No és cap sorpresa que Anglaterra, l’estat impulsor del projecte sionista de colonització a Palestina, sigui el lloc on la repressió antipalestina ha conduït preses polítiques a iniciar vagues de fam. A la mateixa Anglaterra, l’última vegada que hi va haver una vaga de fam coordinada va ser quan membres de l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès), organitzats per Bobby Sands, van liderar aquesta acció el 1981 amb conseqüències que esdevindrien paradigmàtiques per a la lluita independentista irlandesa i per als acords posteriors que van posar fi al conflicte.
Les vuit vaguistes del Filton 24, el grup de 24 membres de Palestine Action empresonats per intentar aturar repetidament les activitats d’assistència bèl·lica d’Anglaterra cap a Israel, fan referència de manera recurrent als vaguistes irlandesos. Kamran Ahmed parla de la inspiració que li ha suposat llegir el diari de Bobby Sands des de la presó. Les seves paraules són evocadores com es pot veure en una cita de Sands plasmada en un mural a Belfast: “No hi ha cap font ni força estrangera que pugui trencar una persona que sap que la seva voluntat lliure no pot ser trencada. I d’aquí neix la llibertat”.
Les vaguistes britàniques no tenen judici ni sentència, i poden arribar a esperar fins dos anys empresonades
Les vaguistes estan acusades de sabotejar fàbriques d’armes de l’empresa israeliana Elbit Systems i de vandalitzar un avió de la RAF (Força Aèria Reial) que realitzava vols de proveïment de combustible per a avions israelians que bombardejaven Gaza. Encara no tenen judici ni sentència, i poden arribar a esperar fins dos anys empresonades abans del judici, en contradicció amb la mateixa legislació britànica.
Les vuit vaguistes són Qesser Zuhrah, Amu Gibb, Heba Murasi, Kamran Ahmed, Teuta Hoxha, Jon Cink, Lewi Chiaramello, and Muhammad Umer Khaled. Quan escrivim aquestes línies algunes d’elles, com és el cas de Muraisi, porten més de 70 dies de vaga de fam.
La lluita dels presos palestins
S’ha parlat molt dels presos polítics irlandesos en el context de l’actual vaga de fam, però la lluita de les preses palestines no és menys inspiradora. Israel tenia aproximadament 6.000 persones preses palestines abans de l’operació Inundació d’Al-Aqsa per part de les brigades de Hamàs els coneguts atacs del 7 d’octubre de 2023. Aquesta operació, tot i el cost humà i el patiment a Gaza, ha aconseguit una cosa impensable durant dècades: l’alliberament de milers de presos mitjançant negociacions que encara pengen d’un fil.
Les condicions que continuen patint les persones preses palestines estan fora de qualsevol marc comparatiu. Fins i tot els tribunals militars sionistes han admès en algunes ocasions casos de preses obligades a confessar sota tortura. L’Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació d’Afers Humanitaris informa que els jutges dels tribunals militars són oficials del mateix exèrcit israelià, que les persones detingudes no són informades dels càrrecs que se’ls imputen i que, sota pressió i tortura, sovint signen documents el contingut dels quals desconeixen, ja que estan redactats en hebreu.
No sorprèn que el 99,74% dels processos als tribunals militars israelians als Territoris Ocupats acabi en condemna, segons el diari Haaretz.
Durant el genocidi, milers de palestines han estat segrestades de Gaza i Cisjordània i empresonades en presons israelianes sense dret a judici ni a condicions mínimes de drets humans
Durant el genocidi, milers de palestines han estat segrestades de Gaza i Cisjordània i empresonades en presons israelianes sense dret a judici ni a condicions mínimes de drets humans. Malgrat la censura, s’ha tingut coneixement d’afusellaments, tortures i violacions. Un cas recent és la filtració de vídeos de soldats violant un palestí immobilitzat. Els perpetradors no només no han estat condemnats, sinó que són entrevistats i lloats per la premsa i la classe política.
Una de les polítiques més flagrants de l’estat israelià és la política il·legal de detenció administrativa, que permet detenir persones palestines fins a sis mesos sense judici ni proves de delicte. Aquestes ordres poden renovar-se indefinidament, cosa que implica que presoners passin anys empresonats sense sentència ni proves, tal com demostra un informe del Consell de drets humans de l’ONU.
El març de 2025, l’adolescent brasiler-palestí Walid Ahmad va ser arrestat mentre dormia i va morir per tortura i fam sis mesos després
Infants de només onze anys són detinguts sota aquesta política. El març de 2025, l’adolescent brasiler-palestí Walid Ahmad va ser arrestat mentre dormia i va morir per tortura i fam sis mesos després. Mai va tenir judici ni sentència. I, malgrat que Hamàs ha aconseguit l’alliberament de més d’un centenar de menors, B’Tselem estima que Israel encara manté prop de 400 infants empresonats, molts d’ells sota detenció administrativa. No només participar en la resistència armada comporta risc. Organitzar manifestacions pacífiques, onejar banderes, posseir certa literatura o ser membre d’un partit polític (sovint designats com a organitzacions terroristes) pot comportar anys de presó, tortura i fins i tot la mort, com en el cas d’en Walid. Des de l’inici del genocidi a Gaza, s’estima que almenys 94 presos han mort dins de presons israelianes.
Les vagues de fam: L’últim front de lluita.
A Pedagogia de l’oprimit, Paulo Freire argumenta que els termes de la resistència de l’oprimit mai no són escollits lliurement, sinó que són determinats pels mètodes de violència i repressió de l’opressor. La resistència, per tant, no és una elecció ideològica, sinó una necessitat imposada per l’opressor.
En aquest sentit, existeix una interacció dialèctica entre la repressió sionista i la resistència palestina. En resposta a les formes en què Israel controla i segmenta cada aspecte de les seves vides, els palestins han desenvolupat mètodes per resistir la subjugació colonial israeliana. En cap indret això és més evident que a les presons israelianes.
Entre les palestines, la presó sovint s’entén com una universitat. Les faccions polítiques organitzen programes d’ensenyament amb docents i professionals empresonats, i s’imparteix formació sobre tradicions, cultura i identitat, així com seguretat dins la presó, història de Palestina i del sionisme, alfabetització, educació política i fins i tot hebreu i anglès com a segones llengües.
Lluny de trencar l’esperit o la moral, les persones preses utilitzen sovint la seva situació com a símbol de desafiament i com a insígnia de lluita. Partits polítics palestins com el FPLP, Hamàs i la Jihad Islàmica Palestina disposen de xarxes penitenciàries secretes i clandestines que polititzen els nous reclusos i els animen a unir-se a una facció.
Aquestes estructures ajuden a proporcionar un sentit de control i lluita col·lectiva dins la presó. Organitzen la vida quotidiana, distribueixen subministraments, intervenien en disputes, negocien millors condicions amb els carcellers, imparteixen programes educatius i protegeixen els militants lleials dels informadors.
Pallisses, assetjament sexual, dutxes d’aigua freda, descàrregues elèctriques, cremades de cigarrets, aïllament, encadenaments o amenaces de violació de familiars són utilitzades per forçar els palestins a convertir-se en informadors
En un esforç per suprimir aquesta resistència i organització, les autoritats penitenciàries israelianes fomenten la desconfiança i el dubte, amb la intenció que la humiliació condueixi a la destrucció de la identitat de les preses. Pallisses, assetjament sexual, dutxes d’aigua freda, descàrregues elèctriques, cremades de cigarrets, aïllament, encadenaments, reducció d’aliments i visites familiars, negligència mèdica i amenaces de violació de familiars són utilitzades per forçar els palestins a convertir-se en informadors o col·laboradors.
I, tanmateix, davant d’un control tan aclaparador de la psique i els cossos, la població palestina encara conserva l’últim i desesperat front de lluita: el mateix al qual van recórrer les irlandeses de l’IRA el 1981 i al qual recorren avui activistes de Palestine Action: les vagues de fam.
Un exemple paradigmàtic del sumud o resistència palestina és la vaga de fam de 71 dies de Bilal Kayed l’any 2016. Bilal va ser un líder carcerari del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina (FPLP) durant les vagues de fam col·lectives de presoners palestins el 2011 i el 2012. Aquestes vagues històriques van unir milers de presos per exigir el fi de la detenció administrativa, l’alliberament de 19 companys del confinament en règim d’aïllament i, eventualment, la llibertat del mateix Bilal. En paraules de Kayed, l’objectiu era la unitat de tots els presos per situar-se col·lectivament a l’avantguarda de la lluita nacional.
Aquest caràcter col·lectiu és el que fa tan contundents les vagues de fam. Més enllà de ser un acte de resistència individual, són una lluita política en nom d’una causa més gran. Khader Adnan, heroi popular després de ser detingut més de dotze vegades, passar un total de vuit anys a la presó i morir després de 88 dies en vaga de fam el 2023, diu: “Afirmo que m’enfronto als ocupants no pel meu bé com a individu, sinó pel bé de milers de presos que són privats dels seus drets més fonamentals”.
En el cas dels vaguistes de fam a Anglaterra, el seu sentit col·lectiu es reflecteix en les seves demandes contra la proscripció de Palestine Action, la criminalització de més de 800 persones arrestades sota càrrecs de “terrorisme” i el paper de les fàbriques d’Elbit Systems en el suport britànic al genocidi. La decisió d’iniciar la vaga va ser també una resposta al seu empresonament sense judici, a les restriccions per comunicar-se entre ells i a la manca de transparència sobre la influència externa en el seu empresonament.
El sentit col·lectiu de les vaguistes d’Anglaterra es reflecteix en les seves demandes contra la criminalització de més de 800 persones arrestades sota càrrecs de “terrorisme”
Quan el carceler controla cada aspecte de l’existència, el cos es converteix en l’últim territori de resistència. La presó exigeix una vida de les persones preses sota els termes dels carcelers. Cada minut en vaga de fam és declarar que viuràs sota els teus propis termes. Amu Gib, una de les vaguistes de fam, afirma que la resistència és un hàbit que ens recorda que sempre tenim opcions: “Quan decideixes actuar, tot i estar a la presó, ets lliure”.
La lluita dels presos palestins demostra que la fermesa és possible fins i tot davant les potències més avançades. Els mètodes repressius del sionisme i dels seus aliats no són signe de força, sinó d’una debilitat estructural. Amb el suport de la solidaritat internacional, aquesta lluita es troba avui a l’avantguarda de la resistència contra un ordre global que amenaça la vida, la dignitat i el més bell d’aquesta terra. No es fa una vaga de fam per morir, sinó per afirmar que la vida sense dignitat no és acceptable.
