Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Natalia Ginzburg: endinsar-se en els petits universos humans

Quan llegim Natalia Ginzburg ens endinsem en els petits, però no per això menys complexos, universos humans. L’escriptora explora microscòpicament l’essència més íntima de les persones dins un context gens fàcil: la Itàlia de la Segona Guerra Mundial i de la postguerra. Ho fa d’una manera subtil i sense sentimentalismes. Se situa en un racó i se la percep discreta i austera, fins i tot absent; però alhora empàtica i puixant. Se l’ha arribada a considerar com a “escriptora dels silencis”. Ginzburg, capaç de convertir tot allò íntim i quotidià en una experiència comuna, compartida amb qui la llegeix

/ Felipe de San Pedro

Natalia Ginzburg (Palerm, 1916- Roma, 1991), una de les veus més destacades de la literatura italiana del segle XX, va viure els moments més foscos de la història europea: la guerra, la recessió, la depressió moral i la fam a la postguerra i la persecució del feixisme de Mussolini. Ella hi va respondre amb l’escriptura en moltes i diverses formes -novel·la, assaig, poesia i teatre, i també edició i traducció de Proust, Flaubert i Maupassant, entre d’altres. Però també amb la resistència clandestina i l’activisme polític, fins a arribar a ser diputada pel Partit Comunista Italià l’any 1983.

L’escriptora, darrera filla de cinc germans, va néixer i va ser educada a casa d’una família jueva intel·lectual antifeixista, assotada constantment per les forces de Mussolini. De pare, el científic Giussepe Levi i de mare, Lidia Tanzi, dona vinculada especialment amb el socialisme italià de l’època. És així com Natalia, ja de ben petita, copsava l’ambient revolucionari cultural, polític i científic. Es va casar amb Leone Ginzburg, editor i fundador de l’editorial Einaudi i cap de l’organització clandestina Justícia i Llibertat. Opositor ferm a la dictadura de Mussolini i de conviccions antifeixistes i amb qui Natalia va viure persecucions i censures, va morir a causa de les tortures propiciades per la policia de la Gestapo a la presó Regina Coeli, a Roma, l’any 1944.

Pel que fa a l’obra de Ginzburg i de la novel·la que ha estat traduïda al català, en destaquem La strada che va in città (1942); edició en català: El camí que porta a ciutat, traducció d’Alba Dedeu, per Edicions de la Ela Geminada, 2016. També Lessico famigliare (1963); edició en català: Lèxic familiar, traducció d’Elena Rodríguez, per Àtic dels Llibres, 2018. La città e la casa (1984); edició en català: La ciutat i la casa, traducció de Meritxell Cucurella-Jorba, per Club Editor, 2017.

El camí que porta a ciutat es contextualitza en el temps que Ginzburg i el seu marit van viure confinats a un poble dels Abruços just a l’inici de la Segona Guerra Mundial, l’any 1941. Hi van arribar a la tardor d’aquell any perquè Leone Ginzburg va ser desterrat degut al seu activisme antifeixista. Des d’allà, l’escriptora descriurà la sensació d’ofec, opressió, soledat, incomprensió que sent la protagonista de la novel·la breu, Delia, qui somnia amb la llibertat cada vegada que pren el camí a ciutat. La protagonista, de nou com a altres novel·les, representa la incertesa i desesperança latents a la població.

‘Lèxic familiar’, una de les obres cabdals de l’escriptora italiana, captiva per l’originalitat del tema triat i per tot el que amaga, no només en relació a la seva família, sinó a totes les famílies de les lectores que poden identificar-se amb la seva

Lèxic familiar, una de les obres cabdals de l’escriptora italiana, i que va guanyar el prestigiós premi literari italià Lo Strega l’any 1963. Captiva per l’originalitat del tema triat i per tot el que amaga, no només en relació a la seva família, sinó a totes les famílies de les lectores que poden identificar-se amb la seva. La novel·la tracta de la família “normal”-un niu d’imperfeccions i malentesos-, i de la funció que hi té el vocabulari propi que s’ha repetit infinites vegades generació rere generació. Ginzburg defineix lèxic familiar com “una d’aquelles frases o paraules que faria que ens reconeguéssim l’un a l’altre en la foscor d’una cova o entre milions de persones”. En aquest llibre autobiogràfic rememora la vida de la seva família a Torí des de l’any 1930 fins al 1950. Hi fa un exercici estoic de memòria, quan ella ja tenia 50 anys. Reconeix que la memòria fa trampes, que ha escrit al llibre el que recorda. Memòria com una vàlvula que falla, que també és imperfecta. Memòria que capgira els esdeveniments viscuts. Per això, Ginzburg demana a les lectores que l’obra es llegeixi com a ficció, no pas com una història real, ja que no pot garantir-ne la veracitat total.

La ciutat i la casa és una novel·la epistolar entre un grup d’amics. Principalment entre dos germans: Giuseppe i Ferruccio. Giuseppe viu a Itàlia i està preparant la seva anada als Estats Units on viu Ferruccio, amb la voluntat de viure-hi millor que a Itàlia. De tot l’entrellat de missatges que s’envien entre els uns i els altres, els temes que l’escriptora introdueix són l’exili, l’amistat amb el pas del temps, la maternitat i la paternitat… Tot plegat, i serà recurrent a la seva obra, amb uns personatges marcats per la melangia constant, el vagareig i la desorientació existencial.

Quant a assaig, cal subratllar Le piccole virtù (1962); edició en català: Les petites virtuts, traducció d’Elena Rodríguez, per Àtic dels Llibres, 2015. Aquest escrit de Ginzburg pot considerar-se fins i tot un petit tractat-tresor, d’ètica i de pensament sobre qüestions existencials que ens afecten a totes com ara són l’amistat, el valor del silenci i de la paraula, l’ofici com a escriptora o la relació de parella. Aquesta darrera la trobem al relat “ell i jo”, on descriu la relació que ella va tenir amb el seu segon marit, i com aquesta frega la violència psicològica-malgrat que ella mai no l’assumeix com a tal-. Citant l’autora “diu que jo, sense ell, no serveixo per a res”, “ell no millora en mi la indecisió, la incertesa de cada acció, el sentiment de culpa”. Sorprèn com hi explica la crítica constant del marit cap a ella. Una relació on ell vol brillar intel·lectualment per sobre d’ella; un duel constant.

Cal destacar també les reflexions amb les quals ens delecta quan descriu el que és per a ella el silenci, el qual defineix com a “un dels vicis més estranys i greus de la nostra època”

Cal destacar també les reflexions amb les quals ens delecta quan descriu el que és per a ella el silenci, el qual defineix com a “un dels vicis més estranys i greus de la nostra època”. En distingeix dos, de silencis: “hi ha dues menes de silenci: el silenci amb un mateix i el silenci amb els altres. Totes dues formes ens fan patir igualment. El silenci amb nosaltres mateixos està dominat per una antipatia violenta que envaeix el nostre ésser, pel menyspreu amb la nostra pròpia ànima, tan vil que no mereix que se li digui res”.

Per acabar el tastet d’alguns dels seus escrits a Les petites virtuts, l’obsequi fantàstic que ens regala amb El meu ofici. Un homenatge a l’escriptura i brúixola per a totes aquelles que escrivim. Citant l’autora: “Quan escric històries, en canvi, sóc com una persona que s’està a la seva pàtria, als carrers que coneix de la infantesa i entre els murs i els arbres que són seus. El meu ofici és escriure històries, coses inventades o coses que recordo de la meva vida, però sempre històries, coses en què la cultura no hi té res a veure, sinó que només hi intervenen la memòria i la fantasia. Aquest és el meu ofici, i el faré fins que em mori. […]”.

Natalia Ginzburg deia que les escriptores són com els rius, reflecteixen el que passa prop d’elles: els arbres, les cases, els ponts. L’escriptora reflecteix en totes nosaltres el seu talent grandiós de posar la paraula precisa, nua, en totes les històries que narra. Reflecteix dignitat, compromís amb la societat on viu i amb les generacions futures, i la integritat de la seva persona i de tot allò que anomena.