Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L'oblit i la degradació amenacen de mort els barris vells del sud del País Valencià

L'abandonament dels centres històrics és un problema generalitzat que afecta molts municipis del sud del País Valencià, el veïnat dels quals veu com l’esforç inversor de les administracions no ha aconseguit aturar aquest procés, bé per l’incompliment de les mesures o per la manca de plans, els quals només prioritzen la rehabilitació d’edificis sense considerar les polítiques socials, d’habitatge i les necessitats reals de la ciutadania

Edifici esfondrat al carrer de Sant Mateu d'Alcoi / Lluïso Llorens

El centre històric d’Alcoi (l’Alcoià) ha estat el punt neuràlgic del municipi fins a gairebé al final del segle passat. Emblema de la revolució industrial i el modernisme, als seus carrers encara imperen els edificis d’aquest estil, representants dels valors capitalistes de la burgesia de principis del segle XX i ara convertits en reclam turístic. Junt amb l’ostentació arquitectònica, conviu la degradació urbana i social d’un nucli antic on predominen els comerços amb les reixes abaixades i les cases abandonades. La deterioració dels centres històrics és un problema generalitzat que afecta molts municipis del sud del País Valencià i que el boom immobiliari va aguditzar, amb uns esforços institucionals centrats en el negoci urbanitzador que es podia dur a terme a les perifèries de les ciutats costaneres i, més tard, dels municipis d’interior que distaven en pocs quilòmetres del litoral. 

El nucli antic d’Alcoi, declarat Bé d’Interés Cultural en 1982, ha estat en el focus mediàtic després que, en tan sols dues setmanes, i coincidint amb el temporal de pluja, vent i neu Glòria, caigueren set edificis i una dona de 74 anys morira en quedar-se atrapada sota les runes d’un d’ells. La realitat, però, és que des de fa més d’una dècada, aquesta localitat sofreix els enfonsaments d’immobles, a conseqüència del buidatge progressiu de les àrees centrals enfront de la puixança de la perifèria. Segons les dades que l’Ajuntament recull al Pla Estratègic 2018-2025 , el 74% de la població es concentra en les àrees urbanes Zona Nord, Santa Rosa i Eixample, mentre que el 26% restant es reparteix entre el barri de Batoi, la Zona del Viaducte, Zona Centre i els disseminats.

El nucli antic d’Alcoi ha estat en el focus mediàtic després que, en tan sols dues setmanes, i coincidint amb el temporal de pluja, vent i neu Glòria, caigueren set edificis i una dona de 74 anys morira en quedar-se atrapada sota les runes

Els col·lectius i associacions veïnals que treballen per la recuperació social i econòmica dels nuclis antics d’alguns municipis del País Valencià incideixen en la “deixadesa” que hi ha hagut per part dels governs locals i autonòmics a l’hora de prendre mesures eficaces per aturar el procés de degradació, en part, per l’especulació urbanística. En paraules, de Júlia Moltó, veïna d’Alcoi i membre de la Colla Ecologista la Carrasca, l’origen de l’abandó urbanístic i poblacional dels barris cèntrics es remunta fins a la dècada dels 80 i 90, “quan es va impulsar un model urbanístic descontrolat i especulatiu cap a l’exterior, en lloc d’apostar per una ciutat compacta i cuidar el centre històric i patrimonial que ja teníem”. 

Lluny de revertir l’abandó urbanístic i poblacional que sofreixen molts barris, l’actitud de les corporacions municipals envers els centres històrics ha sigut la d’afavorir el trasllat de les famílies que vivien en cases deteriorades a pisos ubicats en la perifèria, agreujant encara més la problemàtica. És el que va passar, per exemple, a Castalla. A finals de l’any 2009, el nucli antic d’aquest municipi de l’Alcoià va viure una situació d’absolut abandó amb diversos habitatges esfondrats, també a conseqüència d’uns episodis de fortes pluges. L’Ajuntament, escudat en la responsabilitat dels propietaris dels habitatges, va tardar quasi cinc anys només en desenrunar la zona, “obligant la gent a marxar-se als afores i sense cap altra alternativa”, recorda Gemma Jover, veïna i membre de l’associació veïnal Centre Històric de Castalla. Era la manera que tenia Juan Rico (PP), en aquell moment alcalde de la localitat, d’intentar donar ús als centenars d’habitatges que s’havien construït de manera il·legal als afores com, per exemple, la urbanització Castalla Internacional, promoguda per l’empresa Marsada SA i legalitzada per la Generalitat quan ja s’havien construït 400 xalets. 

Al procés d’especulació perifèrica que es va desencadenar, se sumen altres factors interrelacionats. Gabino Ponce, doctor en Geografia i Història per la Universitat d’Alacant i especialitzat en l’anàlisi i recuperació de centres històrics, destaca la polarització social, ja que els nuclis antics abandonats “s’han convertit en zones residencials per als sectors més vulnerables”, mentre que el veïnat originari i amb rendes més altes s’ha mudat als barris contigus; l’excessiu pes del sector terciari, amb la qual cosa es perd el caràcter funcional i residencial dels centres; així com l’envelliment del veïnat que hi resideix, perquè “els segments més joves de la població solen preferir les noves àrees suburbanes, en estar més equipades per a la vida moderna, amb grans supermercats, universitats, etc.”.

A Oriola (Baix Segura), en la dècada dels 90 el govern municipal va decidir comprar alguns dels habitatges particulars deshabitats, “amb l’objectiu de rehabilitar-los i oferir-los al veïnat”

Aquesta realitat s’estén a la majoria dels nuclis antics dels municipis del sud del País Valencià, on una part dels immobles abandonats han passat a ser propietat dels ajuntaments. A Oriola (Baix Segura), per exemple, en la dècada dels 90 el govern municipal va decidir comprar alguns dels habitatges particulars deshabitats, “amb l’objectiu de rehabilitar-los i oferir-los al veïnat”, menciona Ponce. Aquesta és una de les mesures que reivindiquen des de l’associació veïnal de Castalla perquè l’administració local “es comprometa a rehabilitar els pisos particulars i a crear espais públics que cobrisquen les necessitats de la ciutadania”, matisa Jover, qui critica que l’Ajuntament, en l’actualitat en mans de l’equip de Govern d’Antonio Bernabeu (Ciutadans), només va comprar un edifici per ampliar les seues oficines. 

A Alcoi, en canvi, els anys previs a l’esclat de la bombolla immobiliària, algunes famílies també van optar per vendre els seus habitatges a fons d’inversió o immobiliàries i moltes altres van ser embargades per entitats bancàries. L’expansió d’una onada d’especulació immobiliària i dels processos de turistificació i gentrificació amenaçaven, doncs, el veïnat del nucli antic, però, amb l’arribada de la crisi econòmica en l’any 2008, “promotores i agències van abandonar els seus interessos, amb la qual cosa, no es va rehabilitar cap edifici”, exposa Toni Gutiérrez, veí del centre històric d’Alcoi i membre de l’Associació veïnal del Partidor, per a qui “és difícil trobar llogaters o compradors que vulguen invertir en un habitatge al nucli antic, ja que no només les cases estan abandonades, sinó que també ho està l’entorn”. 

Un edifici esfondrat al carrer Barbacana amb carrer Sant Josep, a Alcoi |Lluïso Llorens


El fet que alguns edificis continuen en mans d’immobiliàries i que, en els darrers anys, molts altres s’hagen sumat a la llista de potencials enderrocs ha fet saltar les alarmes entre el veïnat, el qual rebutja que els solars o edificis abandonats s’acaben convertint en apartaments turístics o immobles de luxe. “Per ara, a Alcoi no hi ha un turisme massiu, com a Barcelona o a València, però hem d’estar a l’aiguat per evitar el monocultiu turístic i que aquest s’ho acabe menjant tot”, incideix la membre de Colla Ecologista La Carrasca. De fet, fa anys que la contaminació ambiental, l’oci nocturn, el soroll i la precarietat laboral associades al turisme massiu afecten el benestar físic i psicològic de les persones que viuen al nucli antic d’Alacant, on la recuperació del centre històric també és la gran batalla de les associacions veïnals. 


L’esforç inversor de les administracions no atura la degradació 

Des de principis de la dècada dels noranta, les administracions hi han invertit diners per rehabilitar els edificis històrics, dotar els barris de serveis, millorar el transport públic o impulsar el comerç. Sota aquestes directrius, en l’any 1992, s’aprovava el Pla de Rehabilitació i Arquitectura del Centre Històric d’Alacant, ampliat en 2003, amb un nou Pla Integral de Recuperació del Centre Tradicional d’Alacant; i en 2009, amb un Pla Estratègic per a la Revitalització Residencial i Econòmica del Nucli Antic. Entre les grans ciutats de les comarques del sud, Alcoi també aprovava en 1992, el Pla d’Arquitectura i Rehabilitació d’Alcoi, amb una perspectiva integradora de les polítiques socials, funcionals i arquitectòniques. A altres municipis més menuts, però, les àrees centrals històriques no s’han beneficiat de cap intent de regeneració socioeconòmica, bé per la manca de plans, com a Castalla, o pel seu incompliment, com ara ha ocorregut a Ibi, Onil, Xixona, Oriola o Cocentaina. 

A Alcoi, amb l’aprovació de l’última iniciativa, el Pla Estratègic d’Alcoi 2018-2025, es contempla com a línia estratègica la “revitalització del centre històric com bé d’interés cultural, amb actuacions de renovació i rehabilitació”

A Alcoi, amb l’aprovació de l’última iniciativa, el Pla Estratègic d’Alcoi 2018-2025, es contempla com a línia estratègica la “revitalització del centre històric com bé d’interés cultural, amb actuacions de renovació i rehabilitació”. A banda de les mesures per reurbanitzar els carrers, rehabilitar el patrimoni històric, millorar l’enllumenat o dotar el centre de serveis, la transformació d’antics espais industrials al nucli antic “per a la seua revitalització comercial i generació de nova activitat” és una de les mesures insígnia, amb la rehabilitació de l’illa de Rodes, símbol de la indústria metal·lúrgica que es va desenvolupar a Alcoi a finals del segle XIX; la fàbrica Ceres i l’edifici Al-Azraq, projectes que, segons Molto, “no han atès les demandes ciutadanes ni la situació del nucli antic, ja que aquests espais ni tan sols es troben en l’àrea específica del centre i, si es volen rehabilitar, és per atraure més turisme”, al que Gutiérrez afegeix que entre el veïnat existeix la percepció que s’ha invertit “en molts equipaments”, però “no s’ha aturat la degradació del barri”. “Totes les actuacions han sigut polítiques de façana, projectes grandiloqüents, però no hi ha una voluntat decidida i continuada”, conclou. 

Arran dels últims set edificis ensulsiats al nucli antic alcoià, sis dels quals manquen de les oportunes inspeccions tècniques en regla, tal com ha reconegut la regidoria d’Urbanisme, la Generalitat ha anunciat que, a través de l’Institut Valencià de l’Edificació (IVE), revisarà al voltant de 500 edificis, amb l’objectiu que els resultats sobre el nivell de deterioració dels edificis de més de 50 anys -en total hi ha vora 3.100 i, en alguns casos, superen els 120 anys- siguen remesos a les propietàries perquè esmenen les deficiències que es detecten. 

En l’actualitat, però, aquestes ja tenen l’obligació d’inspeccionar edificacions, urbanitzacions i terrenys “per conservar-los en estat de seguretat, salubritat i adorn públic”, de conformitat amb allò disposat en l’article 9 de la Llei 8/2007 de Sòl i tal com ho recull l’ordenança municipal de la conservació i la inspecció tècnica d’edificis. Aquesta estableix, precisament, que famílies o empreses propietàries de qualsevol immoble d’antiguitat superior a 50 anys “hauran de promoure, almenys cada cinc anys, una inspecció a càrrec del facultatiu competent per revisar el seu estat de conservació”. En aquest sentit, des de la regidoria d’Urbanisme, en mans de la socialista Lorena Zamorano, van confessar que s’ha d’incidir més en obligar a dur a terme les revisions cada cinc anys i van anunciar que estan treballant en la creació d’un distintiu per recordar quan s’han de realitzar les últimes revisions. Per la seua part, Molto remarca que moltes de les propietàries són homes i dones molt envellides -segons l’anàlisi recollida al Pla Estratègic d’Alcoi, la zona Centre-Viaducte és la més envellida, on la gran majoria del veïnat supera els 74 anys-. Així doncs, “en un barri on viu gent de 80 anys o més, no pots esperar que els edificis estiguen bé ni que les veïnes estiguen pendents de les revisions ni que comencen a rehabilitar els edificis, si la seua pensió ronda els 600 euros”, critica Molto, per a qui “s’haurien de donar més ajudes i oferir un servei d’acompanyament per a les veïnes més grans”.  

El cas d’Alcoi és equiparable al d’altres ciutats menudes i mitjanes del sud del País Valencià. Els darrers vint anys, al nucli antic d’Alacant s’han invertit més de trenta milions d’euros només en la rehabilitació d’alguns edificis, promoció d’habitatges, urbanització d’espais públics i en la gestió i redacció dels projectes. Segons les iniciatives plantejades al Pla Integral de Recuperació del Centre Tradicional d’Alacant de l’any 2009, el total de les 234 finques abandonades, que formaven part l’estudi del projecte, serien rehabilitades. La realitat, però, és que “la problemàtica de la degradació i l’abandonament continua com sempre i la concentració de locals d’oci nocturn i les festes a l’aire lliure no ajuden a aconseguir un centre històric amb cases i carrers habitables”, indica Iluminada Doñate, presidenta de l’associació veïnal del nucli antic.

Un home contempla les runes d’un edifici al carrer Sant Agustí d’Alcoi |Lluïso Llorens


Els últims mesos de l’any 2019 han sigut crucials en la batalla contra el soroll a Alacant. El passat 15 de novembre, el Jutjat Contenciós-Administratiu número 4 de la ciutat va condemnar l’Ajuntament per un delicte de vulneració de drets fonamentals i l’obligava a  declarar Zona Acústicament Saturada (ZAS) el centre històric. La sentència va desbocar l’ofensiva del
lobby empresarial de l’oci, pressionant l’alcalde Luis Barcala (PP) perquè recórrega la sentència, la qual prova l’existència de nivells acústics excessius i insuportables a conseqüència de l’obertura d’una gran quantitat d’establiments destinats a l’oci i la restauració al primer eixample de la ciutat. Doñate considera la sentència com “un éxit absolut dels veïns” i espera que “es prenga com a precedent perquè s’obligue als locals a complir la normativa i l’Ajuntament deixe de prioritzar els lobbys hotelers i la festa”. 


El turisme en els centres històrics, agreujant dels problemes

El node de major atracció i generació de viatges en l’àmbit municipal dels pobles del sud País Valencià afectats per la degradació dels seus nuclis antics és, precisament, els centres històrics, molts dels quals concentren la major part del patrimoni històric i cultural de la localitat. “El turisme cultural -explica el geògraf Joaquim Santamaria- és un tipus de turisme en què els centres històrics juguen un paper clau, ja que, podem considerar que gran part d’aquest es dona ací, a causa de l’existència de nombroses fites històriques i culturals”. Per això, una de les solucions que es planteja des de les administracions locals i autonòmiques és l’impuls del turisme, com una via que pot ajudar a eixir de la crisi en què es troben aquests llocs.

El Pla Integral de Recuperació del Centre Tradicional d’Alacant contempla un minibús que unira els diferents llocs d’interés cultural i turístic de la ciutat, “amb la finalitat d’apropar els residents i visitants a l’entorn del centre tradicional”

Per exemple, a Alcoi, l’impuls i la desestacionalització del turisme és un altre dels eixos estratègics del Pla Estratègic 2018-2025 per “revitalitzar” el centre històric, amb els objectius “d’incrementar la presència del municipi en els canals de promoció turística d’àmbit nacional i internacional”, “consolidar nous esdeveniments que contribuïsquen a la desestacionalització”, “treballar conjuntament amb el sector privat per impulsar la generació de nous productes diferenciadors” i “consolidar Alcoi com el destí de Turisme Industrial i Modernista de la Comunitat Valenciana”. En aquesta mateixa línia, al Pla Integral de Recuperació del Centre Tradicional d’Alacant, una de les mesures més destacades era la posada en funcionament d’un minibús que unira els diferents llocs d’interés cultural i turístic de la ciutat, “amb la finalitat d’apropar els residents i visitants a l’entorn del centre tradicional d’Alacant”. 

Les expertes, però, coincideixen que el turisme, i els problemes de gentrificació que aquest comporta, “si no es tracta de manera correcta, pot sentenciar definitivament la mort dels centres històrics”, rebla amb rotunditat Santamaria. Una estratègia econòmica que, des de Colla Ecologista La Carrasca, també consideren que pot ser “una bomba de rellotgeria” per al barri. “Amb la dependència única de les activitats turístiques, s’agreujarà encara més l’abandonament del centre històric. Si la gent ja està abandonant el nucli antic i aquest el convertim en un espai turístic, el veïnat marxarà per complet”, alerta Molto. 

En la majoria de centres històrics abandonats dels municipis del sud del País Valencià, les obres i l’esforç inversor no han permès visibilitzar millores clares més enllà de les rehabilitacions urbanístiques concretes. Segons Molto, “es prioritza la conservació i la recuperació del patrimoni, però es deixen en segon pla les polítiques socials i d’habitatge, i en definitiva, les necessitats reals de la ciutadania”. Per aquest motiu, les associacions veïnals posen sobre la taula la necessitat d’un tractament integrat de totes les problemàtiques del barri, el qual -conclou Molto- “ha d’incloure urbanisme, però també el treball amb entitats socials, comerciants, etc. per diversificar els usos del barri i aconseguir que hi haja vida en tots els àmbits, educatiu, sanitari, familiar…”.