Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

La vergonya té nom de planta

Tenia una vergonya que, com una heura profunda, se li embolicava al melic, li estrenyia la panxa i li clavava els peus a terra. Adela, tu no surts? Però l’Adela no es podia moure

/ Arnau Ledesma

El primer estiu que l’Adela va passar al poble es va tancar a casa, morta de vergonya, esperant que el seu germà fes amics. La primera nit van aparèixer una quinzena de nens i nenes, i un d’ells, que tenia veu de roure, va cridar el nom del germà de l’Adela. Després, una veu d’escorça tova va tornar a cridar. La mare i el germà van treure el cap per la part de dalt de la porta i van veure una trentena d’ulls curiosos i contents. Rodons i foscos, perquè era de nit i tots eren foscos. “¿Vienes a jugar?”. I el germà de l’Adela va mirar la mare, que va fer que sí, però que a les onze a casa. I l’Adela pensava en tots aquells nens i nenes. Potser eren simpàtics. Bons amics. Però tenia una vergonya que, com una heura profunda, se li embolicava al melic, li estrenyia la panxa i li clavava els peus a terra. Adela, tu no surts? Però l’Adela no es podia moure. I al final, la mare va convèncer el germà perquè convencés l’Adela d’anar a jugar. Primer va tenir paciència, després es va posar nerviós i va pensar: “Joder, l’Adela quina vergonya… Què pensaran de nosaltres, los niños de Barcelona?”.

Una persona pilla. Se pone el bote en medio de la plaza y alguien chuta. Si pillas, tienes que ir a buscarlo y ponerlo donde estaba. Mientras, el resto nos escondemos. No vale meterse en casa, ¿vale? Adela y Pilar son azúcar. Venga, manos. Una velita se multiplica, plica, plica, bufa”. A les onze van tornar a casa, i aquella nit va ser la primera i l’última que no van veure com a les dotze sonaven les últimes campanades i s’apagaven tots els fanals.

El riu que passava pel poble baixava de les muntanyes que hi havia més enllà. Davant dels horts, al voral del camí, s’hi feien uns gorgs que mullaven just per sota dels genolls. Entre terra
i còdols, hi havia forats foscos i rústecs. A l’Adela li feia mal el cul de seure i mirar com el Fran entaforava mig braç dins dels forats per treure’n truites. Després els passava tiges per les brànquies; “¿Ves? Y en un rato mueren”. A la nit, a casa, les cuinaren al forn. Aquell estiu van aprendre a saltar als marges del rierol i a jugar a frontó, i van dur la Cris a casa, esgarrinxada de dalt a baix. Algunes tardes pujaven a l’ermita. L’Adela sempre era l’última, petita i camacurta, però tenia la mateixa bicicleta que l’Elena, que era tres anys més gran, i això estava bé perquè era una bicicleta guapa i, sobretot, de gran.

L’Adela sempre era l’última, petita i camacurta, però tenia la mateixa bicicleta que l’Elena, que era tres anys més gran, i això estava bé perquè era una bicicleta guapa i, sobretot, de gran

L’estiu següent van fer una cabana. Van decidir que pintarien les parets de verd i taronja. I a terra varen posar aquella catifa enorme. I el dia que va ploure i el riu va baixar per allà on va voler, la cabana va quedar inundada, i la catifa, plena de fang i de terra. Quan va amainar, van anar a l’abeurador a rentar-la. L’enfonsaren tant, que se’ls mullaren les mànigues i les cuixes. I quan van fer cap a casa amb el fang endurit sota les ungles, la mare els va dir que la catifa s’hauria de llençar. Algunes nits tornaven abans d’hora perquè el gos de l’Eva s’escapava. Els feia por perquè quan va mossegar el cosí del Fran i el van dur a l’hospital, li varen dir que mengés més tomàquets. A vegades es colaven a l’antiga caserna militar. Agafaven pedres rugoses o trossos de metall i trencaven els vidres a cops. Els més grans fumaven tabac robat i explicaven històries de pagès, de muntanya i d’abans del 75.

Tres estius més tard, s’havien enfadat. “Nos hemos separado. Fran y los mayores, y nosotros”. El germà de l’Adela se’n va anar amb els grans. I a l’Adela li sortí una fulla d’heura, petita i ondulada, que li va fer arrel. Li va caure malucs avall fins als talons, on va fer nus. Hi anava menys, i quan ho feia, caminava de puntetes i en silenci. I tot i que eren els grans de sempre, amb els llocs de sempre, les històries de sempre, aquella manera que tenien de créixer any rere any de sempre… L’Adela es va anar amagant, heura i terra avall, com si la vergonya tingués nom de planta.

L’agost que feia quatre anys que el germà de l’Emi vivia al poble, va veure una noia llarga al costat del bar. “¿Adela? ¡Me cago en la leche! Joder, ven aquí que te doy un abrazo. ¿Cuántos años hace? ¿Seis? ¿Y tu hermano? Ven si quieres a tomar algo con todos. Vivo donde Jaime, pero conservo el jardín”. Els va explicar que havia estat fora i ells li varen explicar que havien crescut. Van parlar de l’atur, de la vida al poble, de la nova canalla, de camins i cims i d’on tenia cada pastor les vaques aquell estiu. I l’Adela no va dir res ni de l’heura ni de la vergonya, perquè no sabia què n’havia fet, però ja no hi eren.

Article publicat al número 534 publicación número 534 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU