Teresa Díaz és periodista i membre de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat del País Valencià (CEAR-PV). Ha analitzat el tractament mediàtic de l’arribada de persones i refugiades a les costes andaluses i valencianes, així com de l’atracada del vaixell Aquarius, amb què van arribar 630 persones a la ciutat de València, després que els governs d’Itàlia i Malta es negaren a acollir l’embarcació als seus ports. En quasi un 55% de les peces informatives analitzades es reprodueixen declaracions xenòfobes de representants polítiques “sense indicar que ho són”. A l’informe sobre l’arribada de persones i refugiades a l’Estat espanyol s’evidencia que a les persones migrants només se’ls dona veu com a font de les notícies en un 8% dels casos i tots es refereixen a l’arribada de 630 persones a la ciutat de València, a bord del vaixell Aquarius, “que suposa un canvi en el tractament informatiu sobre la immigració”. Les dones que migren pràcticament no tenen representació als mitjans valencians i, quan protagonitzen la informació, apareixen “sota el biaix sexista de mares i cuidadores”. Aquests són alguns dels resultats que Díaz ha reflectit a l’informe, la publicació del qual s’emmarca dins de la campanya “Alça la veu contra el racisme i la xenofòbia” i forma part de l’observatori Sense Tòpics, inaugurat el dimarts passat, amb l’objectiu d’analitzar el tractament informatiu dels mitjans escrits sobre la migració.
L’informe no només analitza el tractament d’alguns mitjans de comunicació sobre l’arribada de persones, també es reflexiona sobre la desinformació. Les fake news augmenten l’odi que es genera contra les persones migrants?
Sí. Les desinformacions, que no són cap broma o cap fet graciós, són laboratoris d’odi, tal com diu Miquel Ramos, tècnic de CEAR-País Valencià, i que va elaborar aquest apartat de l’informe. L’extrema dreta alimenta eixa desinformació, la qual, en certa manera, acaba calant en una societat que, per tradició, encara no ha superat eixe punt racista, ja que s’ha de treballar perquè desaparega per complet. En aquest sentit, els missatges xenòfobs i racistes calen i es propicia un clima en què els mitjans ajuden, donant-los espai i altaveu o, fins i tot, acceptant les declaracions xenòfobes. La manipulació informativa existeix i es difon a través de les xarxes socials. Eixes desinformacions, a vegades, tenen molta més difusió que les notícies que es fan per desmentir-les. A més a més, si els mitjans es fan ressò per desmentir-les, significa que han aconseguit influir en l’agenda mediàtica o en la política. Això és el més greu. És perillós.
Han sigut còmplices els mitjans de comunicació de l’augment de partits, organitzacions i mitjans d’ultradreta arreu del món?
“És el cas, per exemple, de Vox. En els últims temps, hem vist que se li està donant més veu i, per tant, ara té un marge de gent que els dona un suport més gran”
El fet de donar espai a l’extrema dreta als mitjans de comunicació és una decisió que després es reflecteix amb un augment del suport social que tenen aquest tipus d’organitzacions. No hi ha una relació directa que es puga demostrar, però sí que arriben a més llocs o tenen un espai que d’altra manera no tindrien. És el cas, per exemple, de Vox. En els últims temps, hem vist que se li està donant més veu i, per tant, ara té un marge de gent que li dóna un suport més gran. Eixe canvi o eixe altaveu, incompatible en la democràcia, no seria possible si no s’alimentara o se li donara difusió al seu discurs. Una de les raons per les quals defenem que no han de tindre eixe espai és, perquè són contraris als valors de la democràcia. L’extrema dreta no té dret a tindre espai i reconeixement als mitjans com si fora un partit democràtic. més.
És necessari fer referència al fet que són persones “migrades” o “immigrants” quan es parla o s’informa sobre elles?
No, òbviament no ho és i deuríem d’acabar amb eixe hàbit. No és necessari recalcar que són persones migrades o immigrants. Pots ficar-ho en algun paràgraf de la notícia o en l’avantítol, donant-li context i situant la notícia. Però si es parlara únicament de persones ens sentiríem molt més a prop d’elles. Ens ficaríem en la situació i entendríem realment el drama humà que suposa la immigració. El terme “migrant” o “immigrant” ens allunya de nosaltres. Marca distància i genera cert rebuig quan es repeteix tant, ja que no deixa de ser una diferència entre “nosaltres” i la “resta”. A més a més, també alimenta eixe discurs d’odi. Per tant, si utilitzàrem el revolucionari terme “persona” ens inclouria a tots i ens agermanaria d’alguna manera.
Segons l’informe, poques vegades les dones són es protagonistes dels titulars de les notícies. No se les vol visibilitzar?
Només en un 10% dels titulars analitzats apareixen les dones. Però cal matisar que eixe percentatge es trau d’una anàlisi en què no hem acceptat el masculí genèric, la forma habitual d’escriure i de parlar al carrer, com a vàlid o inclusiu per a les dones. Eixe 10% demostra que no es visibilitza a la dona. No hi ha cap intencionalitat concreta, sinó que és fruit de la societat patriarcal on vivim i on el masclisme impera en tots els àmbits. En la informació no és diferent. Si anem al masculí genèric i l’acceptem, també es parlaria de la dona. Tanmateix, hem d’intentar descartar el seu ús per demostrar que les dones també hi estan.
És més important encara, en l’àmbit de les migracions, que la societat utilitze termes inclusius o el femení genèric?
No tant el femení genèric, sinó utilitzar el terme “persona”.
Amb quina intenció les dones acaben relegades al paper reproductiu, s’acaba incidint en el fet que viatgen soles o només es parla d’elles com a víctimes?
“El fet de visibilitzar les dones és important, perquè la situació d’una dona migrant és més difícil. Les condicions sempre són pitjors, tant a l’hora de creuar, com de sobreviure en camps de refugiades i passar d’un país a un altre”
És una qüestió de rutina productiva, d’un hàbit masclista adquirit i que té la seua repercussió en el llenguatge, més que una intenció. Hi ha una intenció inconscient de no fer expressament visible les dones, però per una qüestió d’hàbit. Sí que és cert que es parla de la dona només com a mare o com a víctima. També, quan s’informa sobre tràfic de persones amb finalitat d’explotació sexual, sempre es parla només de dones, però després, quan es tracta l’arribada de pasteres, es fa referència a homes, quasi sempre, joves subsaharians, com si foren ells els únics que migren o com si fora que no arribaren dones. Aquesta no és la realitat i el fet de visibilitzar les dones és important, perquè la situació d’una dona migrant és més difícil. Les condicions sempre són pitjors, tant a l’hora de creuar, com de sobreviure en camps de refugiades i passar d’un país a un altre.
S’alimenten així, encara més, els estereotips que hi ha en una societat patriarcal?
Sí, perquè el masclisme i el no mostrar una realitat diferent ens afecta a totes, encara que més a aquelles persones que ja estan patint una situació difícil. L’estereotip existeix, una part de la realitat coincideix amb l’estereotip, però la realitat general és molt més ampla. Visibilitzar les dones en el llenguatge i trencar els estereotips envers les dones i els homes és una manera de mostrar una realitat molt més ampla.
Malgrat que en les notícies les persones no són les fonts que protagonitzen la informació, sí que protagonitzen les imatges, de les quals denuncieu una falta d’humanització. Generen així cert odi?
Es generen i es reforcen els estereotips. Existeix l’estereotip de què són grups grans de persones en situació d’inactivitat, perquè les imatges mostren una massa de persones assegudes a les cobertes dels vaixells, en travessia…, és a dir, situacions en què no estan fent res, i acompanyats moltes vegades de les forces de seguretat. Tot eixe panorama reforça la idea estereotipada i assistencialista. Açò acaba calant en un estereotip que es repeteix en una imatge, la qual transmet que aquestes persones venen ací, no fan res i, a més a més, les hem d’atendre. Després, les xifres d’atenció sanitària desmenteixen eixa idea, però les fotografies, utilitzades de manera intencionada, poden contribuir a eixe clima d’odi i de rebuig.
Existeix l’efecte crida?
“L’efecte crida es desmenteix amb les xifres. Un 10% de la població de l’Estat és migrant. No és una gran quantitat, encara que la percepció de la gent siga diferent”
No, no existeix. El trànsit de les persones no és qüestió de setmanes. Passa molt de temps des que les persones abandonen el seu país fins a quan realment arriben al seu destí. Per exemple, no perquè haja arribat l’Aquarius, la persona que anava a creuar, ha començat eixe mateix dia a creuar, sinó que ha començat molt abans. Aquesta gent està un o dos anys en trànsit. Marxen per moltes raons, ja siga la guerra, qüestions ideològiques, religioses o econòmiques, com ho està fent la nostra joventut. Hi ha moltes raons per emigrar, per marxar del país, i són totes vàlides. L’efecte crida es desmenteix amb les xifres. Un 10% de la població de l’Estat és migrant. No és una gran quantitat, encara que la percepció de la gent siga diferent.
Es busca donar una sensació d’invasió quan només s’informa de les persones que arriben de manera irregular i no de les que ho fan legalment?
Sí. El punt d’entrada principal de persones migrants és l’aeroport de Madrid-Barajas. És així. I és així des de fa molts anys, però eixes entrades regulars no són notícia. Però, no crec que siga una qüestió intencional, almenys en els mitjans que hem estudiat nosaltres. Hi ha altres mitjans més tendenciosos que sí que poden tindre la intenció d’alimentar un determinat discurs. El fet és que s’alimenten els estereotips, perquè quan es parla de què han arribat persones migrants, la primera imatge que li ve a la ciutadania, de manera automàtica, és d’un ésser humà que ha arribat en pastera i açò no es correspon.
Es tracta a les persones com a simple mercaderia?
“Es tracta a les persones com a simple mercaderia en alguns titulars i informacions que volen ser positives, però que transmeten un concepte utilitarista, propi del sistema capitalista”
Sí, però en determinats casos. Es tracta a les persones com a simple mercaderia en alguns titulars i informacions que volen ser positives, però que transmeten un concepte utilitarista, propi del sistema capitalista. Aquest concepte fa considerar a les persones com només una força de treball, productora i, també, reproductiva quan parlem sobre la compensació de la població espanyola.
Quin perill tenen aquests discursos utilitaristes que colen informacions ben intencionades?
Quan converteixes una persona migrant en força de treball o en capacitat reproductiva per mantindre les escoles obertes o compensar la piràmide poblacional, t’has de preguntar: Quan no et facen falta, què faràs? Eixe és el perill de l’utilitarisme. Ara ens va bé que vinguen, perquè aporten a la Seguretat Social,… Però, la pregunta implícita que no està escrita és què passarà amb la immigració quan ja no siga necessària. El perill és aquesta pregunta.
Per als mitjans de comunicació, són més importants les representants polítiques en matèria d’immigració que les persones que arriben?
Se’ls dona molt d’espai. És cert. Si contem les persones migrants que no tenen a veure amb l’arribada de l’Aquarius, predomina el protagonisme que tenen els càrrecs polítics. En compte de donar veu al drama humà que suposa la immigració, acaben tractant-se qüestions de seguretat, controls fronterers…
La cobertura de l’arribada de l’Aquarius va suposar un gran desplegament mediàtic. A l’informe s’afirma que la seua arribada ha suposat un canvi a millor a l’hora de tractar aquests temes. En quins aspectes? S’ha mantingut la millora després?
Durant el tractament de l’arribada de l’Aquarius, hi hagué un trasllat de la informació de les planes de “Successos” a les planes de “Política” o “Local”. Així, es va profunditzar més en els temes i es van tractar diversos vessants
El canvi a millor es fa notar en determinades pràctiques que són positives, encara que la majoria no s’han mantingut després. Durant el tractament de l’arribada de l’Aquarius, hi hagué un trasllat de la informació de les planes de “Successos” a les planes de “Política” o “Local”. Així, es va profunditzar més en els temes i es van tractar diversos vessants, com l’asil, l’atenció, la marxa d’eixes persones a altres països… A l’hora de tractar les imatge, també va haver-hi un canvi a millor. La gran majoria tenen un angle frontal, que és el més objectiu, perquè persona i fotògraf estan a la mateixa altura. Així mateix, l’11% de les fotografies mostren només una persona, per tant, es personalitza més el conflicte i es trenca amb l’estereotip de l’arribada de persones en massa, a banda d’apropar la història de cada persona. Després de la benvinguda, hi va haver més sensacionalisme, perquè els mitjans volien omplir moltes planes.
Quines són les eines necessàries per fer un bon tractament d’aquest àmbit?
S’ha de contactar a les persones no només en el moment de la seua arribada, també després. Entrevistar a persones que han arribat en les mateixes circumstàncies i que ja estan integrades en la nostra societat, perquè són un exemple de convivència. Eixes persones ja no es troben en una situació de vulnerabilitat i són una bona veu per representar les migrants. També entrevistar-les quan es tracten temes que afecten les nostres ciutats i barris. Una de les maneres de combatre la sobredimensió de les notícies sobre el trasllat és informar sobre la presència de persones migrants de manera habitual.
