Darrerament, les mares, en el pla públic, ens barallem. Des de l’acadèmia –i el govern– s’acusa les activistes –entengueu: PETRA– de ser “intensives”. Elles responen, molt encertadament, fent-ne una reapropiació cultural i dient que seran tan intensives com vulguin ser. I no hi ha res més feminista que aplaudir això, un “nosaltres parim, nosaltres decidim” 2.0. O més acuradament: “nosaltres maternem, nosaltres manem”.
Ara, hi ha una cosa interessant en el concepte de maternitats intensives i és que intenta descriure un model que suposadament ens empresona –un model que seria cultural i, per tant, també capitalista, patriarcal i bastant de classe, i reconèixer-lo podria alliberar-nos. Però, ho és? Funciona bé? Tot i que penso que discutint i assenyalant-nos les unes a les altres fem el joc als senyors que ens volen mal, potser l’ocasió s’ho mereix. Perquè parlar de com volem maternar, i com hi arribem, és parlar sobre a quin món volem viure i com el construïm. Així que, sense retrets: Què coi són les maternitats intensives?
La sociològa Sharon Hays definia el concepte com un model-creença en el que les mares-dones són les principals cuidadores i les millors per a la feina. Si una mare no pot, serà substituïda només per una altra dona
La sociòloga Sharon Hays va ser la primera a parlar de maternitats intensives, el 1996 en el seu llibre Les contradiccions culturals de la maternitat. El terme va caure en gràcia i ha tingut un extens recorregut en la literatura acadèmica fins a saltar a la premsa més pop. Hays definia el concepte com un model-creença en el que: primer, les mares-dones són les principals cuidadores i les millors per a la feina. Si una mare no pot, serà substituïda només per una altra dona. Segon, la maternitat intensiva requereix per a les mares enormes quantitats de temps i energia sobre la base d’una criança “centrada en l’infant, guiada per experts, emocionalment absorbent, molt treballosa i econòmicament costosa”. Tercer, aquest model separa totalment la maternitat de l’espai professional i la reclou en l’esfera privada familiar.
La definició, molt completa, és vàlida. Ara, no és exactament el què demanen les PETRA als seus principis. Però, aquest model –com la institució de la maternitat que va descriure Adrienne Rich– existeix. La creença que les coses s’han de fer d’aquesta manera és present a la nostra societat, és segurament una criança respectuosa portada a l’extrem –que a mi em genera dubtes des d’un punt de vista feminista, com comentava en el meu darrer article. Però, a diferència de la maternitat com a institució, que es definia com a asfixiant per si mateixa, i on cada dona definia on començava l’asfíxia per a ella, la maternitat intensiva podria caure en la cosa exacta que critica i convertir-se en l’experta explicant a les mares què poden fer i què no.
Si les mares intensives són felices i prenen lliurement la decisió de ser-ho, són intensives? I si moltes són felices i empoderades, funciona el model? O és massa simplista? Ens allibera d’alguna cosa?
M’explico: si les mares intensives són felices i prenen lliurement la decisió de ser-ho, són intensives? I si moltes són felices i empoderades, funciona el model? O és massa simplista? Ens allibera d’alguna cosa? Criar des de casa és necessàriament opressor o un retorn a “l’àngel de la llar”? No necessàriament. Depèn de molts factors del teu entorn. Ser-hi molt present i dedicar molta energia a les teves criatures és dolent –o poc feminista– si és el que tu vols? Les maternitats intensives no existeixen, o almenys no per a totes, ni en totes les etapes de la vida dels nostres infants. Per tant, el model grinyola, és reduccionista. I insinuar que les activistes de PETRA no estan empoderades o que estan abduïdes per la criança és no haver entès res de res ni de maternitats ni de feminisme.
La qüestió és que la maternitat és una identitat, però també una pràctica i una experiència canviant i, per tant, no totes la vivim de la mateixa manera, ni permanentment. Com l’experiència femenina mateixa, no totes som dones iguals ni tenim les mateixes necessitats, ni patim les mateixes violències, ni és igual tota la vida. Per tant, hem de ser capaces de fer servir la imaginació, el feminisme i els drets de la infància per protegir a les mares i a les criatures. Hauríem de buscar espais segurs en els quals les persones que maternen (mares, pares, mapes…) puguin manar sobre les seves pròpies vides. I evitar caure en dir què han de fer. Amb un sol límit, per mi, el benestar de la criatura.
No és més feminista la que fa part natural que la que té una cesària. Ni és més alliberada la del part programat! El que és feminista és que tots els hospitals públics tinguin protocols de part respectat
Un exemple: la violència obstètrica. La solució és el part respectat. Però això no vol dir que totes necessitem un part natural. Vol dir que necessitem poder decidir i que se’ns escolti en un moment tan vulnerable com és un part. M’explico? I no és més feminista la que fa part natural que la que té una cesària. Ni és més alliberada la del part programat! El que és feminista és que tots els hospitals públics tinguin protocols de part respectat, que el govern ho promogui, i que amb el límit del benestar del bebè, les dones que pareixen puguin prendre les decisions que més els convinguin.
Penso que el terme maternitats intensives no funciona. Ha caigut en gràcia perquè el feminisme mainstream antimaternal li ha donat volada, però és ambigu, simplista i ens divideix. És molt més senzill –i ens ajuda de veritat– parlar de les múltiples jornades de les dones, de la institució o model de la maternitat que és canviant en cada societat, classe… de les creences al voltant de “la bona mare” en les que, inevitablement, estem instal·lades, i que no són idèntiques en cadascuna de nosaltres. De la manca d’ajudes, de la manca de tribu i de no poder decidir sobre les nostres vides. De com assegurem laboralment, econòmicament i legalment que les persones que maternem puguem fer-ho com millor ens sembli.
Hauríem de parlar de maternitats dignes i del benestar de les criatures com una responsabilitat col·lectiva, i un deute pendent del feminisme amb les mares.
