Cada cop més homes vinculats als moviments socials, partits, activismes d’esquerres i espais alternatius se sumen als discursos feministes. Però pocs cerquen espais on poder fer processos de manera compromesa, conscient i que es reflecteixin a la pràctica. La part teòrica i acadèmica del feminisme és importantíssima, però la pràctica aplicada, fonamental.
Sabem que ser adult, home i cis està socialment premiat, però si, a més, aprèn quatre conceptes que sonin bé, aquests premis es multipliquen. Un home cis que tingui un discurs feminista (o afí al feminisme) pot guanyar un capital social que es pot traduir, per exemple, en cites a Tinder, afalacs a la feina o a les assemblees i seguidors a les xarxes socials. Però, espòiler! Cal connectar els discursos amb la vida quotidiana per poder combatre de manera real allò que ens vertebra a totis: la violència estructural del sistema patriarcal-colonial. Si no és així, tard o d’hora, passen coses.
Cal, d’entrada, entendre com ens afecta l’estructura patriarcal-colonial i guanyar consciència i sensibilització real per incentivar la revisió de la masculinitat patriarcal.
De moment, tret que t’assenyalin públicament per agressió, que hi hagi una denúncia, que la teva parella o vincle estigui fins als nassos de fer-te de mare o que els col·legues et confrontin amb la necessitat d’acompanyament –farts d’aguantar males borratxeres o la ratlleta de més que provoca certes situacions de violència–, és poc probable que facis teràpia amb perspectiva feminista o que vinguis a un grup de masculinitats.
Els homes tenen com a referents altres homes que encarnen valors del patriarcat colonial: superheroïs, superactivistes, supermilitants
Des de l’experiència, podem afirmar que els espais de treball tenen molt de sentit i és esperançador compartir-los i acompanyar-los. Òbviament, els participants van donant resultats positius en les seves relacions, en la convivència, en la prevenció d’agressions o en la gestió d’agressions quan els canvis també es produeixen en la vida personal i en l’entorn.
Els espais d’acompanyament no fan miracles, però treballem amb les resistències per poder apropar tots els beneficis del feminisme i guanyar en coherència. No abracem arbres; fem feina entre la tendresa d’un espai acollidor i la canya que cal per generar un canvi. En aquests processos aconseguim bons resultats a molts nivells i profunditats.
Així i tot, la participació, sobretot d’homes, és molt anecdòtica. I, a més, cal tenir en compte que els processos requereixen temps. Una característica molt genuïna de la masculinitat patriarcal és la resistència a processos personals que incloguin la incomoditat, el qüestionament i la gestió dels privilegis, la connexió emocional, així com el contacte i el trànsit per la vulnerabilitat (pròpia i dels altres). I, en tot cas, fer-ho amb estratègies que coneixem de manera teòrica però no pràctica.
Una característica genuïna de la masculinitat patriarcal és la resistència a processos que incloguin la incomoditat, el qüestionament i el trànsit per la vulnerabilitat pròpia i dels altres
Connectar amb la vulnerabilitat i transitar-la és imprescindible per diferents motius. El principal que treballem als grups de masculinitats és construir autoestima sense potenciar l’ego. A més, cal fornir una identitat connectada amb la realitat i no una basada en estereotips, que després donen lloc a enganys i dobles vides.
Un altre gran tema són les dinàmiques que es generen entre homes: la majoria de relats que comparteixen als grups/tallers expliquen que en l’amistat d’homes cis no hi ha possibilitat de trobar espais de caliu i connexió emocional, i que, per tant, entre amics les inquietuds no s’expliquen. Això dificulta enormement qualsevol mena de gestió de l’acompanyament que es pugui necessitar.
Partint d’aquesta base, quan algú reuneix forces per assenyalar una agressió comesa per un home, acostumen a passar dues situacions molt polaritzades i cap d’elles ajuda a generar realitats més feministes. Per una banda, hi ha la llei del silenci i la camaraderia, és a dir, qüestionar o negar la violència entre tot el grup i revictimitzar la persona agredida. Després, hi ha el rebuig i la criminalització de l’agressor, és a dir, estereotipar un perfil o col·lectiu concret que, més tard, generarà la sensació que els agressors i les agressions són aïllats i anecdòtics. Construïm delinqüents dolents, monstres insalvables i pertorbats que cal empresonar, que hauríem d’haver detectat i que no haurien de formar part del nostre entorn. Un cop hem assenyalat un agressor, s’ha acabat el problema, quan justament hauria de ser l’oportunitat per revisar tota la resta.
L’autodefensa ha estat necessària quan tota la resta ha fallat, però ara cal entendre que forma part de la socialització i que ens afecta a totis. La criminalització genera culpa i no pas processos de responsabilització. Aquí, un eslògan que serveix de recordatori i de resum: “No som malalts, som fills sans del patriarcat”.
Després d’acompanyar diferents grups d’homes, se’m fa evident que la societat encara no ha arribat al punt en què aquests homes puguin transitar sols per aquests processos
Els homes s’han de fer responsables dels seus propis processos i han de poder acompanyar els processos del seu entorn, a més d’intentar no reproduir més violència. Per això, a més de ser acompanyats, cal que facin un treball personal i col·lectiu previ. Després d’acompanyar diferents grups d’homes, se’m fa evident que la societat encara no ha arribat al punt en què aquests homes puguin transitar sols per aquests processos.
Aleshores, podrem assumir itineraris de justícia restaurativa en què les preguntes que considerem fonamentals són les següents: quina part de l’estructura patriarcal s’està reproduint en nosaltres i en el nostre grup? Què podem fer per prevenir i intentar que no es torni a repetir? Com i què farem per generar canvis en la violència estructural i sistèmica? Aquestes preguntes requereixen atenció i un procés concret.
Cal concretar l’espai emocional més enllà d’un mateix, perquè, si no, continuem retroalimentant l’individualisme. Cal poder preguntar-se què vull i què necessito, i com afectarà això el meu entorn i els meus vincles. No podem basar les nostres relacions només en el plaer i en rebre. Del plaer n’hem de poder gaudir totis, si no, no és plaer, és privilegi. Per tant, cal esforçar-se i sacrificar-se, si escau. Cal canviar el paradigma de com entenem molts conceptes lligats a les relacions i que treballem en les sessions individuals i grupals, que són claus en la construcció dels vincles i que trobem negativitzats: diàleg, corresponsabilitat, dependència, compromís.
Que els homes parlin de lactància és gairebé un valor afegit, però, per què les dones i les identitats dissidents no podem ser referents de processos de masculinitats? És estrany, no?
Els homes tenen com a referents altres homes que representen els valors de la masculinitat patriarcal i colonial: els superherois, però també els supermilitants o els superactivistes. Primer els idealitzem i ara els diem que són part del problema o el problema en si. Aquest canvi de rols és complicat i també genera un buit: si no he de ser així ni fer això, qui soc i què he de fer? En qui m’he de fixar? I, en comptes de diversificar referents, cerquem altres homes que creiem més “treballats”, que en realitat continuen ocupant espais i estant al centre. Que els homes parlin de lactància és gairebé un valor afegit, però, per què les dones i les identitats dissidents no podem ser referents de processos de masculinitats? És estrany, no?
Generar un canvi i un aprenentatge en una persona amb el discurs après és un repte que, en molts casos, multiplica la dificultat. Molts homes s’hi resisteixen perquè creuen saber i estar connectats, els costa escoltar i aprendre d’altres experiències, es justifiquen i argumenten constantment les seves conductes i posicions en lloc d’intentar entendre i sentir el canvi de paradigma. Per què no assumeixen la violència que exerceixen? Per què no s’espavilen i prioritzen els processos, si comparteixen en gran part el discurs en l’àmbit teòric i ideal que ells mateixos prediquen?
No podem ocultar factors de risc –rols de poder, la diferència d’edat o el consum d’alcohol i altres substàncies– rere arguments com ara dir que els altres ho fan pitjor: els immigrants, els de Vox o el veí de davant. La realitat és que, només amb el discurs i alguna pràctica superficial, fins ara, els ha funcionat. Semblar feministes, vull dir.
Cal trencar amb pràctiques colonitzadores antagòniques al feminisme: conquistar cossos, sexe, ocupar l’espai, qüestionar constantment, instrumentalitzar la parella (o els vincles tant amb dones com amb dissidències)…
Per tant, cal trencar amb l’estereotip d’agressor que no concorda, a priori, amb l’estereotip dels homes alternatius, d’esquerres o okupes. Totes reproduïm l’estructura en la qual ens hem socialitzat i cal fer un treball a consciència per canviar de manera individual, col·lectiva i de l’entorn.
Cal sentir-nos interpel·lats i fer-nos responsables. No va només de revisar privilegis, sinó de descobrir tot el que ens aporta el feminisme
Els processos requereixen acompanyament professional amb persones preparades i en constant revisió, experiència en l’àmbit i coneixement del context. Cal ajuda professional, perquè autogestió no vol dir que ho puguem fer tot, també ha de poder significar demanar ajuda. Cal tenir en compte les diversitats i no acomodar-se en pràctiques que ajudaran a caure en el victimisme i a seguir reproduint violència.
Si has agredit o sospites que ho has fet, demana ajuda, accepta l’agressió, demana acompanyament, no cerquis la persona agredida per preguntar-li què és el que has fet exactament o què vol, fes un procés de consciència i reparació si s’escau. No ocupis espais ni rols de poder ni decisoris, facilita el procés i la convivència, un llarg etcètera de petits i grans actes que marquen la diferència.
L’ideal polític ha de servir per ser més conscient i voler fer aquesta feina atenta, reflexiva, emocional i pràctica des del feminisme interseccional. Si creus que ho tens resolt, encara et fa més falta. Cal sentir-nos interpel·lats i fer-nos responsables. No va només de revisar privilegis, sinó de descobrir tot el que ens aporta el feminisme.
