Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L'esquerra i la Unió Europea

S’acaba de publicar en català el darrer llibre de Costas Lapavitsas, L’esquerra contra la Unió Europea. És una important contribució al debat des de l’esquerra, des del punt de vista anticapitalista, sobre la Unió Europea (UE), l’euro i la Unió Econòmica i Monetària (UEM). I crec que, des d’aquesta perspectiva, és d’una gran utilitat.

Del llibre se’n poden destacar moltes coses però jo em centraré en dues. Primera: tot i que la inestabilitat de la UE en la dècada del 2010 té unes arrels econòmiques –la importància creixent del neoliberalisme–, té també, i cada vegada més, un caràcter polític. A partir de la crisi es fa palès el declivi de la democràcia, l’augment de l’autoritarisme i la pèrdua de pes de la sobirania popular com a reflex de la preeminència creixent del capital en contra del treball, pròpia de la fase neoliberal del capitalisme.

Des de la crisi de la zona euro (ZE) s’ha agreujat el dèficit democràtic de la UE. L’absència de la política, entesa com a lluita política entre les classes socials, és un component essencial d’aquest dèficit democràtic. Amb la crisi, les institucions supranacionals de la UE –sense cap control democràtic de la ciutadania (Consell Europeu, Comissió Europea, Banc Central Europeu, entre d’altres) o amb un control i unes característiques democràtiques molt sui generis (Parlament Europeu)– han anat guanyant poder per a imposar les reformes neoliberals i supervisar els estats membres per sobre les polítiques econòmiques i socials de la UE. La pèrdua de sobirania nacional i popular va creixent, així com el declivi de la democràcia, la pèrdua de drets i l’empitjorament de les condicions dels treballadors enfront del capital.

L’evolució de la UE no ha portat –com es creia– a una convergència entre els països que en formen part sinó, contràriament, a una creixent divergència entre uns països amb unes estructures econòmiques i socials molt diferents

Segona: en aquesta situació, quina ha de ser la política de l’esquerra davant de la crisi de la UE i de l’euro? El fracàs del programa radical de transformació econòmica i social del primer govern Mitterrand, a principis de la dècada de 1980, i el posterior col·lapse de l’URSS i els seus països satèl·lits varen portar a l’esquerra tradicional socialdemòcrata a creure que el progrés social només era possible en el marc de la UE. D’altra banda, l’evolució de la UE no ha portat –com es creia– a una convergència entre els països que en formen part sinó, contràriament, a una creixent divergència entre uns països amb unes estructures econòmiques i socials molt diferents. I Alemanya s’ha anat convertint en el país hegemònic –sobretot econòmicament– de la UE, amb una institucionalització de l’austeritat i del neoliberalisme.

Aquesta esquerra tradicional es resisteix a reconèixer que la crisi de la ZE i les polítiques d’austeritat que s’han imposat són una conseqüència de l’estructura pròpia de la UE, de l’euro i de la UEM. Per tant, continuen insistint, ingènuament, a dir que el que caldria és lluitar contra el neoliberalisme, impulsar la unitat transnacional i més integració, “més Europa” i més federalisme. En conclusió, si la UE i la UEM es desfessin del neoliberalisme podrien promoure la solidaritat nacional i obrera a Europa i, per tant, aquestes institucions s’han de defensar en nom de l’internacionalisme, tot criticant les actuals polítiques neoliberals. Però, com deia recentment Lapavitsas, “totes les reformes que s’han produït [a la UE] han donat més força a l’statu quo, perquè no poden fer-se en benefici dels treballadors. Això és una cosa que l’esquerra (tradicional) no vol aprendre”.

Per Lapavitsas, la UE i la UEM s’han convertit progressivament en unes estructures i institucions organitzades en interès del capital i en contra del treball, en un engranatge que serveix els beneficis econòmics de les elits i de les grans empreses multinacionals, especialment dels capitalistes exportadors industrials alemanys. Com ens diu en el llibre, la UE és “una aliança jeràrquica d’estats nacionals que ha creat el marc institucional d’un mercat únic que promou el neoliberalisme de manera implacable”. En canvi, per a les classes populars la sobirania nacional té una dimensió popular que s’oposa a la tecnocràcia econòmica, representa el dret a ser consultat i a acceptar o refusar les polítiques governamentals. Coses que l’actual estructura de la UE i la UEM impedeixen.

Una veritable política d’esquerres hauria de basar-se a donar més poder al treball enfront del capital, recuperant la sobirania nacional i popular i avançant en una perspectiva socialista a tota Europa

Per tant, una veritable política d’esquerres hauria de basar-se a donar més poder al treball enfront del capital, recuperant la sobirania nacional i popular i avançant en una perspectiva socialista a tota Europa. Això suposa defensar els drets de la majoria (les classes populars) i rebutjar els mecanismes i les estructures de la UE i la UEM, considerant fins i tot la possibilitat de sortir-ne. “L’internacionalisme i les polítiques realistes comencen a casa, als estats nacionals”, ha dit diverses vegades Lapavitsas. No creu que sigui un procés fàcil, però sí l’única manera de poder implementar polítiques anticapitalistes a Europa.

Com diu Lapavitsas en un article molt recent (Monthly Review -MR-, Oct 1st 2019): “La ruptura amb la UE posaria en primer pla la qüestió de la democràcia i també de la sobirania popular, que hi està estretament relacionada. … I en el capitalisme contemporani el terreny on es juga inicialment la sobirania popular i la democràcia és l’estat-nació. … La política democràtica per les classes treballadores i populars a Europa és sempre, i sense excepció, nacional. … L’espai transnacional de la UE és el terreny natural on les grans empreses tenen èxit, on la democràcia és anul·lada, i on els estats hegemònics limiten la sobirania nacional dels altres”.

Per començar a caminar en aquesta via, considera que caldrien programes nacionals que s’enfrontessin directament al poder del capital. A curt termini, acabant amb l’austeritat i establint polítiques de redistribució de la renda i la riquesa que afavorissin el treball en contra del capital. A mitjà i llarg termini les coses serien més complexes: política industrial, nacionalització de sectors estratègics (particularment de la gran banca d’inversió), control i regulació de la resta de la banca privada, millora de la productivitat amb la renovació radical de les infraestructures amb recursos i control públics i el foment de la recerca i la innovació, lluita contra la crisi climàtica i protecció dels ecosistemes serien elements bàsics i fonamentals d’aquesta estratègia.

Sens dubte, una política com aquesta hauria de fer front a l’oposició i l’hostilitat tant de les elits i els mecanismes nacionals de poder com de la maquinària neoliberal de Brussel·les, i la necessitat d’una sortida de la UEM i la UE es faria inevitable. És l’única manera de recuperar la sobirania nacional i popular. Com diu Lapavitsas en l’esmentat article de la MR: “El que es requereix per a adoptar aquestes polítiques és el control popular dels mecanismes nacionals de poder, o sigui, la sobirania popular genuïna. … I aquesta és la base de l’internacionalisme verdader. … Des de la perspectiva de les classes treballadores i populars, els controls (de béns, serveis, capitals i persones) són un aspecte integral per a alliberar la societat del control del capital”.