Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Luis Conde: un 'jívaro' de la jungla empresarial barcelonina

A la manera de la tribu amazònica, aquest empresari barceloní es dedica a la cerca d'alts directius per a grans companyies, el que en anglès s'anomena 'head hunting'. Entre els seus assalariats, trobem personatges com Esperanza Aguirre o Iñaki Urdangarin

La gent sol tenir aficions ben diverses: el futbol, el senderisme o la caçade bolets. Aficions com l’hípica o la nàutica s’acostumen a considerar assolibles només per les classes més altes. Però poca gent rica pot tenir la direcció d’orquestres simfòniques a la llista d’activitats dels caps de setmana.

Luis Conde Moller (Barcelona, 1950) és una d’aquestes persones. El 26 de març passat, el que va ser un dels socis fundadors de Seeliger y Conde va conduir un concert de música clàssica per a 1.500 persones, en què ell mateix era el director de l’Orquestra Simfònica del Vallès. El motiu, celebrar el vint-i-cinquè aniversari de la firma.

El lloc triat, el Palau de la Música de Barcelona. Les tarifes per llogar l’espai van ascendir als 12.000 euros. L’acte va ser presentat pel director de La Vanguardia, Màrius Carol, ja que Luis Conde també és membre del consell d’administració del Grup Godó. Entre les convidades, representants del govern català com el conseller de Justícia, Germà Gordó, i el secretari de Presidència, Jordi Vilajoana. L’alcalde de Barcelona en aquell moment, Xavier Trias, també hi va assistir, amb altres convidats com José Montilla, Oriol Pujol, Alicia Sánchez Camacho o Rodrigo Rato.

Va fundar l’empresa amb Gerardo Seeliger i Sixte Cambra. Aquest darrer, s’hi va mantenir com a soci mentre era senador per CiU

L’empresari barceloní, però, centra la seva activitat professional –quan la batuta li ho permet– a Seeliger y Conde. La companyia és una de les empreses referència en el mercat espanyol de processos de selecció d’alts directius, que en l’argot empresarial es coneix com a head hunting(caçador de caps, literalment). Conde va fundar la companyia amb Gerardo Seeliger i Sixte Cambra. Seeliger va fitxar per la competència a mitjan noranta, com es pot llegir als diaris econòmics.

Cambra, amic personal d’Artur Mas, va ser senador amb CiU en diferents legislatures. Entre 1993 i 2004, va treballar a Madrid, on va arribar a presidir la Comissió d’Hisenda del Senat. Durant tot aquell temps, Cambra continuava sent soci de Seeliger y Conde i només va sortir de l’empresa i va vendre el seu paquet d’accions quan se li va presentar l’oportunitat de convertir-se en el president del Port de Barcelona, l’any 2011, quan CiU va recuperar el govern de la Generalitat.

Els vincles amb la política no acaben amb Cambra. L’empresa de caçatalents compta, actualment, amb catorze sòcies. Entre altres, Aurora Catà, que va ser directora de RTVE Catalunya durant l’època Aznar, entre 1996 i 1999, per suggeriment del llavors ministre Josep Piqué.


La ‘líder’ caçada

L’últim fitxatge estrella de la companyia que dirigeix –obra personal de Luis Conde– va ser Esperanza Aguirre. La dama de ferro del PP madrileny s’hi va incorporar en 2013, poc després d’abandonar per sorpresa la presidència de la Comunitat de Madrid. El seu objectiu era ampliar el negoci a l’Amèrica Llatina i els Estats Units. Com s’explicava a Economia Digital el 14 de gener de 2013, “gràcies a la seva activitat política, la líder del PP té una voluminosa agenda de contactes a la regió que Seeliger y Conde volen fer valdre”. Per la seva tasca, rebria una retribució variable en funció dels objectius complerts.

Iñaki Urdangarin va cobrar 40.000 euros de Seeliger y Conde entre els anys 2008 i 2009. Aquestes factures estan incloses al sumari del cas Noos

El que sí es que coneix públicament és el pagament fet per Seeliger y Conde al gendre de Joan Carles I, Iñaki Urdangarin. El membre de la casa reial va cobrar, entre 2008 i 2009, 40.000 euros de la corporació. En el projecte, també hi treballaven Juan Antonio Samaranch i Salvador Alemany, però les tasques d’Urdangarin no estaven gaire definides. Aquestes factures s’estudien dins del cas Noos, que investiga els pagaments fets pel president de Renta Corporación, Luis Hernández de Cabanyes, entre altres empresaris.

L’àmbit de poder del caçatalents Conde és, sense cap mena de dubte, Barcelona. Ell és un dels impulsors de Barcelona Global, un lobby empresarial que funciona en la ciutat des de 2013. Conde forma part de la junta directiva, on també hi figuren altres noms que ja han aparegut en aquest article com Màrius Carol, Aurora Catà o Salvador Alemany. D’altres noms reconeguts pels seus negocis o els seus vincles presents a la junta de Barcelona Global són, entre altres, l’exministra de ciència i tecnologia amb el PP Anna Birulés; Maria Reig, del fons d’inversió Reig, o l’advocat Emilio Cuatrecasas, que en va ser president fins fa un any.

Com a soci de Bacelona Global, Luis Conde va promoure una reunió de treball a París l’any 2013, en què va participar la regidora d’Economia i Empresa de l’Ajuntament de Barcelona durant el govern de Trias, Sònia Recasens. El projecte –Barcelona Global International Council– va comptar amb l’associació i la signatura d’un conveni amb l’Ajuntament de Barcelona el mateix any. Fruit d’aquesta iniciativa, es va treballar “en una agenda econòmica per acompanyar la missió que l’alcalde presidirà als Estats Units la tercera setmana de maig (de 2013)”, com quedà reflectit en l’acta Barcelona Global del 18 de febrer d’aquell any.

Però, si la direcció d’orquestres simfòniques és una de les seves passions, l’altra gran afició de Luis Conde són els vaixells. A les entrevistes que concedeix, li agrada explicar la història del naufragi que va sofrir amb un dels seus velers. Un relat que va recollir en un llibre titulat Tolimen i la llengua del volcà, prologat justament per Emilio Cuatrecasas i que es va distribuir entre les seves amistats en una edició que no va arribar als 1.000 exemplars.


Ben amarrat a Palamós

Per poder amarrar el vaixell que es va comprar –“el doble de gran i amb capacitat per a més tripulació”, assegurava en un article a Vanity Fair–després del naufragi, va adquirir el Port Marina de Palamós, del qual és soci. “Vaig preguntar la situació del port més proper a casa meva… Estava en venda, de manera que, buscant un amarratge, vaig acabar comprant els 875 que té el port, al costat de tres amics als quals va agradar el projecte, que considero el meu pla B”, relatava durant la mateixa entrevista. La seva passió per la mar l’ha conduït a ser president del Saló Nàutic de Barcelona. També és membre del consell d’administració de Fira de Barcelona.

El caçatalents amb la millor agenda de l’Estat espanyol sap com utilitzar els seus contactes. Els convenis que ha signat l’administració Trias amb Barcelona Global per mediació seva en són un exemple. Caldrà veure com s’ajusta a un canvi de govern en l’ajuntament aquest caçador de caps. Potser veurem la resurrecció de l’empresari. Precisament aquesta, Resurrecció, va ser la simfonia de Mahler que va triar Luis Conde per pujar a l’escenari del Palau de la Música de Barcelona.