Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Llicència per a desokupar

El boom de les empreses de desokupació aprofundeix en la vulneració de drets fonamentals en matèria d’habitatge i s’expandeix al marge dels procediments judicials

 

Blanca Todó | @La_Directa

“La venda d’habitatges a preus de mercat es troba sota mínims, però el negoci immobiliari està despertant del seu malson. Cada dia són més freqüents les suculentes ofertes que m’arriben per part d’alguns bancs. La cosa comença a moure’s. Hi ha molts propietaris i molts diners a la recerca d’aventures. Però compte, que ja no existeixen els ximples d’abans, que compraven immobles per a llogar-los i obtenir un 2,5% de rendibilitat. Aquests ximples els ha extingit la llei de Darwin. Ara és l’hora dels llestos”. La cita prové del blog digital Subastanomics, portal dedicat al sector de subhastes judicials i gestionat per un licitador que utilitza l’àlies de Tristan el Subhastero. Entre d’altres, el blog també serveix de plataforma digital per a la difusió de l’activitat de Desokupa, una de les moltes empreses que es comprometen a fer fora la gent que viu en pisos okupats sense cap ordre judicial.

No és l’única. A les empreses europees d’antisquat, com Camelot, Lancelot i AdHoc, arrelades des de fa anys en països com Holanda, Alemanya, Bèlgica o l’Estat francès, s’hi ha afegit més recentment una galàxia empresarial més mediterrània. RecuperaHome, Eviction, Out Okupas, Desokupación Express, Gestokupa, Desokupación Legal, Elite Control, EnerPro, Expannia, Desokupa, ControlService… Proliferen per tot l’Estat espanyol amb diferents noms, tot i que sovint comparteixen un mateix camp i metodologia d’actuació i negoci: la mediació i/o desokupació d’immobles, sovint al marge de la via judicial i emprant mètodes coercitius per a recuperar-los.

Sense subterfugis, altres grups d’estil més barroer s’anuncien a MilAnuncios o ForoCoches

Sense subterfugis ni terminologia empresarial o jurídica, altres grups d’estil més barroer s’anuncien a MilAnuncios.com, a ForoCoches o als classificats de premsa escrita i digital oferint els seus serveis “ràpids, legals i eficaços per a buidar pisos” i “tornar-los als seus legítims propietaris”. A Europa, el sorgiment d’aquestes empreses coincideix amb l’existència d’onze milions de cases buides a tot el continent, segons el diari The Guardian. L’Estat espanyol posseeix el 31% del parc d’habitatge buit, mentre que a Catalunya hi trobem el 4% del total. Segons l’últim cens disponible de l’Institut Nacional espanyol d’Estadística, a l’Estat espanyol hi havia 3,5 milions d’habitatges buits l’any 2011, dels quals aproximadament 450.000 es trobaven a Catalunya. Per contra, a Europa, un segment creixent de la població es troba en situació d’exclusió residencial, i hi ha més de 4 milions de persones sense llar.

 

A retruc de l’emergència habitacional

Tot i que a l’Estat espanyol aquestes pràctiques han operat des de fa dècades amb més o menys informalitat i amb un marcat caràcter agressiu, des de fa tres anys la normalització i l’expansió d’aquest sector econòmic ha començat a fer-se visible amb l’aparició de Desokupa. L’empresa va adquirir visibilitat en un context social i polític tensat per l’emergència habitacional i l’alt nombre d’okupacions. Avui dia, es publicita a través de les xarxes socials o amb aparicions freqüents en televisió, ràdio, premsa escrita i digital; s’anuncia en pàgines de revistes i diaris i patrocina vetllades i roba de combatents. Aprofitant l’embat de Desokupa, Esteve també ha impulsat l’Asociación 5 Causas, de perfil cívic i solidari, per realitzar accions “sense ànim de lucre”, moltes de caràcter animalista.

 

“Aquestes empreses han aparegut en un context d’emergència habitacional generalitzada i de vulneració del dret a l’habitatge. La part més vulnerable de la població no pot accedir a un habitatge digne per la via del mercat i hi accedeix de forma precària a través de l’okupació”, explica David Hammou, investigador de l’Observatori DESC. Hammou també critica l’augment de l’hostilitat contra les okupacions “promoguda per discursos polítics i mediàtics que han afavorit el creixement d’empreses que criminalitzen i mercantilitzen la pobresa i l’emergència habitacional i al mateix temps la fomenten”.

 

Privatitzar els desnonaments

Per a Hammou, el desenvolupament de les empreses antiokupa també està estretament vinculat a les lleis que diversos països europeus han implementat els darrers anys. “La implantació de Camelot a l’Estat francès va ser possible gràcies a la creació d’un marc jurídic de l’estatus precari de resident temporal. A l’Estat espanyol, l’equivalent podria ser l’aprovació al Congrés de la llei del desnonament exprés (a proposta del PDeCAT)”. Aquesta llei introdueix un nou procediment davant les okupacions, convertint en pràcticament automàtic el desnonament, amb el suposat objectiu de garantir els drets de propietats particulars. És una nova beta de negoci que les empreses de desokupació ja ofereixen en els seus lots de serveis.

Per a l’investigador, aquests processos es tradueixen en un doble moviment de “desmonopolització de l’ús de la violència legítima” i de “contractualització de la precarietat habitacional”. “Qui està legitimat a decidir sobre la il·legalitat de l’okupació i el seu desnonament? Sembla que ara l’ús de la violència legítima de l’Estat i la policia ha passat a mans d’empreses privades amb ànim de lucre”. En la mateixa línia s’expressa Toni Sales, de l’Assemblea del Raval: “Normalitzant aquestes pràctiques, correm el risc de delegar les funcions dels funcionaris de l’Estat en mans d’una empresa de porters de discoteca”.

 

Negoci emergent i milionari

A l’Estat espanyol, el boom de les empreses de desokupació és una realitat palmària que s’afegeix al creixement, en els darrers anys, del sector de la seguretat privada. Tot i que el principal ingrés d’aquestes empreses prové dels seus operatius de desokupació (uns 3.000 euros de mitjana per actuació; depenent de factors com si es tracta o no d’un immoble amb xarxa de suport, si hi viuen famílies, si són migrades…) una part important dels ingressos prové de les activitats i els serveis complementaris. Entre aquests destaca una galàxia de complements antisquat, com la instal·lació de panys i portes de seguretat electròniques i/o blindades, controls d’accés biomètrics, alarmes i sensors, agents de seguretat mentre la finca es troba en desús, tecnologies de control i videovigilància, assegurances personalitzades, paquets antiokupa, serveis de neteja i restauració de mobiliari, serveis d’assessorament jurídic per a tramitar el desnonament exprés o per a la venda d’un immoble desallotjat.

 

Control d’accés

En la majoria d’empreses de desokupació, la figura del controlador d’accés és essencial per l’èxit de l’operatiu. Daniel Esteve va crear aquest mètode i el va aplicar per desallotjar immobles, emparant-se en l’alegalitat i combinant un equip regular en les seves actuacions amb operaris subcontractats per a dispositius més grans
o que requereixen més temps del que és habitual.

El Departament d’Interior defineix aquest personal com “les persones que exerceixen les funcions d’admissió i control d’accés del públic a l’interior de determinats establiments oberts al públic, com espectacles musicals, culturals o recreatius”. Una normativa que contrasta amb moltes de les intervencions documentades de Desokupa, on els seus operaris han desplegat el control d’accés a la via pública, en veïnats i en domicilis particulars sense anar uniformats ni amb cap distintiu a la vista, com obliga la normativa de la Direcció General d’Administració de Seguretat de la Generalitat.

Altres empreses del sector combinen aquest mètode amb un ventall més ampli. Al seu lloc web, EnerProSeguridad assegura que, a més, ofereixen serveis per a la gestió del desnonament exprés. “Nosaltres ens ocupem de protegir la seva propietat i de gestionar el desallotjament d’okupes per part de la policia en les primeres 24 hores des de la intrusió, sense necessitar cap ordre judicial”. L’empresa Gestokupa es mostra més críptica pel que fa als seus procediments: “Els escenaris i casuístiques són diversos, però pot concloure que els okupants acceptin la nostra negociació –recuperant l’immoble per al propietari, amb compensació econòmica per a l’okupa o sense– o bé pot decidir no negociar i continuar okupant. Llavors obrim altres vies d’actuació en comunicació amb els propietaris. En qualsevol cas, la nostra missió i raó de ser serà la mateixa, la recuperació de l’immoble”.

Jaime Sanz, responsable de la firma Desokupacionlegal, detalla que en els seus controls d’accés han incorporat gossos, que juntament amb grillons, uniformes i porres, serveixen per “dissuadir, evitar conflictes entre persones i protegir el nostre vigilant”.

 

Subcontractació de personal de reforç

“Normalment el que fem és un control d’accés a la porta, o bé de seguretat en pisos buits, quan no hi ha ningú a la casa. Jo mateix he dormit tres dies en un d’aquests pisos, fent de seguretat privada”, ens detalla un controlador d’accés de l’empresa Premier Services, que prefereix mantenir l’anonimat. “Als treballadors de Premier sovint ens arribaven ofertes internes per si volíem treballar amb Desokupa en algun operatiu puntual. Ens pagaven 100 euros per cap i per operatiu, tot i que és un servei incòmode, comparat amb una discoteca”. L’operari ens acaba explicant que “Desokupa ha crescut molt i ja no tiren tant de Premiere com abans. Gairebé sempre tenen el seu equip propi”.

Marc Antón Pons, director de Premier Services, i Daniel Esteve es coneixen del món de la lluita professional i de l’entorn de gimnasos com el Puro Impacto.

L’empresa que vigila els xiringuitos de la Barceloneta també ha participat en operatius de desallotjament extrajudicial

Premier Services és una empresa amb seu a Barcelona que ofereix personal qualificat com a acompanyants, hostes, xòfers o controladors d’accés i que desplega els seus operaris a la Casa Batlló o el Poble Espanyol, entre molts altres recintes. El darrer estiu, l’empresa es va encarregar de la seguretat privada de xiringuitos i zones d’hamaques de la Barceloneta; “als llocs on ens deixa fer la policia”, segons va afirmar en una entrevista a Telecinco Marc Anton Pons. La presentadora buscava evidències de la degradació de la zona litoral de la ciutat com a conseqüència de la presència de manters i venedors de llaunes. “L’evolució ha estat molt gran; hem passat de 30 o 40 a 300. […] Són violents, amenacen treballadors de xiringuitos, treballadors del port, hi ha robatoris i venen estupefaents”, relatava Pons.

 

Article publicat al número 464 de la ‘Directa’