Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Mariano Estrada, director de cinema documental del poble tzeltal de Chiapas

“Mèxic ostenta el primer lloc en desaparició de comunicadors i periodistes”

/ Arxiu

Va néixer a San Manuel (Palenque) l’any 1972, on després de viure en pròpia pell la violència de la dècada dels vuitanta, va optar per estudiar. L’any 1992, quan es complien 500 anys de l’inici del genocidi contra els pobles originaris, va accedir a una formació en comunicació per a indígenes de tot el país a través de l’Institut Nacional Indigenista. Així va poder explicar amb la seva veu i la seva càmera l’alçament zapatista, la massacre d’Acteal i la lluita per l’autonomia dels pobles del moviment indígena mexicà durant les últimes dècades. Avui, és el coordinador general de la Coordinadora Llatinoamericana de Cinema i Comunicació dels Pobles Indígenes (CLACPI). Tot i això, no deixa d’acompanyar els processos de comunicació locals: coordina també el col·lectiu Tseltal Bachajón Comunicación, per mitjà del qual denuncia la violència en augment a la seva regió contra la defensa de la vida i del territori.


Com vas arribar al món del cinema documental des de la teva comunitat?

Els pobles indígenes, en la dècada dels vuitanta, van patir molta violència i es va crear una gran necessitat de visibilitzar aquests processos que en realitat seguim vivint fins al dia d’avui. El més greu és que les violacions de drets humans venen directament de l’Estat, de la policia. En aquest sentit, es va fer necessari reclamar els nostres drets
col·lectius, la nostra identitat, el nostre espai territorial i tot el que som, i això ens va obligar d’alguna manera a arribar al món del cinema documental.


Com valores la cobertura que s’ha fet des de mitjans convencionals de la lluita zapatista i del moviment indígena mexicà i com hi heu pogut influir vosaltres?

Hi ha dos moments importants. Un és l’alçament armat dels germans indígenes zapatistes, que ens obliga a fer una cobertura des dels mitjans que treballàvem per les nostres comunitats, però que, evidentment, no tenien la capacitat de portar el missatge als mitjans convencionals pel poder mediàtic que existeix i que està controlat per l’Estat. El que van aconseguir els grans mitjans va ser suavitzar la tensió que es vivia, dient “que són pocs indígenes, que són uns rebels, balcanitzadors del país”. L’altre moment que hem de seguir reivindicant i que l’Estat va fer servir per enfosquir els moviments indígenes que estaven sorgint és la massacre d’Acteal de 1997 que, clar, els mitjans van retransmetre distorsionant la realitat i l’origen dels agressors. Va ser evident que l’Estat era qui orquestrava tant la massacre com la cobertura en aquell moment. Els que treballem des de baix, seguim denunciant el que realment va passar.


Què és la comunicació pròpia i com es diferencia de la convencional?

“Som un model de comunicació alternatiu des del qual no mirem números o guanys sinó acompanyar”

La nostra tasca està lligada amb el fet de promoure el que s’està fent a les nostres comunitats. La nostra feina no és només comunicar el que passa, sinó acompanyar els processos de formació política organitzativa comunitaris. I fer-ho no només amb el cinema documental, sinó també amb la ràdio i avui amb les xarxes socials, que són un recurs fonamental per a visibilitzar la nostra lluita.


Què és més important? Comunicar cap a dins de la comunitat o comunicar cap a fora el que passa internament?

Les dues coses ho són molt i no podem fer una sense l’altra. La tasca del comunicador comunitari és baixar la informació que arriba a escala nacional i internacional mentre també ajuda a articular
i organitzar per defensar els seus propis espais, els seus drets i lluita contra els megaprojectes que colpegen les comunitats indígenes. Però també és fonamental mostrar cap enfora això que defensem. Som un model de comunicació alternatiu des del qual no mirem números o guanys sinó poder acompanyar, i la clau està en el fet que venim de les mateixes comunitats, no som agents externs.


Hem vist un increment de la violència contra líders socials a Chiapas. Comunicar aquesta violència es converteix en una activitat molt perillosa.

Els líders, indígenes i no indígenes, són els que pateixen d’alguna manera la persecució, l’empresonament i la mort perquè enfronten tot aquest monstre que arriba a les comunitats a través de les grans multinacionals, que és l’extractivisme i el crim organitzat. I clar, no fa falta ni dir, que qui es dedica a denunciar aquests fets i a explicar la veritat es converteix en un problema per a les inversions d’aquestes empreses i pateix també els empresonaments, desaparicions, etc. Hem elaborat un document sobre la situació del dret a la comunicació a l’América Llatina i hem vist dades molt preocupants: Mèxic ostenta el primer lloc en desaparició de comunicadors i periodistes.

Article publicat al número 534 publicación número 534 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU