En un assaig dedicat al filòsof, mestre i amic Karl Jaspers, Hannah Arendt va escriure el 1957 que la humanitat havia deixat de ser un concepte o un ideal per a convertir-se en una realitat urgent, i que això només era possible no pels somnis dels humanistes o els raonaments dels filòsofs, ni tampoc pels recents esdeveniments polítics, sinó gairebé exclusivament a través del desenvolupament tècnic del món occidental. La veritat de la diagnosi arendtiana només ha fet que augmentar des del dia que va ser formulada fins avui. Arendt va assenyalar en aquell text que cada país s’havia convertit en el veí gairebé immediat de tots els altres i que cada home ja podia sentir l’impacte dels esdeveniments que tenien lloc a l’altre costat del planeta, però que aquest present fàctic comú no es basava en un passat compartit i no garantia gens ni mica un futur igual per a tothom. La tecnologia, que en teoria ha proporcionat la unitat al món, avisava la pensadora, pot destruir-lo pràcticament amb la mateixa facilitat, ja que els mitjans de comunicació del món modern es van dissenyar juntament amb els mitjans de la possible destrucció global.
D’acord amb Arendt, la idea d’un govern mundial, sigui quina sigui la seva forma –amb un poder centralitzat, monopolitzant el control de tots els mitjans violents d’atac i de defensa, i totalment independent de qualsevol altre poder sobirà– no seria solament un malson, sinó la fi de la vida política tal com l’hem conegut fins ara. A la llum del seu present històric, Arendt pensa que l’ideal humanista de la Il·lustració – que, recordem-ho, defensava i celebrava la figura incorpòria de l’home únic i abstracte– no és més que un optimisme perillós. Per a ella, l’idealisme de la tradició humanista de la Il·lustració i el seu concepte d’humanitat, “en la mesura que ens van portar a un present global sense un passat comú, amenacen de fer irrellevants totes les tradicions i històries particulars del passat”.
L’hipotètic govern mundial, al qual es va referir Arendt en la dècada de 1950, pot identificar-se, ‘mutatis mutandis’, amb la globalització econòmica, financera i mediàtica en la qual estem ficats
Amb el temps, un hipotètic govern mundial, al qual es va referir Arendt en la dècada de 1950, pot identificar-se, mutatis mutandis, amb la globalització econòmica, financera i mediàtica en la qual estem ficats des dels anys vuitanta del segle passat fins aquesta tercera dècada recentment començada del XXI. És cert que no es tracta del mateix fenomen, però el mínim que podem dir és que Arendt, ja a la segona part d’Els Orígens del totalitarisme (1951), reflexionant sobre l’imperialisme, va començar a donar-nos alguna prova del que podria haver estat la seva crítica a la globalització, que tots vivim avui d’una manera més o menys angoixant. El perill inherent a aquesta nova realitat, que ja s’anava dibuixant a mitjans de la centúria passada, semblava que la unificació del món, basada en l’economia, els mitjans i la violència, destruiria totes les tradicions nacionals i sepultaria els orígens de l’existència humana, la qual cosa tornaria l’humà en un ésser insignificant i desconegut. En aquest sentit, la globalització, o també mundialització, seria precisament el contrari del concepte de món defensat per Arendt, ja que aquest només existeix quan hi ha un intermedi, un espai-entre. Mentre que la globalització –l’establiment d’un govern mundial, avui en mans dels grans conglomerats econòmics representa el procés d’igualació i de contracció per on el món, en la seva diversitat, es va desfigurant i convertint en un compacte homogeni que desemboca en la fi de la pluralitat, que, per a Arendt, era ni més ni menys que la llei de la Terra.
Però que ningú s’enganyi. A Els orígens del totalitarisme, llibre seminal del qual aquest any se’n compleixen 70 de la publicació, Hannah Arendt va escriure que “el nacionalisme i la seva idea d’una ‘missió nacional’ pervertiren el concepte d’humanitat com una família de nacions en una estructura jeràrquica en la qual les diferències històriques i d’organització van ser erròniament interpretades com a diferències entre els homes des del seu origen natural. El racisme, que negava l’origen comú de l’home i repudiava la finalitat comuna d’establir la Humanitat, va introduir el concepte de l’origen diví d’un poble en contrast amb tots els altres, cobrint així el producte temporal i canviable de l’esforç humà amb una boira pseudomística d’eternitat i de finalitats divines”. Encara que va ser prou honesta per expressar el seu escepticisme, Arendt –que va meditar durant anys i va intentar proposar solucions per al problema que l’Estat d’Israel suposava no només per a les comunitats palestines, sinó també per a les jueves– advocava geopolíticament per la superació de l’estat-nació en favor del que ella va anomenar “consells estatals”, és a dir, una estructura de consells populars en els quals qualsevol persona que ho desitgi tingui l’oportunitat de participar, “completament estrany al principi de la sobirania”, molt convenient segons l’autora “per a federacions dels més variats gèneres, especialment perquè en ell el poder seria constituït de forma horitzontal i no vertical”. Arendt defensava d’aquesta manera la democràcia participativa i el federalisme, si bé és cert que, com ja va assenyalar Judith Butler, mai no es va ocupar de resoldre els problemes que aquest sistema deixa en obert, com ara la procedència de la garantia dels drets ciutadans o la forma que haurien d’adoptar les relacions internacionals sense algun tipus de recurs a la pròpia sobirania. Existeix, doncs, una mena d’utopia mínima arendtiana en la qual val la pena aprofundir.
La utopia mínima arendtiana
Segons Arendt, la humanitat no és un punt de partida, una dada de la natura, ni un punt d’arribada, un ideal o un objectiu a assolir. La humanitat està sempre oberta, està subjecta a un procés interminable de construcció perpètua, de tal manera que no hi ha lloc en el pensament arendtià per a un concepte tradicional, metafísic i definitori d’humanitat, que ella concebia com una cosa tan abstracta i buida com qualsevol noció essencialista de l’home. No em sembla agosarat defensar, però, que el pensament polític d’Hannah Arendt és i representa de manera deliberada un humanisme, però que aquest humanisme no és de tipus filosòfic, sinó polític. Sentim el seu propi ressò quan, escrivint sobre Karl Jaspers, afirma que “la unitat de la humanitat i la seva solidaritat no poden consistir en un acord universal sobre una religió, o una filosofia o una forma de govern sinó en la creença que els diversos aspectes que formen una unitat es manifesten i oculten al mateix temps en la diversitat”.
El món –deia l’autora– no és humà perquè estigui fet per éssers humans, ni es torna humà simplement perquè la veu dels homes s’hi escolti. Ho és només quan s’ha convertit en l’objecte del discurs. Humanitzem el que passa al món i el que ens passa a nosaltres mateixos només quan en parlem, i en el transcurs d’aquesta conversa aprenem a ser humans.
Segons Arendt, la humanitat no és un punt de partida, una dada de la natura, ni un punt d’arribada, un ideal o un objectiu a assolir, sinó quelcom obert, subjecte a un procés interminable de construcció perpètua
Quan volia posar nom a l’”amor als homes”, Grècia se servia de la paraula filantropia, és a dir, l’amistat política que Aristòtil va tractar en la seva Ètica a Nicòmac, i que Arendt recupera en llibres –Sobre la revolució (1963)– o en intervencions més breus, com ara “Sobre la humanitat en temps ombrívols: reflexions sobre Lessing”, un discurs escrit amb motiu de l’acceptació del Premi Lessing de la Ciutat Lliure d’Hamburg, el 1959, que constitueix una de les millors portes d’entrada al pensament arendtià, un dels seus textos més brillants i fecunds des de diversos punts de vista, que podem llegir a la col·lecció d’assajos Hombres en tiempos de oscuridad (1968). En el trànsit cap al món romà, diu Arendt, la filantropia va patir canvis i es va convertir en la humanitas, que bàsicament va consistir en el fet que persones de molt diferents orígens i diferents ascendències ètniques poguessin assolir la ciutadania i discutir en igualtat de condicions sobre el món i la vida amb la resta de conciutadania romana. I és aquesta base política la que diferencia la humanitas romana del que la modernitat anomena humanitat i que, d’acord amb Arendt, “comunament entenen com un simple efecte d’educació”. De manera que la humanitas romana conserva i amplia l’experiència grega de la filantropia, tenint com a fil conductor aquesta amistat en sentit públic, també anomenada amistat política –que no està relacionada amb les confessions de caràcter íntim que tenen a veure amb la vida privada de les persones– i que des de l’Edat Moderna (segle XVII) fins als nostres dies ha sobreviscut tan sols com un anacronisme, si no és que ja s’ha perdut en l’absoluta ignorància per part de tothom i, molt especialment, per aquells que tenen accés a les palanques de mobilització i de poder real.
Sostenien els grecs que només el constant intercanvi de converses unia als ciutadans a la seva polis. “En el discurs es va fer evident la importància política de l’amistat i la qualitat humana que li és inherent”, ha sostingut Arendt. A partir dels elements de comprensió i expressió que transmet el llenguatge –el discurs– brolla l’arrel de la formació de l’humà com a obertura cap als altres. El que humanitza no és la pura possibilitat de la paraula, ni la paraula mateixa, sinó la paraula lliure, intercanviada i acceptada. Com en el poema d’Emily Dickinson, el món, per Arendt, només existeix quan se’n parla, així com per a la poeta, la paraula només és viva quan és dita.
