El capitalisme es basa en l’explotació del treball assalariat. Des dels seus inicis fins ara. És la seva essència. Com va explicar magistralment Marx, el capital compra la força de treball del treballador pel seu valor (de canvi), que és igual a la quantitat de mercaderies que el treballador necessita pel seu manteniment i reproducció en un moment determinat (ho anomenà el capital variable). El capitalista utilitza aquesta força de treball (la capacitat de treball del treballador) per fer funcionar el seu capital constant (edificis, màquines, matèries primeres, etc.) i obtenir un producte/mercaderia final que té un valor (de canvi) superior a la inversió que ha fet en capital constant i variable.
El capitalista pot utilitzar la força de treball per un període de temps superior al seu valor, i això li permet obtenir una plusvàlua de la qual s’apropia. La qual cosa li fa acumular més capital. El valor de la plusvàlua dependrà del grau d’explotació de la força de treball, és a dir de la duració de la jornada de treball, de la intensitat d’utilització de la força de treball, i de la millora de la seva capacitat productiva (la productivitat del treball). Marx explica detalladament, i amb cruesa, a El Capital, els nivells i les formes d’explotació de la força de treball en els orígens del capitalisme.
El capitalista pot utilitzar la força de treball per un període de temps superior al seu valor, i això li permet obtenir una plusvàlua de la qual s’apropia. La qual cosa li fa acumular més capital
La presa de consciència de la seva situació i l’organització dels treballadors van anar propiciant, tot i que d’una forma no lineal, una millora de les seves condicions de treball. Després de la gran crisi dels anys 30 del segle XX (que als EUA va propiciar les polítiques del New Deal), de l’aplicació de les polítiques keynesianes (particularment després de la II Guerra Mundial), i de l’existència d’un model alternatiu a l’URSS i als països de l’est d’Europa, als països capitalistes més desenvolupats es va entrar en un període d’un important creixement econòmic (la Golden Age del capitalisme), en un context de millora de les condicions salarials i de les relacions laborals dels treballadors (s’ha parlat de l’època del pacte social o compromís socialdemòcrata).
Com és lògic, això va acabar afectant negativament a la taxa de beneficis dels capitalistes i va propiciar el començament de les crisis als anys 60 i 70 del segle XX, segons els països, que després es varen veure agreujades pel gran augment de preus del petroli. I va propiciar la reacció de les elits capitalistes per tal de recuperar les taxes de benefici i el control de la situació. Comença l’època del neoliberalisme, quins exponents inicials més visibles són Thatcher al Regne Unit i Reagan als EUA. Com ha assenyalat Owen Jones: “L’objectiu era el d’anul·lar a la classe obrera com a força política i econòmica de la societat, tot substituint-la per una col·lecció d’individus, o emprenedors, que competissin entre ells pels seus propis interessos…(que) havien d’aspirar a pujar en l’escala social i …(si no) ho aconseguien, serien els únics responsables del seu fracàs”.
Una de les claus essencials ha estat la reforma del mercat de treball en els darrers decennis. En el sentit de què hi hagi la màxima flexibilitat: per contractar, per acomiadar, per utilitzar i explotar força de treball gratuïta o a un cost molt baix, per empitjorar els contractes dels treballadors. En definitiva, es tracta de disminuir els salaris i tots els costos relacionats amb el treball; de dotar a les empreses d’uns poders cada cop més grans sobre les forces productives i sobre les eleccions i les decisions empresarials.
Fer un mercat de treball més flexible ha estat un objectiu explícit de política econòmica dels estats per tal de reforçar el capital i la seva autoritat sobre el treball i els treballadors
En aquest sentit (vegeu pel cas italià el llibre de Marta Fana), d’una banda les empreses varen començar l’externalització de certes fases productives, de l’altra, varen introduir nous mètodes productius que tendien a abaixar els temps de producció. Finalment, varen anar creixent els contractes a temps determinat, intermitents, segons el que s’ha produït, a temps parcial; els treballadors ocasionals, els treballadors interins, els treballadors autònoms (i els emprenedors); la remodelació dels horaris de treball; l’auto anomenada economia col·laborativa, etc. Som a l’època del treball precari, del treball pobre. I tot plegat ha acabat afectant també al sector públic, especialment a través de les privatitzacions, de l’externalització de la gestió dels serveis públics i de la compra d’empreses públiques (i privades), a vegades estratègiques, per part del capital estranger.
Tot això malgrat que diversos estudis empírics hagin demostrat que: la reducció dels drets dels treballadors no suposa cap millora de l’ocupació; la flexibilitat és negativa per a la productivitat i la innovació; l’austeritat imposada als treballadors no produeix cap benefici al conjunt de l’economia; la disminució de la part de la renda absorbida pels salaris és una de les causes principals de les creixents desigualtats als països capitalistes avançats.
Fer un mercat de treball més flexible ha estat un objectiu explícit de política econòmica dels estats (que a vegades ho justifiquen amb l’excusa que “els hi demana Europa”) per tal de reforçar el capital i la seva autoritat sobre el treball i els treballadors. Els seus instruments han estat l’augment de la flexibilitat i la precarietat del mercat de treball, tant en termes contractuals com salarials, organitzatius o formatius. Amb això s’ha aconseguit que el capital augmenti l’extracció de plusvàlua, tot incrementant, de nou, l’explotació dels treballadors.
