Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Clara Castaño, educadora interdisciplinària

“El discurs psiquiàtric hegemònic encobreix biografies traumàtiques i desigualtats socials”

Clara Castaño / Victor Serri

Formada als moviments socials de Berga, ha militat al moviment estudiantil i juvenil, al feminisme autònom i, més recentment, a l’activisme en salut mental. Ha estat fotògrafa, professora de salsa i acompanyant de persones amb diversitat funcional cognitiva al Grup Caliu. Actualment, juntament amb Paula Castellsagué i Gemma Lapaz, formen Abilis, un espai d’investigació i intervenció entorn dels malestars, el patiment, les violències, la mort, el dol i la salut mental i comunitària. Vinculen el patiment a les condicions socials, culturals i econòmiques, i acompanyen col·lectius en la comprensió i l’autogestió comunitària de la salut a partir de metodologies expressives i corporals.

 

Què són els malestars?

És un lloc dinàmic per on totes hem passat, passem o passarem. Segons l’Organització Mundial de la Salut, una de cada quatre persones pateix un problema de salut mental al llarg de la vida. Un 75% d’aquestes persones, a més, els comencen a patir abans dels divuit anys. Però totes, en determinades èpoques, viurem més o menys angoixades. Nosaltres preferim parlar de malestars en comptes d’utilitzar el terme salut mental, perquè és una idea molt més oberta, que incorpora moltes més possibilitats de significació i d’interpretació individual i és un concepte molt menys estigmatitzat.

Definiu Abilis com un espai des d’on pensar, intervenir i investigar en el camp de la salut comunitària des de fora del marc conceptual clínic. Per què és rellevant aquesta crítica?

“Ens despista la idea, que s’ha naturalitzat a Occident, de la divisió entre la salut física i la mental”

La qüestió de pensar el patiment des de fora d’un marc clínic és precisament perquè només s’ha pensat des del marc clínic. I això ha tingut tota una sèrie de conseqüències molt negatives i molt nocives. S’ha construït el discurs mèdic i psiquiàtric com l’única veritat, i, a més, com una veritat en teoria científica, tot i que una de les principals crítiques a la psiquiatria moderna és la inexistència de marcadors biològics per a les suposades malalties mentals. El Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals que utilitzen les psiquiatres a tot el món –el DSM versió cinc (2013)– fa una classificació de cada trastorn, i la prova diagnòstica consisteix a veure si la pacient compleix un cert nombre d’ítems que la psiquiatria ha descrit com a marques o símptomes d’un determinat trastorn. Per tant, s’està diagnosticant i s’està medicalitzant persones quan no hi ha proves empíriques que estiguin malaltes. Davant la inexistència d’aquests marcadors biològics, al final el que acaba definint què és patològic i què és normal són criteris ideològics. És l’ordre social de cada època, de cada context determinat, de cada territori i de cada moment històric. A grans trets, les característiques del model psiquiàtric són el biologisme i la individualització: hi ha un problema dins del teu cervell, dins del teu organisme, a la teva biologia, i per tant això necessita un tractament psicofarmacològic independent del teu entorn. Per nosaltres, és molt important entendre que vivim en un context on estar sa és poder ser explotat i on recuperar-se és recuperar la capacitat de produir. I que, en la majoria de les ocasions, estar malalt o patir és producte directe de les condicions de vida i treball. En aquest sentit, entenem el discurs mèdic i psiquiàtric hegemònic com un encobridor de biografies traumàtiques i de desigualtats socials. A partir d’aquesta premissa es comença a desenvolupar tot el nostre marc teòric i pràctic.

Per què proposeu el cos com a eix central per abordar els malestars?

Els malestars no es viuen des de cap altre lloc que no sigui el cos. L’experiència de l’angoixa, per exemple, té a veure amb un canvi en la respiració i la percepció corporal, i cada persona la viu de diferents maneres: molèsties estomacals, mal de cap, mal d’esquena. Per tant, els malestars es viuen corporalment, i és difícil poder abordar els malestars sense abordar-los des del cos. En la nostra cultura, constantment intentem treballar-ho tot des del registre intel·lectual. Treballar els malestars des de la racionalitat fa que no puguem arribar a l’origen profundament corporal d’aquests. Com volem solucionar la depressió, l’ansietat o els trastorns de la conducta alimentària des de la racionalitat quan són vivències corporals, el registre de les quals és corporal? Sovint ens despista la idea, que s’ha naturalitzat a Occident, de la divisió entre la salut física i la salut mental, com si fossin dues coses diferents que no tenen res a veure.

Des del teatre de l’oprimit, des de l’artteràpia o des del ball, doncs, és més fàcil transformar els malestars?

Creiem que és l’única manera. El nostre abordatge parteix primer de la connexió amb el cos. És el lloc des d’on existim, el vehicle de l’experiència, on la ment, les emocions i els instints estan en un tot. Partim d’aquí per poder, primer, identificar quins malestars tenim. I a partir d’aquí, a través de diferents eines, la posada en comú en col·lectiu ens permet arribar, com a últim estadi, a la reelaboració cognitiva del que ens passa i del que necessitem transformar.

Què vol dir elaborar?

Vol dir donar significat, entendre. Si una situació no pot ser elaborada, perquè la meva estructura familiar no m’ho permet o perquè el meu entorn cultural no m’ho permet, es queda en el cos i continua generant símptomes corporals, emocionals, que es llegeixen des de la individualització i la malaltia.

A vegades fa més por detectar que tenim un malestar que el malestar en si?

“A vegades ens fa patir més tota la interpretació que fem del que ens passa, que el que ens passa”

És el que et dic de la importància de la mirada cultural. Si jo faig una anàlisi dels meus signes –que no puc dormir a la nit, que a vegades tinc taquicàrdies, que hi ha moments en què tinc ganes de plorar, etc.– és una cosa molt buidada de contingut interpretatiu. És quan la poso en relació amb el marc cultural en el qual visc immersa quan xoca amb les significacions que la meva estructura familiar dona a la vulnerabilitat, a la productivitat, als afectes, a ser autònoma, o amb les significacions que culturalment es fan d’aquests mateixos termes a través dels mitjans de comunicació, les pel·lícules, la música, els llibres. El xoc de la meva experiència corporal amb els ideals de la nostra època, molt relacionats amb la productivitat, amb aquesta ficció d’invulnerabilitat, és el que genera patiment, no els signes. A vegades ens fa patir més tota la interpretació que fem del que ens passa, que el que ens passa. I això és la cultura.


Quines alternatives heu trobat a la relació vertical i individualitzada de la medicina i la psiquiatria occidentals?

Part de la nostra proposta és recuperar el que en antropologia es diuen els sabers profans, tot aquell camp de coneixement i d’epistemologia que forma part i ha format part dels pobles i que permet apropar-se a una autogestió de la salut i la salut mental. Sembla que culturalment l’única manera d’atendre el patiment és a través de la contenció química (psicofàrmacs) o a través dels ingressos psiquiàtrics involuntaris, que impliquen moltíssima violència i que converteixen el pacient en un agent passiu que té poc a dir en el seu procés de recuperació o de curació. Quan comences a buscar, trobes mil altres propostes, nascudes de l’activisme en salut mental o de la reformulació del model públic de la psiquiatria, com serien els casos de la regió italiana de Trieste o Finlàndia, a través d’experiències amb la teràpia Diàleg Obert. En el nostre territori hi ha els Grups de Suport Mutu (GAM), col·lectius autogestionats formats només per persones usuàries dels sistemes de salut mental. Han tingut un desenvolupament realment ric i coordinat, però és una realitat molt desconeguda, no només pels moviments socials, sinó per part dels professionals que treballen en l’àmbit de la salut mental. Van començar a construir-se després que es formés la Xarxa Mundial d’Usuaris i Supervivents de Psiquiatria, que és un espai de coordinació entre persones que han patit ingressos psiquiàtrics involuntaris, en la major part dels casos, i que es reconeixen com a supervivents d’un sistema violent i coercitiu. Arreu d’Europa també existeixen les cases de crisis, que proposen una manera de gestionar, sense diagnòstics i sense medicació, el que dins del món de l’activisme boig s’anomena patiment psíquic, persones en crisi o persones amb creences inusuals –el que comunament coneixem com a brots psicòtics o esquizofrènies–, com la Runaway House a Berlín o la Drayton Park a Londres, que és una experiència només per a dones i sensibilitzada amb qüestions de gènere.

Heu tret una campanya a través d’Instagram que es diu “Realitats invisibles del patiment”, i que intenta recuperar el contingut social esborrat pel discurs psiquiàtric hegemònic. Quina relació hi ha entre el patiment i la precarietat?

La relació és molt clara. Només mirant xifres oficials de l’Institut Nacional d’Estadística sobre la depressió o els trastorns d’ansietat, hi ha una prevalença molt més gran a mesura que baixa la classe social. Com més vulnerabilitat social, més patiment. A partir d’aquí, si acceptem fer una mirada més cultural i menys mèdica sobre el patiment, no cal fer gaires explicacions per lligar quina és la relació entre el patiment, la vulnerabilitat i les estructures capitalistes, patriarcals i racistes. Per exemple, Drayton Park va néixer de l’experiència d’una infermera que, després d’anys de treballar en una planta de psiquiatria i de veure com es tractava les dones, es va començar a adonar que moltes de les pacients havien escapat de situacions de violència masclista. Les dones pateixen d’una manera específica, se les diagnostica de manera específica i se les medicalitza de manera específica. Les dones consumeixen més del doble de psicofàrmacs, sobretot d’ansiolítics antidepressius, que els homes. També hi ha diagnòstics que són quasi exclusivament fets a dones, com la bulímia i l’anorèxia. Doncs alguna cosa deu tenir a veure amb l’estructura social.

Malgrat la marca de l’estructura social, podem assumir responsabilitats i prendre decisions?

“Les dones consumeixen més del doble d’ansiolítics antidepressius que els homes”

Creiem que explicar per què patim és una de les coses més polítiques que podem fer ara mateix. I més després del que hem viscut en l’últim any a escala mundial. Polititzar els malestars és col·lectivitzar-los i organitzar la comunitat per transformar-los. Metafòricament creiem que el patiment té un potencial revolucionari enorme, i és el que intentem despertar i avivar tant en els tallers com en les formacions. Quan fem intervencions en instituts, sempre que comencem detectant malestars acabem parlant del capitalisme.

Manca una mirada més sensibilitzada amb la politització dels malestars dins dels moviments socials?

Després de la campanya també hem fet una enquesta. Hi ha una franja d’edat, des dels 20 fins als 31 anys, en què destaca un consum de teràpia molt diferenciat respecte d’altres franges d’edat. Crec que això té una part positiva i una part molt perillosa. La gent que estem als moviments socials, al final, el que ens agrupa entorn dels diferents espais és el patiment. La gent que està en la lluita per l’habitatge té un malestar compartit. Les persones que formem part del moviment feminista tenim un malestar compartit. En realitat, els moviments socials es poden llegir com a espais de construcció de salut mental col·lectiva, en tant que parteixen de malestars compartits, els polititzen i intenten transformar-los. Però malgrat que estem organitzades entorn d’aquests malestars, seguim sense espais d’abordatge col·lectius dins dels moviments socials de les coses que ens travessen i seguim consumint exclusivament teràpies individuals que segueixen reproduint la individualització i la relació de dependència cap al professional.

Per exemple, en clau d’abordatge col·lectiu per procurar benestar i abordar malestars, fa temps que es parla molt d’assemblees de cures o espais de cures…

Sí, però quins són els valors que estan presents dins d’aquests espais de cures? Quin és l’objectiu? Quina és la mirada i el discurs que sobrevola d’alguna manera aquests espais? Perquè segurament, si no hi ha hagut una reflexió i una formació prèvies profundes sobre la salut i la salut mental, el discurs serà l’hegemònic. I continuarem parlant de malalts mentals, continuarem parlant que aquesta està boja perquè té un trastorn i continuarem reproduint la mateixa opressió.

És important reconèixer les vulnerabilitats?

Reconèixer-se vulnerable és reconèixer-se com a ésser humà. Som fràgils, som interdependents i, en algun moment de la nostra vida, serem dependents: ho hem sigut en la infància, potser ho serem durant la joventut o la vida adulta si ens posem malaltes, o si patim un accident, o si desenvolupem una diversitat funcional, i ho serem en la vellesa. La ficció d’invulnerabilitat i d’independència no és real. Això ho ha construït el capitalisme. I fer un procés personal i col·lectiu per assumir això és una qüestió de responsabilitat política. Un tema que té a veure amb el discurs hegemònic i que actualment és efervescent dins del moviment feminista, és associar la vulnerabilitat a la debilitat o a encadenar-se a la identitat de víctima. Són coses que no tenen res a veure. Reconèixer-se vulnerable és també reconèixer la responsabilitat que tenim de manera individual i col·lectiva de fer-nos càrrec de gestionar aquesta vulnerabilitat. I això vol dir construir estructures socials populars i públiques d’atenció a la salut i a la salut mental que no danyin més les persones, que siguin vertaderament universals i gratuïtes. I té a veure amb tota una sèrie de qüestions que sorgeixen de repensar el patiment des de la cultura, com són el trauma cultural, la reparació i la recuperació. És començar a obrir la porta a pensar des d’una altra mirada.

Quina és la potencialitat d’abordar els malestars de forma col·lectiva?

Hi ha moments en què et pot semblar que tu sola tires, que just has trobat una feina de puta mare, que t’has agafat un pis amb la teva parella, etc. Però hi haurà un moment en què les coses no t’aniran bé i necessitaràs altres persones. Reconèixer la vulnerabilitat i assumir que som éssers socials i que necessitem les altres és un exercici d’humilitat i de responsabilitat política a fer tota l’estona. Sempre que participem en espais hem d’intentar socialitzar això. En el moviment per l’habitatge es veu molt clar quan una persona s’apropa al col·lectiu i després marxa quan la seva situació està resolta. La feina pedagògica a fer és que la gent que s’ha acostat en un moment de necessitat es quedi allà. Això és el que és realment transformador.

Article publicat al número 510 publicación número 510 de la Directa