“La magnitud de la crisi que s’està vivint fa que, amb mitigar, no n’hi hagi prou… Cal una actuació com la resposta a la pandèmia”. Amb aquestes paraules, la primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, presentava el seu programa governamental el 6 de setembre, en el qual va anunciar l’impuls d’un projecte de llei urgent per posar fre a la greu crisi d’habitatge que llastra el país. Amb la promesa d’una legislació més implicada en la matèria l’any vinent, la líder del Partit Nacional Escocès va decretar la congelació dels lloguers per a l’habitatge de titularitat privada i la prohibició de tots els desnonaments fins a març de 2023.
La declaració va ser rebuda com a una victòria per la base activista. Particularment, pel sindicat de llogateres Living Rent, que fa una dècada que lluita per posar el tema sobre la taula. En declaracions a la premsa local, la representant del col·lectiu al districte de Patrick a Glasgow, Rosie Hampton, ho valorava com “el resultat d’una acció coordinada, incansable i inspiradora de llogateres arreu del país, exemplificant el poder que tenim quan ens organitzem”.
Després de rebutjar una proposta similar del Partit Laborista abans de l’estiu, el govern conformat pel Partit Nacional d’Escòcia i el Partit Verd s’ha vist forçat a actuar i a posar aquesta mesura per davant del compromís d’instaurar un sistema de control de lloguers abans del 2025 que figurava en el pacte de govern que mantenen. Tot i això, algunes veus apunten diverses incògnites sobre la seva aplicació a la pràctica, i si de debò representa un punt d’inflexió.
Una crisi que ve de lluny
Fa anys que les petjades d’una crisi de l’habitatge se senten a Escòcia. Segons les estadístiques oficials, el lloguer mitjà nacional d’una unitat residencial de dues habitacions es va incrementar en un 25,1 % per sobre de la taxa d’inflació en el període 2010-2021. Això no obstant, les pujades a les dues árees metropolitanes més poblades –Lothian, on se situa Edimburg, i el Greater Glasgow– van superar aquesta mitjana amb escreix, arribant a 41,7 % i 41,4 %, respectivament.
El lloguer mitjà d’una unitat residencial de dues habitacions va créixer un 25,1 % per sobre de la taxa d’inflació en el període 2010-2021
Les dades mostrades des del sector immobiliari apunten a una situació encara més crua a les grans ciutats. CityLets, un portal d’anuncis d’habitatge per a llogar, publica dades quadrimestrals sobre el preu de les propietats oferides a través de la seva web. Per al mateix període 2010-21, ha detectat un augment de més de 60 % a Edimburg i Glasgow, on els lloguers de pisos de dues habitacions ja acostumen a superar les mil lliures mensuals, uns 1.117 euros.
Les dades de l’Oficina Nacional d’Estadístiques mostren que la renda mitjana bruta també ha pujat els deu últims anys, arribant als 26.000 euros anuals l’any passat. Així i tot, el Centre d’Informació del Parlament Escocès (SPICe) ha avisat d’un possible punt mort en aquestes xifres. Aquest augment salarial –d’un 11 %– queda lluny de l’increment dels lloguers, i no s’ha percebut igual en tots els sectors. Les treballadores de la restauració, per exemple, han vist la seva renda caure un 9 % en valors reals des del 2017.
Absència d’habitatge social
Per a Neil Gray, investigador sobre l’habitatge a la Universitat de Glasgow i editor del llibre Rent and its Discontents: A Century of Housing Struggle (Lloguer i els seus greuges: Un segle de lluita per l’habitatge, Rowman & Littlefield International, 2018), les causes de la crisi actual es remunten dècades enrere, i van més enllà de l’oferta privada.
Segons Gray, les apujades dels lloguers en el mercat privat tenen una correlació estreta amb la contracció de l’oferta pública que va començar a finals dels vuitanta, una dècada abans de la devolució de l’autonomia a Escòcia. El procés va començar amb els ajuts oferts a llogateres socials per comprar-se la propietat on vivien, el denominat dret a comprar. Posteriorment, es va consolidar amb la cessió del parc d’habitatge social a les “associacions d’habitatge”, entitats privades que es van convertir en gestores després que el govern de Margaret Thatcher revoqués les competències dels municipis en la gestió del parc immobiliari.
“El resultat d’aquesta transformació va ser la residualització de l’habitatge social com a últim recurs”, continua Gray. “Mentrestant, l’encariment de les hipoteques fa que tenir casa pròpia hagi esdevingut un somni impossible per a la majoria de persones, que es veuen empentades a un mercat privat de lloguers inassequibles i precaris”, conclou l’investigador de la Universitat de Glasgow.
Tot i recuperar l’autonomia en 1999, el govern escocès no va moure fitxa en la matèria fins al 2016, dos anys després del sorgiment de Living Rent. Davant del creixent malestar social canalitzat per aquest sindicat, el govern va promoure com a resposta les Rent Pressure Zones (RPZ) un recurs per limitar les pujades dels lloguers a l’IPC més un tant per cent a una o més comarques, sota demanda de les autoritats locals competents.
Malgrat disposar d’aquest mecanisme, no s’ha tramitat cap sol·licitud d’una RPZ des d’aleshores. En una sessió informativa al Parlament el novembre de 2020, el diputat no adscrit Andy Wightman va titllar les RPZ de “política fallida”, al·legant que no s’havia dotat les autoritats locals dels instruments necessaris per poder presentar correctament les sol·licituds.
La lluita continua amb un nou horitzó
El tret de sortida de la situació actual es va marcar al juny, quan la diputada laborista Mercedes Villalba va presentar una esmena al paquet de mesures de recuperació postpandèmica promulgat pel govern nacionalista-verd, per incorporar-hi una congelació de lloguers durant els dos anys vinents. Aquesta esmena va ser rebutjada categòricament pels dos partits del govern, sota el pretext de la seva inviabilitat i el risc que la interposició d’una demanda per part d’actors privats pogués fer caure la totalitat de les mesures.
“El motiu de l’encariment dels lloguers privats és el col·lapse del sistema d’habitatge social”, explica l’investigador de la Universitat de Glasgow Neil Gray
Segons Gray, el fet que, pocs mesos després, el mateix govern hagi anunciat una proposta gairebé igual és “una conseqüència de la lluita implacable de Living Rent”. Amb tot, la durada de sis mesos el fa dubtar de si moltes llogateres se’n beneficiaran. Indica que “els lloguers socials, per exemple, es fixen a l’abril cada any. Per tant, un efecte pràctic només es faria notar si la mesura es prorrogués a l’any fiscal 2023-24”. Falta per saber també si la política s’aplicarà a les residències estudiantils o a apujades que havien estat comunicades, però que encara no han entrat en vigor.
L’investigador diu que, davant d’uns lloguers massa cars, congelar-los és “més un avanç simbòlic cap a un nou discurs d’habitatge assequible que res que impacti materialment en la vida de les llogateres”. En aquesta línia, augura que el proper pas per als activistes serà lluitar per una nova normativa permanent que posi fi als “nombrosos buits legals que existeixen, sobretot els que permeten la pujada dels lloguers entre contractes”.
Pronostica, però, que la lluita s’enfocarà en una altra peça cabdal: l’habitatge social. “El motiu per l’encariment dels lloguers privats és el col·lapse del sistema d’habitatge social. L’estratègia fonamental per desmercantilitzar l’habitatge és més habitatge social, o construint-ne més o expropiant i socialitzant una part del parc privat. Aquest serà el nou horitzó per a Living Rent i altres activistes arreu del país”, postil·la Gray.
