És un so continu, fluixet i rítmic: xi, xi, xi; tac, tac, tac. Des de fa algunes setmanes i amb l’actual crisi de la COVID-19, se sent a través de les parets de moltes cases arreu del territori, de dia i de nit. Es tracta d’impressores 3D creant, sense parar, equips de protecció per a personal sanitari ajudant a lluitar contra el coronavirus des de les xarxes socials.
La iniciativa va sorgir a finals de març a escala estatal a partir d’un grup anomenat Reesistencia Team amb la idea de fabricar respiradors, seguint la filosofia del DIY (“Do It Yourself“, “fes-ho tu mateixa”, en anglès). Dies més tard, es va constituir la plataforma Coronavirus Makers amb l’objectiu d’aplicar la tecnologia d’impressió 3D per fabricar equips de protecció i material sanitari amb els quals contribuir a l’emergència del coronavirus. Aquesta plataforma s’organitza a través de grups de Telegram i la iniciativa ja suma més de 16.000 persones col·laboradores. A Catalunya, el grup de Telegram compta amb més de 3.000 persones i s’articulen en petits grups per demarcacions: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona.
Són “do-it-yourselfers d’alta tecnologia”, és a dir, makers. Formen part d’un moviment mundial que treballa per trobar solucions a reptes socials a través de la fabricació digital. Gràcies a plataformes d’accés obert, les makers poden connectar-se a una comunitat d’altres fabricants i intercanviar idees, coneixements i models per crear objectes impresos en 3D.
“Quan vam rebre la proposta estatal de Coronavirus Makers, vam pensar a treballar localment per nodes territorials. Amb aquesta idea, vam començar fent Tarragona, Lleida, Girona i Barcelona, i a poc a poc cada grup gran s’ha anat subdividint per territoris més petits”. Ho explica Néstor Aparicio, membre de l’Associació Tangencial, empresa social dedicada a la fabricació digital i cultura maker, qui forma part de la delegació de Barcelona de Coronavirus Makers.
La distribució es fa a través dels grups locals de les productores que estan a casa fabricant amb les seves impressores 3D. Es recull i es porta a un node, un espai físic. En el cas de Barcelona, és La Llotja de Mar
La distribució es fa a través dels grups locals de les productores que estan a casa fabricant amb les seves impressores 3D. Es recull i es porta a un node, un espai físic. En el cas de Barcelona, és la Llotja de Mar. Allà es desinfecten les peces, concretament viseres de protecció per al personal sanitari i manetes per a les portes dels centres hospitalaris, i es guarden en caixes. Posteriorment, transportistes autònomes o particulars ajuden a fer la distribució als diferents hospitals en col·laboració amb la policia local. Des del node de Barcelona, a la Llotja de Mar, s’estan distribuint al voltant de 800 peces diàries.
La comunitat treballa des de casa, amb les seves pròpies eines i materials. “El disseny de les peces que s’estan imprimint ha sorgit de la mateixa comunitat i porta el logotip ‘Open Hardware’ gravat. S’ha dissenyat conjuntament amb experts i seguint les normatives adequades”, explica Aparicio.
En temps de confinament, el material que fan servir les impressores s’aconsegueix fàcilment. Hi ha moltes distribuïdores que estan fent donacions o han deixat el material a preu de cost. Aquesta solidaritat s’ha estès arreu i molta gent anònima està fent donacions perquè les makers puguin dedicar tota la seva intel·ligència col·lectiva a continuar imprimint.
Malgrat això, Jose Antonio Pareja, membre del grup de Blanes i distribuïdor, explica que Sakata 3D Filaments, una de les principals empreses especialitzada en la fabricació dels apreciats filaments que fan servir les impressores 3D, està trigant entre 4 i 5 dies a fer-ho, donada l’alta demanda.
Per Paola F., infermera a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, explica que la comunitat és increïble i la impressió 3D és una eina que està fent una gran tasca social. “Hi ha mascaretes que ens estan provocant ferides a les orelles a molts sanitaris. Vam demanar ajuda i els makers les estan imprimint per facilitar-nos la feina. És preciosa aquesta solidaritat que s’està generant”.
Una història recent
“Hem de fer, crear i expressar-nos per sentir. Hi ha alguna cosa única en fer coses físiques. Les coses que fem són petites peces de nosaltres i semblen encarnar porcions de la nostra ànima”. Així comença el Manifest maker, de Mark Hatch, membre de TechShop, una comunitat creativa maker que va néixer a Califòrnia el 2006.
La cultura maker es va popularitzar durant la dècada dels noranta, quan el programari va tenir un important desenvolupament. Avui dia ja hi ha programari i aplicacions per a tot el que ens passi pel cap. Oficialment, l’origen del moviment maker es remunta a l’any 2005 a Califòrnia amb el llançament la revista Make: Magazine en la qual es publicaven projectes sota la filosofia del DIY emprant ordinadors, electrònica, metall i fusta, entre d’altres.
Aquell mateix any, Arduino, una empresa de maquinari i programari de codi obert que produeix microcontroladors que s’utilitzen, entre altres coses, per construir els objectes que fabriquen les impressores 3D, llança el seu primer controlador. Un any més tard, la revista Make va organitzar la primera fira maker, amb més d’un centenar d’expositors. Aquestes fires es van convertir en les primeres exhibicions d’aquest moviment emergent.
Durant el 2005, les impressores 3D domèstiques es van convertir en una realitat accessible per a gairebé totes les butxaques, encara que no seria fins al 2012 quan es va llançar la impressora domèstica més popular: la Makerbot.
L’autoreplicabilitat, la fabricació digital, l’esperit DIY i la sostenibilitat mediambiental porta a parlar dels laboratoris oberts de fabricació digital o Fablabs, espais makers des d’on es treballa l’apoderament comunitari a través de les tecnologies. A Catalunya, aquest moviment ha crescut molt en els últims anys, impulsat des del món educatiu i artístic. En l’àmbit europeu, el primer FabLab es troba a Barcelona, a la seu de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya.
Fabricació digital, cultura lliure i producció entre iguals
Fins fa relativament poc temps i a causa dels equipaments i els costos requerits per produir objectes a gran escala, la fabricació ha estat sobretot una qüestió de grans empreses i professionals ben formades. Però tot això ja està canviant.
La tecnologia i internet han democratitzat que puguem fabricar les nostres pròpies idees sense estar supeditades a grans empreses
Actualment, moltes de les coses que es fabriquen són amb eines digitals. La tecnologia i internet han democratitzat que puguem fabricar les nostres pròpies idees sense estar supeditades a grans empreses. A més, l’increment del “maquinari obert”, una de les cares de la cultura maker, està fent pels productes físics el que el codi obert ha fet pel programari.
L’Open Source Hardware Association (OSHWA) defineix el maquinari de codi obert com “aquell el disseny del qual es fa públic perquè qualsevol persona pugui estudiar-lo, modificar-lo, distribuir-lo, fabricar-lo o vendre aquest disseny o el maquinari fabricat sobre la seva base”.
Igual que comunitats de programadores desenvolupen de manera oberta i lliure tota classe de coses, des del sistema operatiu Linux fins al navegador Firefox, les comunitats makers estan fent el mateix amb l’electrònica, la innovació científica o l’arquitectura. Per a Pep Oliveras, dinamitzador TIC i maker de la cooperativa Colectic, el moviment maker representa la continuïtat del que ha estat en els últims anys el moviment de cultura lliure i coneixement obert aplicat al món del hardware (el maquinari) amb el món de la nova artesania digital.
En els últims vint anys, s’ha creat un moviment ideològic, artístic i tecnològic en el qual han confluït gent d’aquestes disciplines per treballar plegades per donar resposta a necessitats socials. La fabricació digital, com a pràctica oberta de producció entre iguals, genera canvis en el model productiu industrial tradicional en alliberar dissenys i mitjans de producció possibilitant a qualsevol persona en qualsevol part del món formar part d’aquests processos.
La cultura maker aplica els principis de la cultura lliure i de la producció peer-to-peer (entre iguals) per treure tot el seu potencial transformador i la seva potència disruptiva en la manera de concebre dissenys d’entorns i objectes, i la manera de crear eines i processos de producció i consum.
Midó de blat de moro per salvar el món
Hi ha diferents processos de fabricació digital 3D segons la tècnica que s’utilitza. La més popularitzada són les impressores 3D que fan servir una tècnica d’impressió per deposició o additiva (també anomenada FDM). Cadascuna de les impressores 3D fabrica amb diferents tipus de materials. Les de FDM treballen dipositant fines capes planes de material fos (àcid polilàctic o PLA) superposades entre si per aconseguir un objecte amb volum.
L’àcid polilàctic és biodegradable i es fabrica a partir de matèries primeres renovables. El 95% de la seva composició és midó de blat de moro. Es tracta d’un dels materials amb els quals es pot imprimir més fàcilment, i una de les seves característiques és que no encongeix gaire després de fabricar una peça 3D.
L’àcid polilàctic és biodegradable i es fabrica a partir de matèries primeres renovables. El 95% de la seva composició és midó de blat de moro
Les impressores FDM imprimeixen capa sobre capa per generar objectes en tres dimensions que es dissenyen a través de diferents programes de disseny. Un cop dissenyada la peça, es talla en capes. Podem imaginar-nos aquest procés com un edifici, format per pisos diferents fins a arribar a la part més alta.
El procés de tallar la peça tridimensional funciona de manera similar. Es talla en diferents capes, des de la base fins a la part final, per generar un codi. Aquest codi treballa descodificant tota la informació de l’objecte 3D modelat al programa de disseny per indicar a la impressora com s’ha de moure per poder generar en el món real el disseny de l’ordinador. Per fer-ho, les impressores FDM fonen el PLA i van dipositant-lo capa a capa des de la base fins a una capa final, solidificant la peça per obtenir l’objecte en tres dimensions.
