L’Argentina té una llarga tradició en matèria de drets humans, que es va enfortir a partir de la lluita contra l’última dictadura (1976-83), i que inclou el sorgiment dels col·lectius de les mares i les àvies de Plaza de Mayo que, avui, després de 47 anys, continuen buscant els fills i els nets desapareguts i apropiats a conseqüència de l’acció sistemàtica d’aquell règim anomenat cívic militar.
Si bé la justícia argentina va poder condemnar els principals responsables de la dictadura en un històric judici celebrat el 1985, durant el govern Raúl Alfonsín, durant els vint anys següents els crims comesos durant l’època del directori militar van travessar un llarg període d’impunitat que va finalitzar amb l’arribada a la presidència de Néstor Kirchner l’any 2003. Aquest va entendre que, després de la pitjor crisi econòmica viscuda al país en democràcia, per reconstruir l’Argentina primer calia acabar amb el rastre impunitat i recuperar la història. Per això, una de les primeres accions del seu govern va ser impulsar la promulgació de la Llei 25.779, que derogava les lleis d’Obediència Deguda i Punt Final i, d’aquesta manera, es van poder reobrir els processos judicials i tornar a jutjar els responsables d’accions genocides. Fins ara, s’han produït 352 judicis amb sentència i més de 1.230 condemnes per delictes de lesa humanitat.
D’aleshores ençà, la República Argentina ha implementat un conjunt de polítiques públiques per garantir i defensar els drets humans, que ens l’han posicionat com a exemple a escala internacional i que es coneix com el paradigma argentí de memòria, veritat i justícia i la defensa i ampliació d’altres drets humans.
Però després d’aquesta reconstrucció de les polítiques públiques que van permetre enfortir els drets humans, viu una primera crisi l’any 2015, amb l’arribada del govern de Mauricio Macri. Aquest va plantejar a l’opinió pública la tesi segons la qual la defensa dels drets humans no havia de dependre de les polítiques de l’Estat perquè, literalment, eren un “curro”, terme que en lumfardo [l’argot popular de Buenos Aires] significa estafa. El debat provenia de la discussió sobre la quantitat real de persones desaparegudes, una polèmica carregada de violència i odi. I no va ser anecdòtica ni innocent, perquè darrere hi havia els que van conformar la pota civil de la dictadura.
Aquesta primera envestida va trobar, una vegada més, la resistència les organitzacions de defensa de drets humans i del conjunt de la societat argentina, que es va bolcar als carrers el 17 de maig de 2017, en una multitudinària manifestació en repudi dels beneficis que es pretenien atorgar a genocides ja condemnats. Com passa arreu del món, els sectors obedients que van amassar grans fortunes a partir de la violació de drets humans van continuar treballant i van trobar, amb la victòria de l’actual tiquet presidencial Milei-Villarruel, l’any 2023, un camp adobat per aprofundir l’odi, la persecució, la violència política i la degradació dels drets humans. El binomi format pel president Javier Milei i la vicepresidenta Victoria Villaruel va comportar, de nou, un marcat retrocés en els termes proclamats en el paradigma de Memòria, Veritat i Justícia.
El designat com a director del Museu de les Malvines és un veterà de la guerra que va participar en un intent de cop d’estat contra el govern d’Alfonsín
El març del 2024, l’administració de l’Estat Nacional va emetre un vídeo on es negaven els 30.000 detinguts desapareguts i proposava la construcció d’una “memòria completa”. Aquest va ser el principi rector i cop de peu inicial a tot un seguit les mesures que es van prendre subsegüentment en diverses àrees ministerials.
Al Ministeri de Justícia –i la Secretaria de Drets Humans que en depèn– el seu titular, Mariano Cúneo Libarona, va anunciar una auditoria sobre les reparacions econòmiques atorgades a víctimes del terrorisme d’estat. En aquest sentit, es va reunir amb integrants del poder judicial per exhortar-los que no executin les sentències que ordenen els pagaments. Igualment, s’han ordenat acomiadaments en dependències de la Secretaria de Drets Humans com ara la Direcció Nacional de Llocs de Memòria, la Direcció de Lleis Reparatòries, l’Arxiu Nacional de la Memòria (dipositari del fons documental de la Comissió Nacional sobre la Desaparició de Persones), dependència que va investigar els crims de la dictadura entre desembre de 1983 i setembre de 1984. Així mateix, s’ha deixat d’actualitzar el lloc web juiciosdelesahumanidad.ar, crucial per a la documentació i seguiment dels judicis per crims amb aquesta tipificació. Pel que fa a la Comissió Nacional pel Dret a la Identitat (Conadi) el president de la Nació ha signat el Decret 727/2024, pel qual es derogava un decret anterior (715/2004) i, d’aquesta manera, quedava dissolta la Unitat Especial de Recerca, facultada per accedir a tots els arxius en poder de l’Estat i fer les investigacions per a la recerca dels nens i nenes víctimes del Pla Sistemàtic d’Apropiació de nadons implementat durant el terrorisme d’estat.
A l’àrea de Defensa, el ministre Luis Petri, ha fet diverses declaracions públiques en què expressava que l’actuació de les Forces Armades durant els setanta ha estat demonitzada. I també ha deixat veure’s en fotografies amb esposes de condemnats durant l’època dictatorial. Igualment, ha desarmat els equips de Relleu i Anàlisi Documental, la tasca dels quals resultava imprescindible per a la reconstrucció de lligams “perduts” vitals en els processos judicials per esbrinar què va passar realment.
D’altra banda, personal del Ministeri de Defensa s’ha reunit amb detinguts condemnats per delictes de lesa humanitat pels fets succeïts a la Unitat 34 al penal de Campo de Mayo. Un regiment de l’exèrcit, al fortí d’Apóstoles, va retre homenatge a l’excoronel Horacio Losito, que havia rebut la llibertat condicional després d’haver estat condemnat a presó perpètua per la mort d’onze opositors en l’anomenada massacre de Margarita León, el desembre de 1976. Guillermo Moreno, Sotssecretari de Planejament Estratègic i Política Militar, es va negar a remetre a la Conadi la informació que aquest organisme li sol·licitava.
Pel que fa a l’àrea de Seguretat, la ministra Patricia Bullrich, va deixar sense efecte les recompenses previstes per ajudar a la captura de pròfugs de la justícia per delictes de lesa humanitat, i també s’ha negat a facilitar informació a la Conadi.
Al seu torn, des del Ministeri de Cultura, s’ha designat com a director del Museu de les Malvines Esteban Vilgré Lamadrid, veterà de la fallida guerra per la conquesta d’aquest arxipèlag de sobirania britànica durant l’etapa dictatorial i que va participar en la repressió a l’intent d’ocupació d’un quarter militar l’any 1989, conegut com el copamiento de la Tablada. També s’han vist persones conegudes pel seu negacionisme dels crims dictatorials en diverses celebracions oficials, entre els quals Aldo Rico, un dels líders dels carapintadas, militars encarregats de conspirar per fer caure el govern d’Alfonsín, que va protagonitzar un intent de cop d’estat la Setmana Santa de 1987. Al seu torn a l’Institut Nacional de Cinema i Arts Audiovisuals, s’han acomiadat cinc persones que estaven a càrrec de filmar les audiències d’un judici pels crims dictatorials.
Un altre fet de profunda gravetat institucional l’ha constituït la cita d’una delegació de diputats i diputades del partit governant amb unitats penitenciàries per visitar condemnats per la seva participació en la repressió. A la de la guarnició militar de Campo de Mayo cal sumar-hi la visita a la Unitat Penitenciària d’Ezeiza on es troben allotjats reconeguts condemnats que van sembrar el terror en centres clandestins de detenció, tortura i extermini, com l’Escola de Mecànica de l’Armada o el Batalló 601.
L’escenari actual és molt diferent respecte del de fa vint anys. Les polítiques de memòria pateixen tota mena d’atropellaments perquè, el que en la narrativa oficial s’explica com a part d’un ajustament de la despesa pública, en realitat busca garantir la perpetuació de la impunitat. Tot i això, la societat argentina ha demostrat en reiterades ocasions que està disposada a defensar la seva història perquè el país no caigui mai més en l’obscurantisme dictatorial, una consciència sens dubte motivada i guiada pels organismes de defensa dels drets humans que formen part de la seva identitat.
