Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

"M'agrades": la gestió de l’amor no correspost també és poliamor

Portin el nom que portin, l'autor defensa construir noves formes de relació més sanes i "poder dir amistats a la família i parella a les amistats. O encara més, rebentar-me tot això i compartir amb qui sigui el que ens doni la gana". Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d’opinió i anàlisi que la ‘Directa’ posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Roser Pineda

No sóc, ni de prop, una persona experta en les no-monogàmies. De fet, sóc d’aquelles a qui la paraula poliamor els genera una mica de rebuig. N’estic fart de veure com, al meu voltant, la majoria de les persones que estan vivint experiències fora de la monogàmia des de la consciència són les que acaparen més capital sexual (guapes, primes, heteros, del rotllo). Gran part de les meves amistats que mantenen relacions poliamoroses són les que sempre han tingut la monogàmia més que disponible.

I això fa que a mi, tot aquest món, em quedi bastant lluny. No he tingut mai una relació estable, ni parelles sexuals massa sostingudes al llarg del temps. I sí, sent honest, em costa empatitzar amb les problemàtiques d’aquestes amistats que estan gestionant, per exemple, relacions a tres bandes. Jo porto gravada al cor i a l’autoestima la sensació que l’enamorament (amb monogàmia pel mig o no) és una cosa que no mereixo: per gordo i per marika de poble. Per tant, espero que entengueu que segons quines problemàtiques em quedin molt lluny. Fins i tot que em costi considerar-les violències o opressions.

Vull un poliamor o una anarquia relacional que em permeti rebentar les formes a través de les quals m’he relacionat fins ara. Vull poder dir amistats a la família i parella a les amistats. O encara més, rebentar-me tot això i compartir amb qui sigui el que ens doni la gana

I llavors, farà cosa d’un any, arriba a mi Pensamiento monógamo, terror poliamoroso de la Vasallo i em serveix per anar donant cos a aquestes idees i emocions que sempre m’havien rondat pel cos. Me’n ressonen moltes parts, del llibre, en especial aquella on diu que el poliamor no ha de servir (només) per a qui sempre ha viscut la monogàmia, sinó per aquelles que mai ens hem sentit mereixedores d’aquesta. I m’aferro a això amb totes les meves forces. M’és igual l’etiqueta que se li posi, perquè ja us he dit que no n’entenc, però jo vull un poliamor o una anarquia relacional que em permeti rebentar les formes a través de les quals m’he relacionat fins ara. Vull poder dir amistats a la família i parella a les amistats. O encara més, rebentar-me tot això i compartir amb qui sigui el que ens doni la gana. Vull tenir algú amb qui dormir abraçades a les nits si ens ve de gust, vull tenir algú que m’acompanyi a urgències quan ho necessiti o a qui explicar-li que m’han sortit hemorroides, vull tenir algú amb qui follar quan en tinguem ganes. I vull ser qui cuini sopeta quan algú estigui malalt, vull acompanyar algú a esdeveniments importants per ella i vull ser el company amb qui algú provi una nova droga. I sobretot, no vull que aquesta algú sigui sempre la mateixa persona. No em serveix, porto 28 anys amb aquesta neura al cap i m’he rendit.

I sí, fins aquí no dic res massa nou. De fet, potser no ho faig en tot el text. Però el cas és que rendir-me m’ha donat certa força. Portar aquesta idea per bandera em va ajudar a adonar-me que havia estat gairebé un any romantitzant la relació d’amistat amb un gran amic hetero. Un patró que, per cert, s’ha anat repetint al llarg de la meva vida. Estic tan poc acostumat a les cures dels homes amb els quals estableixo vincles sexo-afectius (quina feinada tenim les marikes amb tot això) que la meva emocionalitat interpreta de formes estranyes les cures dels meus altres amics.

En tot cas, vaig decidir fer un acte de valentia amb el qual em vaig retrobar amb sensacions de quan era adolescent:

“És que… m’agrades”.

Vaig fer-ho perquè no podia aguantar-m’ho més. Perquè em feia mal a mi i a la nostra relació. Perquè n’estava fart de la capacitat creativa i fantasiosa que té el meu món interior. I, sobretot, perquè necessitava tenir-hi una relació sincera.

I un cop li vaig haver dit, em vaig treure un pes de sobre. Em va fer feliç ser sincer, ens en va fer. A mi em va ajudar a tocar de peus a terra i, sobretot, a adonar-me que no n’hi havia per tant. A ell, a entendre el perquè de moltes coses.

Què hi ha de dolent en dir-li a una persona amb qui tens un vincle tan intens que l’estimes, que l’admires, que la trobes preciosa o que tens ganes de fer-li petons. Què? En quin moment ens han fet creure que això són coses que hem d’amagar?

Les primeres setmanes després de dir-li, m’envaïa una vergonya que em feia sentir petit. No volia ni llegir els seus missatges, em tremolava la mà per respondre-li a les trucades i no era capaç de sostenir-li la mirada. Però em vaig adonar que volia deixar de mirar-m’ho des d’aquí. Al cap i a la fi, la vergonya amb què ho vivia també és una construcció social. Que no sóc més que una altra persona educada des de l’amor romàntic, i que jo també espero el meu príncep que em salvi de la soledat, amb el qual acabar tenint una casa amb jardí i un parell de criatures que s’assemblin una mica a cadascun dels dos.

I mirant-m’ho objectivament, i amb el suport de moltes de les persones a qui considero xarxa (inclòs l’amic en qüestió), penso: què hi ha de dolent en dir-li a una persona amb qui tens un vincle tan intens que l’estimes, que l’admires, que la trobes preciosa o que tens ganes de fer-li petons. Què? En quin moment ens han fet creure que això són coses que hem d’amagar? Com podem creure que és dolent dir coses boniques a persones boniques amb qui tenim relacions boniques?

Per mi, trencar amb la monogàmia ha d’anar d’això: de construir noves formes de relació més sanes. De què les que sempre ens hem quedat tancades a l’habitació plorant el desamor, puguem sortir-ne i lluir-lo amb orgull

Des de llavors, hem passat per moments diversos. Hem començat un camí que desconeixem i la gestió conjunta d’una cosa així se’ns fa estranya. Estranya i, en certa manera, engrescadora, com totes les coses noves. A estones m’envaeix l’optimisme i una sensació d’estar fent les coses ben fetes i d’estar inventant una cosa que serà l’hòstia. En altres moments, el meu interior segueix projectant que ell arribarà un dia muntat en un cavall preciós a dir-me que tot és mentida i que sí que vol una vida romàntico-monògama al meu costat.

També n’hi ha d’altres en què sento que ens estem flipant i que el que necessito realment és demanar-li distància, que això no pot funcionar i que necessito deixar de parlar-hi i de veure’ns. Qui sap, potser tot això serà necessari en algun moment, no vull tancar la porta a aquesta opció. Sí que vull tancar-li la porta, però, al fet de sentir que aquestes emocions són dolentes i que la solució passa per deixar de sentir-les.

I aquest pensament em sembla bonic i és el que m’està sent més útil. Perquè m’ajuda a sentir-me orgullós d’haver estat tan valent. Orgullós de tenir un amic que reacciona així de bé a una cosa tan complicada. I orgullós d’haver anat invertint esforços a construir una xarxa que està responent quan més la necessito. Que per mi, trencar amb la monogàmia ha d’anar d’això: de construir noves formes de relació més sanes. De què les que sempre ens hem quedat tancades a l’habitació plorant el desamor, puguem sortir-ne i lluir-lo amb orgull. I que siguem capaces de creure’ns que mereixem rebre amor, encara que no sigui de la forma que ens han ensenyat. Que ja fa temps que vam decidir que no ens agradava això de guardar l’amor a dins l’armari.