Des de fa temps els moviments antiracistes denuncien que el racisme estructural produeix diferents formes de violència cap a persones migrants i racialitzades. Si bé la llei d’estrangeria és freqüentment assenyalada com un dels mecanismes a través del qual aquestes violències s’exerceixen, hi ha una gran varietat de dispositius legals que (re) produeixen racisme d’estat. Un exemple són les intervencions judicials que es realitzen a l’Estat espanyol per perseguir i castigar el delicte de tràfic de persones.
Si bé intentar acostar-nos al delicte del tràfic de persones des d’una perspectiva antiracista genera una infinitat de preguntes, hi ha dos aspectes que em sembla important tenir en compte si el que interessa és generar mecanismes de protecció cap a les víctimes d’aquests delictes que, segons les estadístiques, són majoritàriament dones i nenes nascudes en països de l’anomenat Sud Global.
La primera qüestió que sorgeix és que el tràfic de persones està generalment associada amb el tràfic amb fins d’explotació sexual, especialment la prostitució. No obstant això, segons dades de l’OIT, durant 2016 van existir 40,3 milions de víctimes d'”esclavitud moderna”, entre les quals inclou víctimes de treball forçat (24,9 milions) i matrimonis forçats (15,4 milions). De les víctimes de treball forçat, un 64% van ser explotades per treballar en l’economia privada, un 19% van ser explotades sexualment i a un 16% se’ls va imposar treball forçat per part de l’Estat. Aquestes dades reflecteixen que el tràfic laboral, sigui en l’economia privada o en l’àmbit estatal, és una problemàtica molt estesa que afecta de manera desproporcionada dones i nenes (71%).
Es condemna determinades nacionalitats i perfils, generalment persones sense antecedents penals, però és pràcticament impossible condemnar grans propietaris d’immobles i empreses que s’enriqueixen amb el treball esclau
No obstant això, a l’Estat espanyol són poques les sentències que jutgen aquestes modalitats del delicte. De les 160 sentències dictades entre 2010 i 2019, 129 estan relacionades amb fins d’explotació sexual i 26 amb altres modalitats com la imposició de treballs o serveis forçats, esclavitud, mendicitat, etc. A més, no només és difícil que arribin a judici sinó també que es castiguin: només un 20% dels casos de tràfic laboral que es van jutjar, van rebre condemna.
El segon aspecte a tenir en compte és la nacionalitat de les persones que són jutjades i condemnades per aquest delicte. Sorprenentment, o no, la majoria són estrangers, només un 2,5% de les sentències condemnen persones amb nacionalitat espanyola. Aquest percentatge difereix de la resta dels països, on en general el percentatge de persones nacionals que són condemnades és molt més gran, la mitjana de l’Europa occidental i meridional és d’un 40%. De fet, en diverses ocasions s’ha cridat l’atenció a la justícia espanyola pels biaixos que existeixen tant en la detecció dels delictes com en la nacionalitat dels condemnats.
La proposta d’aproximació antiracista exigeix, no només apuntar al racisme dels operadors de justícia i policia (que existeix), sinó a les maneres d’actuar de la justícia
La interpretació d’aquestes dades pot variar segons la nostra mirada. Pastora Filigrana en parlar de l’alt percentatge de persones gitanes que es troben a la presó assenyala que en podem fer dues interpretacions: que només un determinat perfil de la població comet delictes o que el sistema jurídic i penal actua de manera selectiva amb determinades persones. La qual cosa vol dir que el sistema penal, en comptes de reflectir la realitat existent, crea mecanismes que permeten perseguir determinades persones i delictes, i alhora, garantir la impunitat d’altres persones i tipus de delictes.
En els casos de tràfic de persones això és evident, es condemnen determinades nacionalitats i perfils, generalment persones sense antecedents penals, però és pràcticament impossible condemnar els grans propietaris d’immobles i empreses que s’enriqueixen amb el treball esclau de milers de persones.
En aquest sentit, la proposta d’aproximació antiracista exigeix, no només apuntar al racisme dels operadors de justícia i policia (que existeix), sinó a les maneres d’actuar de la justícia que amb la seva pròpia pràctica va generant mecanismes selectius de persecució. Aquesta perspectiva és molt important a l’hora de pensar estratègies que posin en el centre les necessitats de les persones que són víctimes de tràfic. Perquè en l’actualitat l’aparell judicial, un cop més, sembla que el que més aconsegueix és garantir la impunitat dels que es beneficien amb l’esclavitud en comptes de protegir a les seves víctimes.
