En un missatge televisiu, el 3 de novembre de 1969, l’aleshores president dels EUA, Richard Nixon, va demanar suport per als seus plans bèl·lics a la població que no s’havia unit a les multitudinàries protestes contra la Guerra del Vietnam. En aquell discurs, el mandatari va popularitzar el concepte majoria silenciosa com un recurs retòric per deslegitimar les posicions dels sectors socials que es mobilitzen per diferents causes, amb l’argument que les seves reivindicacions no es corresponen amb el que pensa i sent la part majoritària de la població que resta passiva.
Durant els darrers anys, la dreta i el nacionalisme espanyol han recuperat aquesta terminologia, emprada en diferents contextos pel règim franquista, pel fundador del Partit Popular (PP), Manuel Fraga i pels dos expresidents del govern espanyol d’aquesta formació, José María Aznar i Mariano Rajoy. Principalment, l’han utilitzat per restar crèdit a les mobilitzacions independentistes i per carregar contra el model d’immersió lingüística a les escoles catalanes, estès arreu d’aquest territori d’ençà de la seva aplicació el curs 1983-84 a dinou centres públics de Santa Coloma de Gramenet (el Barcelonès).
La darrera enquesta sociopolítica del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) –organisme autònom adscrit a la Generalitat de Catalunya–, publicada el desembre de 2021, revelava que un 76% de les persones preguntades estava d’acord amb una metodologia d’aprenentatge aplicada també a altres indrets del món, que evita la segregació a les aules per motius lingüístics i pretén que l’alumnat aprengui una llengua diferent de la que parla a casa. Aleshores, si el suport social és tan majoritari, qui hi ha darrere de l’ofensiva contra la llengua pròpia dels Països Catalans?
Xifres inflades
La Directa ha tingut accés a dades inèdites que revelen el nombre de peticions que va rebre el Departament d’Educació de famílies que volien escolaritzar infants en castellà durant la dècada prèvia a la sentència judicial que imposava el 25 % de la docència en aquesta llengua a les aules de Catalunya. Fins a arribar a aquest dictamen de la secció cinquena del contenciós administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), el desembre de 2020, les demandes en aquest sentit afectaven un 7,6 % dels 5.072 centres educatius dels cicles d’infantil, primària i secundària que segons l’Idescat hi havia aleshores a Catalunya.
D’aquest total de sol·licituds, un 58 % corresponien a escoles privades i concertades. Tanmateix, de les 1.450 peticions recollides, tan sols en 55 casos la part interessada va decidir arribar fins al final del procés per materialitzar el seu objectiu. La resta, se’n van desdir o hi van renunciar sense que es coneguin els motius. Aquestes xifres, aconseguides per la Plataforma per la Llengua, comprenen el període 2011-2019 i il·lustren una part de l’estratègia seguida per entitats de caràcter espanyolista, que fins avui mantenen la cerca de progenitores ideològicament properes per ajudar-les a revertir el model d’immersió en el nombre de centres més alt possible.
Entitats com Asamblea por una Escuela Bilingüe (AEB) disposen de models de formularis per presentar recursos administratius als Serveis Territorials d’Educació, al Consorci d’Educació de Barcelona o a la secretaria dels mateixos centres educatius. Aquest tràmit persegueix que les escoles es vegin forçades a impartir una o diverses assignatures troncals en castellà, a més de les ja reservades per a aquesta llengua i literatura. Si en un primer moment, el Departament d’Educació incorre en silenci administratiu o bé respon negativament a la sol·licitud de la família, l’AEB assumeix de forma gratuïta els tràmits per iniciar la via judicial i que el TSJC dicti mesures cautelars o ordeni l’obligació del centre a impartir determinades hores en castellà a la totalitat de la classe on algú ho ha sol·licitat. Fins i tot, en cas que canvïi d’escola, en el nou centre.
No obstant això, les dades demostren com en alguns centres concrets es va produir una allau de peticions, un element que va fer disparar el nombre total de demandes i que ha servit a les entitats impulsores per sobredimensionar la situació. Així doncs, 637 de les sol·licituds es van formular en tan sols 34 centres educatius (22 d’ells privats), entre els quals destaquen l’escola Josep Guinovart de Castelldefels –segon municipi més gran de Catalunya on governa el PP– amb 75, i els centres d’orientació catòlica de la Companyia de Santa Teresa de Jesús, amb 70, i el del Sagrat Cor de Sarrià, amb 48 peticions, ambdós a Barcelona.
En total, en almenys 119 municipis dels 947 existents a Catalunya hi ha centres educatius que han estat objecte d’alguna sol·licitud d’aquest tipus des de l’any 2011, principalment a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el Garraf i el Baix Penedès, el Camp, el Maresme, la Selva, i el Pla de Lleida. Tot i això, cal tenir en compte que des del Departament d’Educació no s’han facilitat xifres de l’evolució de peticions des de l’any 2020 fins a l’actualitat i l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) tampoc no té publicades dades sobre matèria educativa dels darrers dos anys.
Malgrat la manca de dades oficials, la Plataforma per la Llengua ha pogut confirmar a la Directa que a l’inici del present curs 2023-2024, la mesura del 25 % de castellà s’està aplicant a 28 centres (setze públics i dotze privats), és a dir, en un 0,6 % dels adscrits al sistema educatiu de Catalunya. Estan ubicats en disset municipis diferents i quinze ho fan obeint mesures cautelars mentre que en tretze s’ha implantat per compliment d’una sentència ferma. De la mateixa manera, els cursos anteriors hi havia hagut 22 centres més on el poder judicial havia intervingut en un projecte lingüístic que a priori s’ha de basar en criteris pedagògics, però aquestes aules ja han tornat a la normalitat perquè l’alumnat provinent de les famílies que havien forçat el canvi ja no hi estudia.
Entitats ‘fantasma’
El gener de 2022 es va presentar a Barcelona la plataforma Escuela de Todos, amb l’objectiu específic de promoure l’execució de la sentència per aplicar el 25 % de castellà a les aules de Catalunya. El 18 de setembre del mateix any, coincidint amb l’inici del curs escolar, la plataforma va organitzar una manifestació a Barcelona amb la qual pretenia fer una demostració de força. Tot i organitzar autocars des de diversos punts de l’Estat espanyol i comptar amb el suport de càrrecs importants del PP, Ciutadans i Vox –com ara Santiago Abascal–, només va aconseguir aplegar 8.600 persones, segons el recompte de la Directa. Sigui com sigui, l’organització va traslladar als mitjans que 120.000 persones havien secundat la marxa, donant un nombre que multiplicava per cinquanta el que va oferir la Guàrdia Urbana, que va xifrar l’assistència en 2.400 manifestants.
Fonts promotores de la plataforma asseguren que aquesta està formada per quinze associacions, però la Directa ha constatat que alguns dels col·lectius que s’anuncien com a part activa del conglomerat no tenen cap activitat recent, com ara Ampas Paralelas, Asociación Cataluña por ELspaña o la Plataforma Silenciosa. Malgrat l’aparença d’entitats serioses i amb filiació, rere algunes de les altres marques adscrites a la Escuela de Todos, com ara Acción para la Mejora de la Enseñanza Secundaria, només hi consta una persona que s’hagi identificat mai públicament com a membre d’aquesta, tot i tractar-se suposadament d’un “sindicat de professors de secundària” que no es pot localitzar en cap registre oficial.
Escuela de Todos comparteix domicili a Barcelona amb l’Asociación por una Escuela Bilingüe i amb Impulso Ciudadano, entitat que presideix l’exdiputat de Cs José Domingo
Una altra de les sigles que formarien part d’Escuela de Todos, la fundació Centro Libre Arte y Cultura (CLAC), té el domicili social a una localitat de 172 habitants a Cantàbria, La Acebosa; amb tot, proclama que va néixer “amb el propòsit de reivindicar Barcelona com a referent cultural d’Espanya”. Per últim, dos grupuscles que s’autodefineixen d’“esquerres” també s’han sumat a la plataforma: Alternativa Ciudadana Progesista i Asamblea Social de la Izquierda de Cataluña que, malgrat tenir quatre càrrecs a la seva estructura, té vacant el de “coordinador”.
Al capdavant de la plataforma hi ha, però, l’Asamblea por una Escuela Bilingüe (AEB). Tot i ser entitats amb números d’identificació fiscal diferents, una i altra comparteixen seu social en un mateix entresol de l’Eixample de Barcelona juntament amb una altra agrupació que també forma part d’AEB: Impulso Ciudadano, presidida per un exdiputat de Ciutadans, José Domingo.
La Directa ha contactat amb l’AEB i fonts de la plataforma aclareixen que “tenim entre vuitanta i cent socis, a banda d’unes 500 persones arreu de Catalunya que col·laboren amb nosaltres i ens passen informació”. També reconeixen que “som els impulsors d’Escuela de Todos i l’entitat que té més base social”.
L’AEB afirma a l’article 2 dels seus estatuts que “no està vinculada a cap partit polític i manté la seva independència”, però la seva presidenta, Ana María Losada Fernández, es va presentar com a número vuit de la llista del PP a l’Hospitalet de Llobregat (el Barcelonès) a les eleccions municipals de 2011, mentre que la vicepresidenta Eva Roig Rodríguez, ho va fer en la mateixa posició per Unión Progreso y Democracia a les del Parlament de l’any anterior.
Juntament amb AEB, les entitats amb una certa capacitat de filiació que formen part de la plataforma són Societat Civil Catalana, que va liderar les mobilitzacions unionistes contra el procés posteriors al referèndum de l’1 d’octubre de 2017, i S’ha Acabat, activa entre estudiants espanyolistes de les universitats catalanes i pedrera de Ciutadans abans de la seva situació actual de pràctica desaparició. La llista la completen entitats com Aixeca’t-Levántate, Asociación por la Tolerancia i els anomenats Segadors del Maresme, famosos durant algun temps per l’activitat dels seus escamots, amb presència d’alguns individus alineats amb l’extrema dreta, dedicats a retirar de l’espai públic llaços grocs i simbologia independentista.
Enguany, Escuela de Todos ha buscat ampliar el seu radi d’acció i estendre la seva croada contra les llengües cooficials de l’Estat espanyol amb la suma d’entitats d’altres territoris dels Països Catalans i de Navarra, com ara Idiomas y Educación i Docentes por la Libertad Lingüística, del País Valencià; Societat Civil Balear i PLIS Educación, a les Illes i Sociedad Civil Navarra i Asociación Pompaelo, al territori navarrès, així com una de nova creació a Catalunya anomenada Docentes Libres, de la qual és portaveu Sonia Sierra, que va ser regidora a l’Ajuntament de Barcelona i diputada al Parlament per Ciutadans.
Catifa vermella judicial
L’anomenada LOMCE (per les sigles en castellà del seu enunciat, llei orgànica per a millora de la qualitat educativa) o Llei Wert (pel cognom del ministre d’Educació del PP que la va promoure, Juan Ignacio Wert) és la reforma legislativa aprovada pel Congrés espanyol l’any 2013 que ha desencadenat l’actual ofensiva judicial contra la llengua a les escoles de Catalunya. Ramon Llena, jutge jubilat i lletrat expert en la matèria, explica a la Directa com, gràcies a aquesta llei orgànica, el govern de Mariano Rajoy va presentar un recurs contenciós contra el govern català que, posteriorment, l’executiu socialista de Pedro Sánchez no va retirar i que va culminar amb la sentència del 25%. Des d’aleshores, Llena considera que les entitats contra el català “han irromput en l’àmbit judicial com a part de l’estratègia política i han intentat aprofitar un terreny adobat i d’arrel espanyolista per fer de punta de llança”.
Cal tenir en compte que l’administració catalana va presentar un recurs al Tribunal Suprem contra la sentència del TSJC, però després de no ser admès a tràmit no va elevar-lo al Tribunal Constitucional. “Confiaven que el govern del PSOE no executés la sentència, però no comptàvem que entitats com AEB es personessin com a part afectada en l’execució i el TSJC ho acceptés”, rebla Llena, que destaca el paper instrumental i imprescindible de l’entitat espanyolista en aquest procés. Posteriorment, organitzacions com la Plataforma per la Llengua, Òmnium Cultural, el sindicat de l’ensenyament USTEC o el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), entre d’altres, també van demanar personar-se a la causa, però a diferència de l’AEB, el tribunal ho va rebutjar per considerar-les contràries a la mateixa sentència, però amb un vot particular de dos dels cinc magistrats.
Posteriorment, el govern de la Generalitat va aconseguir el suport necessari per tirar endavant el decret llei 6/2022 i la llei 8/2022 on, entre altres qüestions, es rebutgen els percentatges en l’ensenyament de les llengües. Finalment, el TSJC va presentar al Tribunal Constitucional (TC) una qüestió d’inconstitucionalitat contra aquest decret i la nova llei del català a l’escola, que van aconseguir aturar de facto l’aplicació generalitzada del 25%, perquè la nova norma catalana representava una modificació del corpus legislatiu contra el qual va ser dictada la sentència. Però a l’espera de la decisió del TC, Llena confirma que, de forma puntual, quan un particular presenta una denúncia reclamant el 25%, el TSJC sí que continua donant-li curs i argumenta que les lleis no afecten els drets individuals: “És un disbarat jurídic, no té cap sentit i els arguments són absurds”, conclou.
Al capdavant d’aquestes decisions judicials hi ha Javier Aguayo Mejía, president de la sala del contenciós administratiu del TSJC. Després d’un període treballant al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) a Madrid sota les ordres del magistrat Carlos Lesmes –que el va presidir fins fa un any–, el mateix òrgan de govern judicial el va reincorporar al TSJC –on ja havia exercit prèviament– a finals de 2018. Un dia abans de dictar-se la sentència del 25%, la sala de govern del TSJC va donar llum verda –amb la convalidació del CGPJ– a una actualització de la normativa de repartiment dels casos, la qual cosa li va permetre presidir la secció que havia de prendre la decisió sobre la llengua a l’ensenyament, tot i que al principi no en formava part.
L’exmagistrat Ramon Llena assegura que aquesta maniobra in extremis, que permetia als presidents de sala com Aguayo dirigir les seves respectives seccions en casos amb “una especial transcendència econòmica, social o mediàtica”, va vulnerar “el principi de jutge predeterminat per la llei i, per tant, el Conveni Europeu dels Drets Humans, així com la Constitució Espanyola”. Per aquest motiu es va presentar el que es coneix com un incident de nul·litat, que el TSJC no va admetre i ara es troba recorregut al Tribunal Suprem, deixant per endavant un previsible camí cap al TC i, finalment, al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Tanmateix, des d’aleshores, Aguayo ha presidit tots els tribunals del contenciós administratiu del TSJC que han emès sentències contràries a la immersió lingüística i ha permès a l’AEB participar en el procés d’execució de la sentència del 25 % mentre impedia que la Plataforma per la Llengua, Òmnium i altres organitzacions defensores del català poguessin fer el mateix.
Llena defensa que els centres educatius “no haurien de complir aquestes sentències, perquè la responsabilitat és dels consells escolars, que han d’elaborar el projecte lingüístic i que el director té l’obligació d’executar”. Alhora, qüestiona el paper del Departament d’Educació, perquè, a parer seu, “en lloc de facilitar l’entrada de sindicats educatius i d’associacions de famílies d’alumnes en els procediments judicials, no els avisen i s’assabenten que els infants faran el 25 % quan ja hi ha sentència”. I recorda que “una sentència pot anul·lar un projecte lingüístic, però no pot fer complir de manera diferent el que ja està aprovat, ni obligar el Consell Escolar a votar el que no vol”.
