Des de la Transició, el Grup d’Acció Valencianista (GAV) ha sigut l’organització més activa de l’extrema dreta anticatalanista al País Valencià. En l’actualitat, en canvi, es troba en el seu pitjor moment. Les denúncies públiques i judicials de diverses entitats que patien les seues accions han acabat amb l’aspecte d’entitat cultural que l’emparava. Les diverses condemnes judicials a alguns dels seus membres han sumat en la degradació de la seua imatge. A més, sense el suport institucional del qual va gaudir durant l’etapa del PP valencià, el GAV s’ha vist condemnat a morir d’inanició en pocs anys.
La primera condemna judicial per accions violentes de la història al GAV va ser la d’Alejandro Esteve. Qui va ser líder de les Joventuts del GAV (JJGAV), va ser condemnat en 2006 a un any i tres mesos de presó per assalt i robatori al Casal Jaume I de Russafa, propietat d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV). La sentència incloïa l’agreujament per motius de discriminació ideològica i l’atenuant de reparació dels danys. Després d’aquesta condemna, va ser expulsat de l’organització. Les JJGAV, al seu torn, van ser expulsades del Consell Valencià de la Joventut. Esteve, a partir d’aquests fets, va fundar la minúscula Plataforma Valencianista (antiga PJV) dedicada a promocionar el secessionisme lingüístic a través de campanyes majoritàriament a les xarxes socials.
Sense el suport institucional del qual va gaudir durant l’etapa del PP, el GAV s’ha vist condemnat a morir d’inanició
Un altre grupuscle actiu és el recent creat Defenem València, col·lectiu format per poc més de deu persones que participa sovint en actes organitzats per España 2000. Es dedica a promocionar la catalanofòbia a les xarxes socials i protagonitza aparicions en actes polítics i culturals catalanistes exhibint banderes espanyoles.
Una altra de les causes del declivi actual i el debilitament del GAV ha sigut la divisió interna que s’ha produït arran de l’acostament a col·lectius i organitzacions obertament feixistes com España 2000, Lo Nuestro o col·lectius futbolístics ultres. L’anterior president de les JJGAV, Samuel L. Tronchoni, hi ha estat molt vinculat i ha donat suport a diverses campanyes d’aquestes organitzacions. Algunes convocatòries conjuntes amb España 2000 han contribuït a la fractura interna.
España 2000 i altres referents ultra en hores baixes
En l’àmbit polític, l’única formació d’ultradreta anticatalanista que continua disposant de representació és España 2000. La seua presència institucional, però, s’ha reduït significativament. En sis anys ha passat de comptar amb quatre representants municipals al País Valencià (dos a Silla, un a Dosaigües i altre a Onda) a quedar-se amb tan sols un.
Aquesta formació d’ultradreta espanyolista ha estat liderada per l’advocat i empresari José Luis Roberto, qui va ser secretari general de l’Asociación Nacional de Empresarios de Locales de Alterne (ANELA). Per aquest motiu, el 2006 es va enfrontar amb altres sectors ultradretans, com Alianza Nacional, que criticaven aquesta vinculació.
Roberto també és gerent de l’empresa Levantina de Seguridad, condemnada per obligar el seu personal a afiliar-se a la Coordinadora Obrera Nacional Sindicalista, un sindicat de caràcter feixista. Durant la Transició, a més, va ser detingut (però mai condemnat) en relació amb atemptats amb explosius contra trobades independentistes del País Valencià.
Actualment España 2000 està de davallada. Es va poder comprovar a la concentració que van convocar en protesta de l’acte a favor del referèndum el dilluns 25 de setembre, organitzat al Teatre Micalet de València. La protesta va reunir un centenar de persones, només una cinquantena integrants de la formació.
El moviment reaccionari està desvertebrat, tot i que persisteix un blaverisme sociològic
Un altre personatge destacat de l’anticatalanisme ha sigut Juan García Sentandreu, qui va ser impulsor de la desapareguda Coalició Valenciana, fundada l’any 2004. García Sentandreu va ser líder del GAV en 1999, quan l’Audiència Provincial de València el va condemnar per dues faltes de maltractament i vexacions a una persona que militava a la formació. El juny de 2008 va ser detingut per la policia acusat de violència de gènere i en 2011 va dissoldre el partit pel fracàs electoral reiterat i per les despeses d’aquells comicis.
El secessionisme lingüístic perd subvencions
Altres de les entitats centenàries en favor del secessionisme lingüístic que estan vivint una forta crisi interna són la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) i Lo Rat Penat. Els governs liderats per Eduardo Zaplana i els posteriors presidents de la Generalitat havien estat alimentant econòmicament aquestes entitats que, juntament amb el GAV, havien viscut els seus anys gloriosos amb subvencions públiques. Amb l’entrada del nou govern autonòmic, aquestes associacions s’han vist obligades a canviar el seu rumb per por a quedar-se en números rojos.
Diversos membres històrics del regionalisme anticatalanista que han format part de la RACV s’han incorporat a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Aquesta institució va ser creada per fer callar les veus dels sectors nacionalistes del País Valencià, als anys 90, reconeixent la unitat de la llengua. Històricament, l’AVL no havia volgut tindre cap relació amb l’Institut d’Estudis Catalans, referent de la unitat de la llengua catalana. O no ho havia volgut fins ara, perquè aquest any ambdues institucions han firmat un acord i la RACV hi està dins.
La situació ha comportat moltes tensions dins de la RACV. Una de les més sonades va ser la protagonitzada pel degà Federico Martínez Roda. Juntament amb el vot de les regidores Maria Oliver, Glòria Tello i el diputat provincial Xavier Rius, va aprovar l’acord de col·laboració amb l’AVL. De facto, la RACV assumia l’autoritat lingüística de l’AVL i renunciava al secessionisme lingüístic. Aquest acord va portar les protestes del GAV a les portes del que havia sigut el referent lingüístic del blaverisme, sota consignes com “Sigueu fidels al Regne” o “La llengua no es pacta, es defensa”. Un nou enrenou dins de les files del blaverisme.
Nou feixisme amb nous protagonistes
La violència i les actuacions de l’extrema dreta anticatalanista en l’actualitat no són, ni de bon tros, comparables a la virulència que l’anticatalanisme ha tingut en la història del País Valencià. Aquest moviment reaccionari està més afeblit que mai i completament desvertebrat, tot i que hi persisteix un blaverisme sociològic latent, revifat aquests últims mesos amb el procés independentista de Catalunya, però que principalment es manifesta a les xarxes socials.
La mobilització als carrers, en canvi, no ha tingut ni la capacitat ni la força que esperaven. La manifestació del passat 25 de setembre contra aquest procés no va congregar més de 100 persones al País Valencià.
La violència anticatalanista ens deixa un historial ple d’atacs i actes de violència que han estat tractats amb total impunitat al nostre país. La llista d’atemptats és ben llarga i no ha tingut resposta per part de la justícia ni de les institucions. La manca d’investigacions i de condemnes a sumaris com el de l’Operació Panzer, en la qual van quedar absolts els dèsset neonazis acusats per delictes d’associació il·lícita i tinença il·lícita d’armes, fa que la impunitat feixista persistisca. L’acusació popular formada per Moviment contra la Intolerància, Esquerra Unida del País Valencià, Jarit, Centre de Recursos Just Ramírez, Bloc Nacionalista Valencià i Acció Cultural del País Valencià, va haver de pagar els costos del judici, que van ser vora 45.000 euros. Posteriorment, un dels acusats va ser condemnat per violència de gènere a dos anys de presó. Alhora, va ser indemnitzat per l’Estat espanyol amb 16.531 euros per haver destruït el seu arsenal d’armes per una “errada” de la Guàrdia Civil.
La virulència de l’anticatalanisme, la permissivitat i la impunitat feixista van facilitar que els assassins de Guillem Agulló i Miquel Grau no compliren la totalitat de les seues condemnes. Però en aquests últims anys les organitzacions d’extrema dreta han passat a ser residuals. A més, el moviment antifeixista és més fort que mai, per fer front al neofeixisme que està apareixent a les comarques valencianes en forma d’organitzacions d’individus que es defineixen com a “nous patriotes”. És el cas de Lo Nuestro, filial d’Hogar Social Madrid a casa nostra.
Al País Valencià, la resposta a aquestes reformulacions neofeixistes ha sigut contundent i persistent, a base de denúncies i campanyes unitàries contra la impunitat de l’extrema dreta. Recentment han aparegut nous grups antifeixistes al País Valencià, com la plataforma Per a Totes (a Elda, Petrer i Torrevella), Resposta Popular (Elx), Col·lectiu Antifeixista d’Alacant, Crida contra el Racisme (Alcoi), Acció Antifeixista València i els col·lectius més veterans d’antifeixistes a Castelló de la Plana.
En l’àmbit institucional també es va començar a treballar contra les agressions feixistes i els crims d’odi. Per primera vegada al País Valencià, l’any 2016, les Corts Valencianes van fer un homenatge i un reconeixement històric a Guillem Agulló, on es va manifestar el rebuig al racisme i la violència feixista. També se li han retut homenatges dedicant-li places i carrers en diferents ciutats dels Països Catalans.
*Article publicat originalment al numero 439 de la ‘Directa’
