Entre els temes educatius que generen més preocupació i controvèrsia n’hi ha un d’aparentment tangencial: els temps i horaris educatius. La problemàtica s’explica, en part, per la manera en què les societats actuals gestionen el temps quotidià i la dificultat per combinar satisfactòriament la vida personal, familiar, professional, de relació social i, de retruc, els temps educatius, de criança i cura dels fills i filles. Horaris escolars i laborals no encaixen bé. I aquesta és una qüestió troncal en l’organització social, que incumbeix famílies, educadors, administració i, per descomptat, infants i adolescents. En el nostre context, la situació s’agreuja si, a més, tenim en compte que a Catalunya i l’Estat espanyol les jornades laborals s’allarguen de mitjana dues hores més que a la resta d’Europa, que duen de remolc els horaris educatius.
Com a reacció a aquesta conjuntura, i amb l’argument que la jornada escolar a Catalunya és una de les més llargues d’Europa, en els darrers anys s’han endegat iniciatives dirigides a escurçar els horaris escolars que han acabat amb la generalització de la jornada contínua als instituts públics. Pràcticament en 9 de cada 10 instituts es constreny tota l’activitat lectiva entre el matí i el migdia, cosa que situa l’horari del dinar més enllà de dos quarts de tres, sovint a partir de les tres, un horari totalment insòlit en el context europeu.
Aquest no és un canvi innocu en termes ni educatius ni socials. En primer lloc, perquè no hi ha cap evidència que aquest tipus d’horari generi millores educatives. Ben al contrari, les recerques disponibles assenyalen efectes perjudicials d’aquesta mesura, entre els quals destaca que la compactació de la jornada escolar accentua les desigualtats si no es garanteix l’obertura dels centres i la prestació de serveis més enllà de l’horari lectiu. L’ocupació del temps que l’escola deixa de cobrir quan tanca a la tarda dependrà dels recursos econòmics, culturals i socials de les famílies, i de la possibilitat d’accedir a activitats fora d’horari lectiu accessibles al municipi.
Tal com demostren múltiples recerques, la posició socioeconòmica de les famílies condiciona les trajectòries educatives dels fills i filles, i, especialment, l’accés a oportunitats educatives. Observant els temps educatius des de la seva globalitat (comptant activitats lectives i no lectives), es detecten grans desigualtats en la realització d’activitats fora de l’horari lectiu en funció del capital social, econòmic i educatiu de les famílies. Així, els nois i noies d’entorns socialment menys afavorits tendeixen a ocupar el temps de lleure amb activitats més sedentàries i amb menor valor educatiu. I, si el centre educatiu tanca a partir del migdia, se’ls encongeix encara més el seu principal (i en alguns casos, únic) espai d’oportunitat d’aprenentatge i desenvolupament.
L’ocupació del temps que l’escola deixa de cobrir quan tanca a la tarda dependrà dels recursos econòmics, culturals i socials de les famílies
Cal recordar que el dret dels infants al lleure i a participar en les activitats culturals, artístiques, recreatives i d’esplai està reconegut per la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de l’Infant, on estableix el deure de les administracions de fer-ho possible (art. 31), així com la Llei d’educació de Catalunya i la Llei dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència de Catalunya. Tot i l’existència d’aquest dret i de l’obligació de l’administració pública de vetllar pel seu compliment, encara no hi ha un grau d’intervenció pública suficient per garantir el desenvolupament ple de la infància i l’adolescència en aquest àmbit.
Amb l’objectiu d’ampliar les oportunitats educatives per a tothom i alhora millorar els resultats escolars, en els darrers trenta anys s’han produït reformes educatives en diversos països d’arreu del món dirigides a reorganitzar els temps educatius, com per exemple a Alemanya, Bèlgica, Àustria o França, per dir-ne alguns de propers. Aquestes reformes es fonamenten en la idea que l’educació i l’aprenentatge superen els conceptes utilitzats fins a l’actualitat sobre temps i espai escolar. Les parets entre els temps lectius i no lectius, entre el currículum i el lleure, entre el centre escolar i l’entorn, esdevenen cada vegada més poroses, i el repte dels sistemes educatius està a construir ecosistemes educatius on escoles, instituts i agents de l’entorn (altres centres; entitats; equipaments i serveis del barri i de la ciutat; agents comunitaris, culturals, artístics, esportius i de lleure) treballen en un projecte educatiu compartit.
De fet, a Catalunya ja s’està treballant en aquesta línia a través de l’Aliança per l’Educació 360. Educació a temps complet, una iniciativa que vol generar projectes educatius que ampliïn i millorin les oportunitats educatives seguint les grans tendències internacionals actuals: integrar aprenentatges formals i no formals, el treball conjunt del professorat i d’altres agents socioeducatius, i activitats escolars realitzades dins i fora de l’escola. I les experiències d’altres països ens mostren que és possible fer tot això amb una jornada escolar que conclou a mitja tarda, amb una pausa per dinar al voltant de les 12 o 13 h del migdia, tal com es recull en el Pacte per a la Reforma Horària.
Un model educatiu més equitatiu, amb més qualitat, més ric, divers i flexible en l’espai i el temps; molt més adequat per respondre als reptes socials d’avui i que preserva i promou l’interès superior de l’infant per damunt d’altres consideracions i interessos particulars. I és que les decisions que es prenen sobre horaris i temps educatius no són inofensives, sinó que poden contribuir a millorar (o empitjorar) les oportunitats educatives d’infants i adolescents.
