Des de principis de segle hi ha un mantra que recorre les universitats europees, amb especial intensitat a l’Estat espanyol: la necessitat del finançament privat. Des que, fa vint anys, la Comissió Europea comencés a demanar la “implantació d’una cultura de la filantropia” al continent, aquest discurs ha estat repetit en multitud d’estudis acadèmics, plans d’actuació i articles de premsa. “En el futur, les despeses socials es ‘menjaran’ part dels fons públics de l’educació superior, per la qual cosa, urgeix buscar alternatives de finançament”, escrivia el 2019 qui havia estat director del diari El Mundo, Casimiro García Abadillo. L’article –publicat irònicament per la mateixa època que als EUA va esclatar l’escàndol anomenat Varsity Blues i que va destapar les pràctiques de donacions milionàries a universitats a canvi de bones notes per a estudiants de famílies riques– plantejava com una realitat inevitable i indiscutible que el finançament públic a les universitats cauria i que açò no era possible canviar-ho, talment com si es tractés d’un fenomen natural. I, per tant, l’única solució implicava incrementar el mecenatge i el patrocini.
Aquesta obsessió per la captació de fons privats no és només de responsables institucionals o periodistes, sinó, i sobretot, dels gestors universitaris. En els darrers anys, la majoria dels centres d’educació superior han creat programes per a la captació de fons privats. Segons un estudi d’Enginyeria Sense Fronteres, el 2016, la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) tenia programes de patrocini i mecenatge amb 78 empreses, a més d’altres de transferència de tecnologia i de cooperació educativa amb gairebé 3.000 companyies més. I açò sense comptar les empreses associades a la Fundació UPC i l’Associació d’Amics UPC, que n’eren 275. Tot plegat va suposar –segons el mateix estudi– que l’any 2015 el centre universitari ingressara un poc més de dos milions d’euros provinents d’empreses privades.
Tanmateix, el centre dels Països Catalans que més ha excel·lit en la recerca de fons privats ha estat la Universitat Jaume I de Castelló, que ha creat una àrea de Comunicació Corporativa i Patrocini que ha esdevingut un referent arreu de l’Estat. En un article del 2017, el responsable d’aquesta àrea, Juan Salvador Pérez, es preguntava: “Les universitats que ocupen els primers llocs de rànquings internacionals com ARWU, QS o THE, són les que més fons externs capten? Les universitats internacionals que més fons externs capten, privats i públics, ocupen els primers llocs dels rànquings? La resposta, aparentment, és sí. A ambdues preguntes”.
I quina és la solució proposada en tots aquests articles i estudis per a incrementar la cultura de la filantropia? Doncs la principal i pràcticament única és la bonificació fiscal. Des de la Unió Europea –que amb el sistema de donatius transnacionals (TGE, per les sigles en anglés) va fomentar les desgravacions fiscals entre països comunitaris davant la “lentitud” dels estats per modificar les respectives legislacions– fins als estudis acadèmics o periodístics, la fórmula és sempre la mateixa.
“Als Estats Units, una persona física amb una base imposable de 200.000 unitats que dona 100.000 podria deduir per mecenatge les 100.000 íntegres al seu tipus marginal (a aquest efecte, suposem que és un 35 %), o siga 35.000 unitats. A Espanya, una persona física amb una base liquidable de 200.000 unitats, si dona 100.000 podria deduir-se’n només 20.000 al tipus del 25 %, és a dir, 5.000 unitats. En termes quantitatius, el contribuent dels Estats Units s’ha deduït set vegades més”. Açò es pot llegir en un estudi del professor de la Universitat Rey Juan Carlos, Alejandro Blázquez, i finançat per la Fundació Telefónica. La comparació amb els EUA i la reclamació de més bonificacions fiscals són els dos arguments que més es repeteixen en tots els textos que reclamen més finançament privat a la universitat.
Qui paga les donacions?
A l’Estat espanyol les donacions i mecenatges estan regulats per la llei 49/2002 de règim fiscal, encara que ha estat modificada en diverses ocasions, com el 2011 i el 2021. El patrocini a les universitats està inclòs en aquesta norma i, bàsicament, permet a una empresa desgravar un 35 % de l’aportació econòmica, percentatge que pot apujar fins al 40 % si la col·laboració es manté almenys tres anys consecutius i un 45 % si els diners es destinen a recerca universitària i doctoral, com és el cas de les càtedres d’empresa.
L’UJI, per exemple, ofereix la creació d’una aula d’empresa (15.000 euros anuals com a mínim), una càtedra d’empresa (30.000 euros anuals, mínim) o una aula universitària (6.000 euros anuals mínim, encara que es recomana que siguen 15.000). Les diferències fonamentals entre unes i altres són l’aportació econòmica i el temps de duració de l’acord. D’aquests diners, però, l’empresa n’haurà de pagar efectivament poc més de la meitat. La resta en realitat, encara que indirectament, seran diners públics, obtinguts mitjançant les bonificacions fiscals que recull la llei.
Segons l’economista Roser Espelt, membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa, “amb aquest model s’està pagant a l’empresa perquè et faça un servei. S’incentiva les empreses perquè entren en l’educació mentre que l’estat se’n retira”. En una espècie de profecia autocomplerta, Espelt posa l’èmfasi en el fet que “a més beneficis fiscals, menys recursos públics”. Així, el que havia de ser un mecanisme per pal·liar la manca de recursos a la universitat, acaba convertint-se en un mecanisme per reduir la recaptació, en un cercle viciós on cada volta hi ha menys recursos i, per tant, cada volta es dependrà més d’aquest tipus d’ingressos.
“La conseqüència –continua l’economista– és que es posa l’educació al servei de les necessitats d’acumulació de les empreses. Amb aquest sistema d’investigació patrocinada no es generen eines objectives i útils socialment, sinó únicament funcionals a aquestes empreses”.
Però Roser Espelt encara va més enllà i posa en dubte que aquest tipus de col·laboracions entre companyies privades i universitats puguen entrar en la categoria de mecenatge o filantropia. “En realitat, aquestes investigacions són inversió en R+D i, encara que no tinc dades, no m’estranyaria que empreses subvencionades per a fer investigació, al seu torn posen els diners a les universitats –amb les desgravacions fiscals que això suposa– i en maximitzen beneficis. Per a la iniciativa privada és un win-win on l’estat sempre assumeix els riscos de les grans inversions i són les empreses les que es queden els beneficis”.
