Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

L’expulsió

Miguel té vuitanta-dos anys i Amparo, la seua dona, vuitanta. Porten des de fa més de cinquanta anys a València, al barri popular de Sant Marcel·lí. Són veïns dels de “toda la vida“, títol que els atorga la quotidianitat i la vida que reben i aporten d’ençà que arribaren de les terres de Conca per guanyar-se la vida. Emigraren després d’un accident. Miguel treballava la terra, on va perdre un tros del seu cos amb el qual es va evaporar també el seu somni de sempre, ser camioner.

De la ferida va sorgir la necessitat de canviar de món. Del canvi de món, una nova vida a València com a porter d’una finca promoguda per una cooperativa en la qual havien de crear, Amparo i ell, la seua casa. Ho van fer a poc a poc: els primers 25 anys com a cuidadors de la finca, després, quan el seu lloc de treball va ser amortitzat pel porter automàtic, com a inquilins. Sempre com a una peça fonamental de la comunitat.

No és només la por i la inseguretat que genera un procediment de desnonament; és sobretot la pèrdua de la sensació de pertinència

D’un espai de menys de cinquanta metres quadrats van poder fer llar, és a dir, un recer íntim que es troba amb la comunitat. Recer que els ha permés trobar la calfor i salvaguardar-se de les hostilitats de fora quan els ha fet falta. Un espai íntim, on feien malabarismes per criar dos fills amb un únic llit i un altre que construïen cada nit i desmuntaven cada matí. On han trobat una comunitat amb qui prendre el café, a la que cuidar i la que els cuidava. Continuen pujant-los carabasses, postres i, els últims anys, les bosses de la compra per unes escales que han caminat milers de vegades i que ara, se’ls fan costera. Potser perquè porten a l’esquena, segons calculen, més d’un milió de graons, i que l’últim pas habitualment, encara que no sempre, es fa més dificultós que el primer.

Quan escoltes a Miguel contar la seua història, et trobes amb un relat d’una vida que encisa. I ho fa perquè és el d’una vida normal que, com la de qualsevol, transita per molts camins i encreuaments que fan de la quotidianitat una experiència particular. De ramader i jornaler a porter. De porter a buscar-se la vida per jubilar-se. I des dels trenta compartint-la amb Amparo, la seua companya i la principal protagonista en la creació d’eixa llar on han fet vida.

Encara romanen a la seua casa que han emplenat de vida des de fa mig segle, però ja no és més que una cel·la aliena a ells i a la seua agència. És el que coneguem com alienació residencial

La seua veu tremola quan arriba a l’ara: a la comunitat que ha mutat per la renovació generacional, en la qual moltes portes s’han omplit de gent jove, aliena a la història de la finca, amb altres ritmes de vida i amb altra manera d’entendre el món. Ens conta que molts són estranys entre ells i no interessen de compartir lligams amb les veïnes, ni tampoc al barri. Han perdut la memòria i no saben qui és Miguel i no saben qui és Amparo. No saben per què hi són i tampoc han volgut esbrinar que estos dos veïns han destinat bona part del seu temps a l’edifici. Eixe subjecte que té el rostre de la nova presidenta, amb la que no congenien, els vol pujar el lloguer tant que no els arriba amb la seua pensió. Ho desitgen fins al punt que han decidit demanar al jutjat que els faça fora, que els desnonen.

El tremolor de la seua veu contagia qui li escolta. És difícil que l’ànima no s’esglaie en sentir, a qui explica amb alegria la seua història, trencar-se segons després en explicar com se sent dins de la que ha sentit durant cinquanta anys com la seua llar. No és només la por i la inseguretat que genera un procediment de desnonament; és sobretot la pèrdua de la sensació de pertinència. Ja no els pertany i ja no són d’ella –de la casa. La sensació de despossessió s’avança a l’expulsió física, a la definitiva. “Ahora todo es tristeza, no me siento como antes, me quiero ir“, repeteix quan li preguntes. És la degradació dels trets que han de compondre la llar que durant anys s’han configurat en un tens equilibri. La pèrdua del recer, pel malvat i sense ànima anunci de la presidenta, ha comportat la degradació de la condició d’intimitat que ha d’atorgar la casa. Amparo plora a totes hores, ell, que assegura que no l’ha afectat tant, fa mesos que no pot dormir. Al cap sempre la mateixa idea de l’apàtrida sense terra a la qual tornar. Encara romanen a la seua casa que han emplenat de vida des de fa mig segle, però ja no és més que una cel·la aliena a ells i a la seua agència. És el que coneguem com alienació residencial.

El neoliberalisme que ha fet que el mostre s’haja inserit a les consciències i a les ànimes de la gent comuna, dels que han compartit pupitre i jocs amb nosaltres

No els vol fer fora un fons voltor, un banc o una immobiliària, que ja sabem quines són les seues fidelitats. És una comunitat de propietaris, composta per veïnes, la que assumeix esta vegada la màscara del mercat. Eixe és l’èxit del neoliberalisme que ha fet que el mostre s’haja inserit a les consciències i a les ànimes de la gent comuna, dels que han compartit pupitre i jocs amb nosaltres. La gent, que viu cada vegada més lluny del seu cos, se separa en conseqüència també dels cossos de les persones que les envolten. Una societat atomitzada, sense lligams ni confiances internes que ha assumit la mercantilització com un tret natural de l’ésser humà, és una societat que no entén possible la renúncia a un guany econòmic a canvi de possibilitar la vida.

Amparo en té 82, i el seu home, Miguel, 84, i encara hui clava fixament la mirada en cada camió que observa amb el desig, encara, de conduir-lo. Però no ho farà perquè no té cama i perquè hui té altra preocupació que li està acurtant la vida: la comunitat de veïnes a la qual s’han dedicat des de fa més de cinc dècades els vol desnonar perquè volen guanyar 200 euros més cada mes; i tampoc es defensarà perquè, com explica amb una alegre tristesa, ja no pot “ni contra un gato“.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU