“Investigar les possibilitats pràctiques d’incidir en la realitat i en els esdeveniments viscuts i promoguts per persones i col·lectius exclosos del camp de visió hegemònic i de la producció d’imatges.” Aquest és un dels objectius d’ULLAL, un festival centrat en el que s’autoqualifica de “fotografia incisiva” i que, a cops de queixalades, ha omplert una part de l’espai veïnal autogestionat de Can Batlló, al barri de Sants, de Barcelona, on es pot visitar fins al pròxim dissabte, 28 de maig. La cita ha volgut generar un espai de trobada entre l’art, els espais creatius i les lluites socials i es mostra com un exercici permanent de tendresa i transformació, que requereix unes hores per passejar-s’hi i quedar-s’hi bocabadat. Neix de persones que formen part de diversos col·lectius de Barcelona, entre els quals Fem Art, des d’on s’impulsen espais de formació artística i mostres d’art on, sovint, la fotografia no és la protagonista. Però, així i tot, reflexionen des d’aquest col·lectiu, “és un dels dispositius creatius que més s’utilitzen en el dia a dia de forma automatitzada, acrítica i dominada per la visualitat dominant”.
“A queixalades”, “Dentera”, “Paluego”, “Dents tortes” i “Fent Saliva” són les cinc categories que estructuren una exposició que es mou entre jocs de paraules. Al centre, la ullada que, tal com expliquen les impulsores del festival, és “l’acció de clavar una mirada crítica i creativa en un tros de realitat amagada, per materialitzar la imatge del seu nou sabor”.
En el passeig que es proposa s’hi troben lluites quotidianes i desobediències que desmunten l’ordre establert, com “La mujer barbuda y la teta por Barcelona”, obra del col·lectiu Donesllop, i “Del rebuig als drets apropiats col·lectivament”, una creació del Sindicat d’habitatge del Casc Antic
I en aquest passeig ple de nous sabors i resistències, s’hi troben lluites quotidianes, petites victòries i desobediències que desmunten l’ordre establert “a queixalades”, com són “La mujer barbuda y la teta por Barcelona”, obra del col·lectiu Donesllop, i “Del rebuig als drets apropiats col·lectivament”, una creació del Sindicat d’habitatge del Casc Antic, entre d’altres. La “Dentera” arriba amb totes aquelles imatges que recullen situacions de violència racista, masclista, institucional i política (entre un llarg etcètera), que s’exerceixen contra les que viuen a Barcelona. Imatges que fan grinyolar les dents i exigeixen acció directa com “Casi… pero no” on s’assenyala la violència policial a través de l’experiència en primera persona de l’Olga, a qui la policia va disparar una bala de foam al cap, deixant-li greus seqüeles, la nit del 18 d’octubre de 2019, en motiu de la vaga general en resposta a la sentència del procés. La imatge de Yakouba Diallo davant el Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de Barcelona on va morir el seu germà Idrissa, el 13 d’abril de 2019, també evoca la impunitat i violència policial que es viu a la ciutat.
A ULLAL també hi ha lloc per a la memòria. S’hi poden trobar, per exemple, “fantasmes en resistència” dins de la secció “Paluego”, confegida amb aquelles imatges d’arxiu que poden quedar relegades a l’oblit, però que en aquesta exposició, són de vital importància. Precisament per no oblidar. I amb les “Dents tortes” es viatja per aquelles pràctiques i experiències quotidianes que encarnen cossos dissidents, tot desbordant el cistema, i on la diversitat funcional, la neurodivergència i l’humor irreverent desencaixen l’ordre establert. També s’hi inclou amb una categoria que busca mostrar aquells projectes col·lectius i de barri que fan viatjar i imaginar noves possibilitats de vida on el suport mutu fa salivera. Una categoria que compta amb una activitat participativa on les visitants estan convidades a construir altres recorreguts possibles a partir d’assenyalar, amb un gomet taronja, les imatges d’altres categories que també poden ser incloses sota el paraigua d’aquest apartat, “Fent saliva”.
Es necessiten unes hores per passejar, enfadar-se, imaginar i deixar-se salivar per ULLAL, un festival que vol anar més enllà de plantejar-se com una mostra fotogràfica. És un espai des d’on dissenyar noves formes de vida en comú i que mostra les que ja existeixen. Un exercici que agita el present i la memòria de Barcelona.
