Les activitats dels elements de l’extrema dreta “són controlades d’alguna manera pels Serveis d’aquesta Jefatura Superior”. Ho reconeixia un document de la Direcció General de Seguretat (DGS) de l’any 1977. Aquell any, s’havia perpetrat la matança d’Atocha, l’assassinat de l’estudiant Arturo Ruiz o l’atemptat contra la revista El Papus. Precisament, durant els temps convulsos del tardofranquisme i la transició, abans que transcendís el document de la DGS, el periodista Xavier Vinader es va bolcar a desemmascarar la ultradreta i els seus vincles amb les forces de seguretat.
Es va infiltrar a Fuerza Nueva durant un any i, en aquell període, va arribar a reunir-se amb el líder del partit feixista Moviment Social Italià (MSI), Giorgio Almirante. Com a conseqüència del seu treball, es va convertir en un dels objectius d’aquests grups: va patir dos atemptats i un intent de segrest. El 1979, Vinader va publicar tres reportatges centrats en la guerra bruta al País Basc, que el van dur a l’exili i a la presó. ETA va assassinar dos dels ultradretans que s’esmentaven en un dels reportatges ( Jesús García i Alfredo Ramos) i Vinader va ser condemnat a set anys de presó per “imprudència temerària professional”.
Després de passar més de tres anys a l’exili, va ingressar a Carabanchel, fins que, un mes i mig més tard, va aconseguir l’indult. El domicili de Vinader és una immensa llibreria que, en bona part, repassa la història de l’extrema dreta, el terrorisme, la intel·ligència militar i el crim organitzat. Al voltant de 15.000 relats omplen les estanteries de qui va ser pioner del periodisme d’investigació a casa nostra. Conversar amb ell és submergir-se en una manera d’informar rigorosa, valenta i compromesa i acostar-se a les clavegueres de la transició espanyola.
El terrorisme d’extrema dreta, les xarxes europees, la guerra bruta que es produí al País Basc, els cossos de seguretat i els serveis d’intel·ligència… Va ser als anys 70, quan va néixer el periodisme d’investigació a casa nostra?
Érem comptats, els que en fèiem; vam ser-ne pioners. De fet, aquesta tasca no té tradició al llarg de la nostra història i, a més, el que hi havia es va acabar amb la Guerra Civil. Van començar 40 anys de sequera i ens va tocar inventar-nos-el de soca-rel. Ara bé, teníem un cert avantatge: la majoria veníem de les escoles de periodisme i també de l’escola de la clandestinitat. Vam aplicar les ensenyances d’aquesta última a la praxi periodística. Sabíem perfectament com ficar el nas a tot arreu, estàvem ben orientats políticament i teníem un gran desig d’aixecar les catifes del poder i recuperar la memòria històrica. Ens va tocar iniciar el camí amb una legislació en construcció. Per una banda, era perillós perquè desconeixíem on eren els límits, però, per l’altra, era interessant: la línia roja imaginària no estava definida i podies forçar. Vam parlar de les presons, de les tortures a les comissaries o de la història dels maquis, de la ultradreta i de les seves connexions amb els serveis de seguretat de l’Estat…Eren fets que aquest país no havia escoltat mai. Al carrer, hi havia set d’informacions d’aquest tipus.
Vosaltres ho teníeu clar, però, per quines raons una empresa com Interviú apostava per un periodisme costós i incòmode pel poder?
L’empresari es volia fer un forat en el mercat i va veure que això tenia ganxo. Hi havia una redacció jove, llançada, valenta i políticament activada: semblava la cinquena galeria de la Model, perquè tots havíem passat per la presó en algun moment o havíem estat detinguts. Algun venia del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP), l’altre del Partit Comunista Espanyol (PCE), hi havia anarquistes…. Existia una ànsia de periodisme polític i, satisfent-la, la revista va aconseguir col·locar-se al milió d’exemplars. Per explicar l’èxit d’Interviú, s’ha parlat de la famosa foto de la Marisol despullada en portada; però aquest només va ser el detonant, perquè cada setmana destapàvem alguna cosa –les presons franquistes, les fosses, la matança de Badajoz–, entrevistàvem algun membre d’ETA o del Grapo… Publicàvem articles punyents i vam començar a donar veu a persones que no n’havien tingut mai. La gent va identificar la revista amb una mena de jutjat de guàrdia de paper a qui explicar històries que no explicaria a ningú més. Hi havia erotisme, però també denúncia.
Actualment, els equips d’investigació són pràcticament inexistents, però aleshores eren imprescindibles. Com treballàveu?
“En el periodisme d’investigació que fèiem a ‘Interviú’ no hi havia competència ni personalismes. Es va crear una mena de fraternitat que s’ha repetit poques vegades i menys ara, que la nostra s’ha convertit en una professió molt individualista”
Érem una colla de franctiradors que ens posàvem d’acord fàcilment. El perill d’enfrontar-nos a un enemic tan gran i tan important ens unia. Per exemple, compartíem la informació i, així, ens asseguràvem que, si passava qualsevol cosa, la investigació no s’aturaria. No hi havia competència ni personalismes. Es va crear una mena de fraternitat que s’ha repetit poques vegades i menys ara, que el periodisme s’ha convertit en una professió molt individualista. Inclús, si jo havia de tancar un reportatge i em quedaven pistes per estirar, les passava a altres col·legues perquè continuessin. No hi havia l’ego de la meva exclusiva perquè el més important era que surés la veritat. Mai no et senties sol; érem conscients del que teníem davant i l’important era desmuntar aquell immens aparell, al qual només li havien fet un lífting. Eren la mateixa gent que manava abans, però, de cop i volta, es parlava de viure en democràcia. En aquell context, vam endinsar-nos en el món de l’extrema dreta i el terrorisme d’Estat.
Abans de la mort de Franco, però, ja et comences a interessar per aquests temes…
A principis dels anys 70, es comencen a exhibir alguns llibres en català a través d’editorials com Enlace o Cinc d’Oros i hi ha tot un seguit d’atemptats a Barcelona. Els grups d’ultradreta van col·locar explosius en alguns aparadors i van incendiar alguna distribuïdora. També van apallissar capellans que deixaven les seves parròquies per fer reunions clandestines. Llavors em vaig començar a interessar per aquell terrorisme de baixa intensitat, sense morts, que només apareixia en notes breus als diaris. Vaig començar a posar el nas entre els aparells del règim: la Falange, els Requetès (forces de xoc del carlistme), la guàrdia de Franco… Aquest món desprenia una certa fascinació perquè estava verge: eren persones que manaven, gaudien d’una impunitat total i se’n vanagloriaven. Abans de començar a escriure, em vaig passar molt temps documentant-me. Vaig llegir llibres clàssics del feixisme: Primo de Rivera de dalt a baix, Ramiro Ledesma Ramos, Onésimo Redondo, el Mein Kampf…
El fet que no es produís una ruptura amb el règim franquista, sinó una continuïtat dels òrgans judicials, policials i funcionarials va donar ales a les accions violentes?
L’extrema dreta estava en plena operativitat perquè actuava amb el paraigua de les forces de seguretat. Estava cobert i era impune. S’ocupava de la feina bruta, d’allò que no podia fer qui duia uniforme. De cop i volta, es va popularitzar la paraula incontrolats, tot i que mai no ho van ser: hi havia plena coordinació amb els cossos de seguretat. La majoria d’investigacions en aquest camp les vam forçar nosaltres des del periodisme. Competíem amb la policia i això t’obligava a arribar als llocs abans que ella. Era un exercici perillós. Pensa que, durant molt temps, la gent del Grup Zeta no volia sortir amb mi de la redacció per por que em disparessin o m’agredissin. La revista rebia amenaces i va arribar a contractar una empresa de seguretat israeliana per posar detectors de metall a l’entrada.
En un moment de màxima intensitat del terrorisme d’extrema dreta al País Basc, l’any 1979, vas publicar tres reportatges que et van portar a l’exili i a la presó. Per què et van jutjar?
El 1979, feia més de deu anys que investigava aquest món, per això sempre he subratllat que no em van processar per aquell fet concret, sinó per tota una trajectòria. Tenien dues solucions: eliminar-me físicament o empaperar-me. Van optar per la segona opció, que era més fàcil, perquè ETA va assassinar dues persones esmentades en un dels reportatges. Vam descobrir tota aquella trama gràcies al policia nacional Francisco Ros Frutos, que es va apropar a nosaltres per explicar-nos que la policia utilitzava la ultradreta al País Basc en operacions encobertes a un costat i altre de la frontera. Planejava atemptats amb el Batallón Vasco Español o la Triple A contra abertzales, simpatitzants abertzales, persones de l’entorn d’ETA… Basant-nos en les informacions obtingudes, vam posar en marxa un equip de seguiment per documentar-les. Frutos es va convertir en un talp, li vam fer fotografies amb els ultres, en els seus llocs de reunions i d’entrenament… Vam poder explicar els projectes que tenien entre mans, com un atemptat contra Telesforo Monzon, que va ser líder del PNB durant la república i fundador d’Herri Batasuna. Què hagués passat en un país normal? Que l’aparell judicial s’hagués posat en marxa per aclarir les responsabilitatsque se’n derivessin…
Es va posar en marxa, però contra el missatger. Un jutge vinculat a Fuerza Nueva us va condemnar a tu i a Frutos. Com va afectar el periodisme aquest procediment?
Crec que va significar un abans i un després. Hi ha qui, des d’aquell moment, va decidir anar amb compte. No podem oblidar que la petició fiscal era de dotze anys i, finalment, me’n van caure set, una condemna confirmada pel Tribunals Suprem i el Constitucional. Vam mantenir un enfrontament terrible amb el poder judicial, que estava disposat a aturar els peus a la premsa. El que no ha transcendit, però, és que Frutos no va ser l’únic que va cantar, van venir altres policies, però no ho vaig fer públic per evitar més processos judicials. Per les mateixes raons, tampoc no hem explicat mai quin equip va participar en la investigació. Aquells reportatges apuntaven la mare dels GAL: mai no s’ha explicat qui marcava els objectius i quina informació es facilitava. La repressió evidencia que, quan es parlava de les clavegueres de l’Estat, et donaven un ventallot perquè el periodisme reculés.
El 80% dels crims de l’Estat i de l’extrema dreta comesos entre 1975 i 1987 resten impunes. La impunitat arriba fins als nostres dies, però, només cap a la dreta?
Sí, ha estat endèmica. Quant temps va estar a la presó l’assassí de la jove militant del Partit Socialista dels Treballadors Yolanda González? Ningú va ser condemnat per l’atemptat de l’any 77 contra la revista El Papus; els crims de Montejurra van acabar en amnistia; no es va produir cap condemna per l’assassinat de l’estudiant Arturo Ruiz… La llista és molt llarga. Els cossos de seguretat mai no han estat depurats, han estat formats per qui han estat formats i tenen unes tradicions que encara continuen. De fet, en aquest país, l’Estat mai no ha vist la ultradreta com un perill, sinó com un ens col·laborador, a diferència de l’esquerra. Tot el que faci olor de nacionalisme o independentisme, d’anarcorevolució o islamisme radical, genera alarma. En canvi, l’apologia del nazisme o la negació de l’holocaust no tenen conseqüències. Es generen contrastos sorprenents. Perquè s’han detingut persones per fer comentaris sobre la monarquia a Facebook, i s’han registrat i desmantellat ateneus llibertaris amb excuses similars.
Des que vas començar a investigar-la, l’extrema dreta ha canviat d’enemic. Conserva la capacitat de crear alarma social en benefici propi?
La seva capacitat d’adaptació és molt gran i molt més flexible que la de l’extrema esquerra. La seva activitat al ciberespai, la seva utilització de les xarxes, és anterior i més potent. Quan vaig començar a investigar-la, l’enemic era el comunisme, calia defensar Europa dels rojos. A partir dels 90, quan cau el mur de Berlín i hi ha la davallada de l’Est, s’agafen ràpidament a un altre pal de paller que és la invasió de l’estranger, de les persones emigrants. I si porta gel·laba, turbant i barba, pitjor encara! Són grups que protagonitzen la perversió de la paraula nacionalista: hi ha qui lluita perquè la seva nació sigui lliure i qui realça els valors identitaris de superioritat. El posicionament de la ultradreta sota aquests plantejaments identitaris comença a mitjan dels 80, amb el Front Nacional de Jean-Marie Le Pen. És la primera vegada que una formació es presenta a unes eleccions i entra al joc electoral; fins aleshores, eren extraparlamentaris. Han canviat d’enemic i ja no volen fer por. L’embolcall ha canviat, però les idees són les mateixes. Ara, el dret a decidir també és enemic perquè la unitat nacional aglutina i lliga amb els vells ideals. Barrinen coses, per això estic cansat de dir que és un moment per estar atents. No cal generar alarmismes, però, si la policia està tan pendent de “cèl·lules dorments” de suposats gihadistes, també haurien de vigilar l’extrema dreta.
Quina responsabilitat té l’esquerra en l’avenç de la ultradreta?
“Tot el que faci olor de nacionalisme o independentisme, d’anarcorevolució o islamisme radical, genera alarma. En canvi, l’apologia del nazisme o la negació de l’holocaust no tenen conseqüències”
Cal preguntar-se per què té èxit la Casa Pound a Roma. O per què existeix la Lliga de Defensa Anglesa (EDL), que fa ombra al Partit Nacionalista Britànic (BNP) i té força als barris de Londres on hi ha més atur i més droga. Aquests moviments apareixen quan hi ha un buit o un abandonament de l’Estat. Estan omplint els forats que deixen l’administració i també una esquerra que ha abandonat el treball de masses marxista: treball de consciència i de cohesió. Les organitzacions cíviques les està recuperant la vostra generació.
Hi ha un cert debat sobre si, per combatre l’extrema dreta, cal silenciar-la o desemmascarar-la. Què en penses?
Crec que s’ha d’elaborar un contradiscurs. Al fanatisme, se’l combat denunciant-lo, però també contraposant-li un discurs, explicant el perill dels totalitarismes: d’on ve, què ha fet, on apunta. No sóc partidari de silenciar, sinó d’evidenciar i elaborar alternatives, que és el que no fa part de l’esquerra. I el periodisme ha d’actuar com a servei públic, sense fer cridòria a la recerca d’un titular. Hem d’actuar amb pedagogia perquè hem de convèncer, no sols vèncer.
Entrevista publicada a la DIRECTA número 369. T’hi pots subscriure o aconseguir-la als punts de venda
