Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Nassera Dutour i Nedjma Benaziza, mare i neta de desaparegudes a Algèria

"Mentre no apareguin els nostres familiars, serà impossible tancar el dol"

/ Montse Giralt

Durant la guerra civil d’Algèria, que als anys noranta va enfrontar l’Estat i diversos grups islamistes, milers de persones van ser segrestades. És el cas d’Amine, desaparegut el 30 de gener de 1997 quan tenia 21 anys i del qual la seva mare, Nassera Dutour, encara no sap res; o Daouia, una dona de 68 anys detinguda el 2 de juny de 1996 per agents de la seguretat militar que, després de no trobar el seu fill Ali, se la van endur. Tampoc la seva neta, la periodista Nedjma Benaziza, n’ha tingut notícies. Tan Dutour com Benaziza participen en el Comitè de Familiars de Desapareguts a Algèria (CDFA), una entitat sorgida el 1998 per exigir que s’esclareixi el destí dels seus parents, el segrest dels quals “va ser utilitzat, sobretot per l’Estat, com a arma de guerra per atemorir la població”, afirmen. Més de vint anys després, a través del moviment Hirak, malden perquè el país nord-africà transiti cap a una veritable democràcia.


Com us expliqueu el segrest de familiars vostres per part de l’Estat en la guerra d’Algèria?

Encara ens ho preguntem avui, ja que la majoria de nosaltres vivíem al marge del conflicte, més enllà que algú pogués ser sindicalista o formar part del Partit Comunista, cosa que el podia exposar a les faccions islamistes. Per aquest motiu resulta més inexplicable que fos l’Estat qui se’ls emportés.


Fins a quin punt us va canviar la vida?

De dalt a baix: vam haver de traslladar-nos de domicili i afrontar problemes materials i psicològics. Però el pitjor va ser el comportament de les autoritats, que continuen sense esclarir els fets.


Teniu indicis d’on poden estar?

Cap ni un, i personalment ens calen respostes, perquè el sentiment de ràbia i impotència és terrible. Veure’ls créixer, estimar-los i que de cop i volta l’administració actuï com si no haguessin existit, fa que sigui molt difícil tirar endavant. Mentre no apareguin, serà impossible tancar el dol.


Des del Comitè de Familiars de Desapareguts heu aportat 5.400 expedients de casos concrets. Com els heu recopilat?

Un cop acabada la guerra, vam anar porta a porta i després, amb l’ajuda del Front de Forces Socialistes (FSS), vam començar a reunir famílies de persones afectades. Gràcies a aquesta tasca, el 2001 vam obrir una oficina a Alger, i més tard vam fer el mateix a les ciutats d’Orà i Constantina, on vam tenir accés a registres que ens han permès ampliar la recerca.


Quin volum de casos us falta documentar?

És difícil saber-ho, perquè l’Estat reconeix 8.000 desaparicions mentre que la Lliga Algeriana de Drets Humans en calcula unes 20.000. Però independentment de quina sigui la xifra, es tracta d’una pràctica que les forces militars –i, en menor mesura, les bandes islamistes– van utilitzar per sembrar la por. En el cas d’Algèria, hem sabut que la majoria d’operacions consistien a arrestar cinc persones de cop, de les quals deixaven una en llibertat perquè expliqués el seu calvari, amb els efectes que això tenia sobre el seu entorn.


L’any 2006, el govern d’Abdelaziz Bouteflika va aprovar la Carta per la pau i la reconciliació nacional, una mena de llei de punt final destinada a reparar els crims durant el conflicte. Què va suposar per a les famílies?

Va ser una ganivetada per l’esquena, perquè tot i reconèixer 8.000 desapareguts, la carta rebutja que fos una pràctica ordida per les autoritats. Les atribueix a agents que, segons diuen, actuaven per iniciativa pròpia. Després ens vam trobar que l’article 45 prohibeix interposar querelles a cap comandament militar, que el 46 estableix penes d’entre 4 a 6 anys de presó a qui “embruti” la imatge de l’Estat a l’exterior i obliga les famílies a declarar que els seus parents estan morts si volen rebre alguna indemnització. És humiliant.


S’han trobat fosses comunes o persones vives?

“En l’actualitat, com en les pitjors èpoques, la llibertat d’expressió està amenaçada”

Les informacions són poc fiables. I tampoc Abdelaziz Djerad, exmembre de l’executiu de Bouteflika i avui primer ministre, ha mostrat cap interès a investigar els segrestos. Més enllà de les bones paraules, cap formació de l’Assemblea Nacional ha demanat que s’obri una recerca oficial. I és que Algèria ha esdevingut un país sense separació de poders. Com en les pitjors èpoques, la llibertat d’expressió està amenaçada.

Les protestes de 2019 us retornen l’esperança?

Som optimistes amb la lluita que mantenen Hirak i els moviments revolucionaris, però ha d’anar acompanyada d’una comissió de la veritat amb justícia transicional que permeti a Algèria passar d’un règim autoritari a una veritable democràcia.

Article publicat al número 510 publicación número 510 de la Directa