L’avió comercial que va volar el 23 d’octubre, per primera vegada en més d’un any, des de l’oest de Líbia fins a l’est del país va convertir-se per un moment en un fràgil símbol dels nous aires que corren al país nord-africà. Aquell mateix dia, els dos principals actors enfrontats en la guerra civil líbia van firmar a Ginebra (Suïssa) un alto al foc de caràcter total i immediat. El pacte representa l’avenç més significatiu de l’any en els esforços per resoldre el conflicte que dessagna el país des del 2014. Però existeixen seriosos dubtes sobre si la delicada treva resistirà a les condicions pactades i el llarg procés de negociacions que s’haurien de complir per assolir la pau.
L’acord de Ginebra va ser signat sota els auspicis de l’ONU per dues delegacions de cinc oficials militars que representaven el Govern d’Acord Nacional –establert a l’oest de Líbia, amb seu a Trípoli, i reconegut per la comunitat internacional– i l’autoproclamat Exèrcit Nacional Libi (ENL) –fort a l’est del país sota el comandament de Khalifa Haftar.
L’acord va ser signat sota l’auspici de l’ONU per les delegacions del Govern d’Acord Nacional i de l’Exèrcit Nacional Libi
Encara que fràgil, la treva ha estat benvinguda perquè, a curt termini, ha servit per consolidar el cessament d’hostilitats, congelar el front i evitar un enfrontament immediat entre les parts. L’alto al foc també s’ha rebut com un pas important per poder generar confiança entre els rivals i intentar avançar en la negociació d’aspectes civils. Alhora, però, l’acord firmat a Ginebra no estableix mecanismes clars per garantir-ne el compliment i els objectius que s’hi van establir són molt ambiciosos, sobretot els militars. D’altra banda, la sort de la treva es troba en gran mesura en mans dels països més involucrats en el conflicte libi, com Rússia o Turquia, i altres aliats interns poc avesats a pactar, que a més no es troben presents a les negociacions.
“El pla inicial d’una resolució militar del conflicte no ha tingut èxit, i com a conseqüència d’això s’ha renovat l’impuls per rellançar el procés polític al país”, explica a la Directa Maruan El-Krekshi, director del programa d’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica de la Crisis Management Initiative (CMI), una organització independent finesa que treballa per a la prevenció i la resolució de conflictes violents per mitjà de mediació i diàleg informals. “Quant durarà és difícil de dir, [perquè] en essència l’alto al foc no resol res”, adverteix.
Sacsejada
L’alto al foc de Ginebra posa de relleu fins a quin punt ha canviat la situació a Líbia des de principis d’any. L’acord arriba després que, al juny, les tropes nominalment alineades amb el govern de Trípoli aconseguissin repel·lir l’assalt que les forces de Haftar havien llançat sobre la capital l’abril del 2019. A partir de llavors, les primeres van contraatacar davant un ENL en col·lapse, i van avançar fins a plantar-se a les portes de dos punts estratègics: la ciutat costanera de Sirte i la base aèria de Jufra, a l’interior del país.
Turquia dona suport a la facció que controla Trípoli; per contra, Rússia, Egipte i els Emirats Àrabs Units ho fan amb l’altra milícia
El gir radical de guió va ser possible gràcies a la forta intervenció de Turquia en favor de Trípoli (oest), que va ser suficient per contrarestar a curt termini l’ajuda indispensable que rebia l’est per part de països com els Emirats Àrabs Units, Rússia i Egipte. Arribats a la línia imaginària de Sirte-Jufra, el front es va tornar a estabilitzar gràcies a la intervenció dels darrers.
La calma tensa que regnava llavors en tots els fronts del país va conduir, a finals del mes d’agost, a un primer tempteig d’anunci d’alto al foc general, a través de sengles comunicats que van emetre, per separat, el govern de Trípoli i el portaveu de la Cambra de Representants de l’est del país, l’influent Aguila Saleh.
Tot i que el conflicte havia cessat momentàniament i el front s’havia estabilitzat, la situació havia degenerat a marxes forçades al llarg dels darrers mesos degut als estralls de la guerra, a la crisi del coronavirus i a la profunda crisi financera causada pel bloqueig dels pous de petroli per part de Haftar. En aquest context, l’oest del país va viure protestes a finals d’agost, sorgides arran del fort deteriorament de les condicions de vida i l’estesa corrupció administrativa. Pocs dies després, protestes similars van tenir lloc a l’est. Es creu que aquest rebuig a la classe dirigent va afegir pressió a les negociacions.
En paral·lel a les negociacions militars, l’ONU està temptejant un acord de caràcter econòmic, amb el petroli a l’epicentre
En un intent de treure profit de les oportunitats que aquesta nova situació obre, i de mantenir el control sobre el futur de Líbia en l’esfera diplomàtica, van començar llavors a proliferar iniciatives de mediació de països com Egipte, Rússia, l’Estat francès, Marroc i la pròpia de l’ONU. Aquesta competició podria haver empès les Nacions Unides a accelerar l’acord firmat a finals d’octubre, en un intent de tornar a dominar el dossier libi i allunyar-lo així de Moscou i Ankara.
Escepticisme
Entre els acords de l’alto al foc hi ha la implementació d’una bateria de mesures per continuar fomentant la confiança mútua, com per exemple l’obertura de rutes terrestres i aèries entre l’est i l’oest, l’intercanvi de presoners i la reducció del discurs d’odi.
Altres punts de la treva representen mesures de més envergadura. Un dels més importants és que ambdós bàndols van acordar retirar del front totes les unitats militars i grups armats i retornar-los a les barraques. A més, tots els acords militars amb aliats exteriors haurien de ser suspesos i tots els combatents estrangers i mercenaris haurien d’abandonar Líbia en tres mesos, un moviment majúscul tenint en compte l’abast de la intervenció per part de països com els Emirats, Rússia i Turquia i de la nul·la voluntat de negociar de Haftar.
Una altra mesura seria reestructurar el cos de seguretat que custodia les instal·lacions petrolieres del país
“Tot el sistema de negociació, acords i altos al foc segueix un modus operandi típic de Haftar i els Emirats”, alerta Karim Mezran, investigador sobre Líbia a l’Atlantic Council. “Cada atac [seu] ha anat precedit d’una llarga sèrie de negociacions, [per exemple] abans de [l’ofensiva sobre] Trípoli. Em temo que això s’està repetint”, afegeix. Els Emirats no han deixat de rearmar Haftar i, no en va, Rússia ha fortificat ja Sirte i Jufra.
Paral·lelament a l’anterior línia de negociacions, l’ONU està temptejant una negociació de caràcter econòmic que adreci la gestió dels recursos del país i les seves principals institucions, que en tots dos casos estan vinculades al petroli. Una altra mesura és la reestructuració del cos de seguretat que custodia les instal·lacions petrolieres del país.
Des que es va firmar l’alto al foc, els dos bàndols han mantingut negociacions a l’interior de Líbia per primera vegada en mesos a principis de novembre, i tenen previst tornar-se a trobar a mitjans de mes. També el dia 9, a Tunísia, en una reunió per abordar qüestions polítiques. El principal problema, però, és que els participants en les converses tenen molt poc pes.
El-Krekshi alerta, a més, que l’absència, encara, d’una visió compartida entre les Líbies sobre les línies mestres que han de guiar el país representa un gran obstacle enfront de la resta d’acords. “Les estructures de govern de Líbia són el producte d’un [acord polític] signat el 2015, i se suposava que tenien un caràcter de transició per a un període de temps definit”, observa. “A ulls de la població líbia, la majoria ha perdut legitimitat”, afegeix.
Mezran ho veu encara més fosc. “Les negociacions són totes amb persones que no són gaire importants”, nota. “La gent a l’oest no parlarà amb Haftar, però no hi ha cap altre comandant, ell encara és molt influent. Si no es pot parlar amb ell, què passarà?”.
