que ens afanyéssim a acabar-lo, ja que l’Ajuntament encara no havia fet el pagament i es podia fer enrere. Era important acabar-lo perquè un cop el fas, ja és dels veïns. Si ells no donen el permís per esborrar-lo, l’Ajuntament no ho pot fer. En quatre dies ja el teníem fet.
Què veurà el públic que vingui el pròxim 15 de maig a l’aniversari de la ‘Directa’?
M. L.: A grans trets la idea és fer un live painting en un mur a l’exterior de l’Ateneu Popular 9 Barris. El dia abans ho deixarem tot preparat per optimitzar el temps i poder gaudir de la jornada amb tranquil·litat, ja que aquest tipus de modalitat és força estressant. La temàtica del mural tindrà a veure amb el periodisme i la llibertat d’expressió i incorporarà una estètica de publicitat retro. Ens agradaria plasmar-hi una idea que transcendeixi l’aniversari, és a dir, que pugui romandre a Nou Barris el màxim de temps possible.
