Naureen Shameem és una activista feminista i advocada de drets humans, d’arrels pakistaneses, que es dedica a investigar i confrontar els moviments d’extrema dreta transnacionals, que comparteixen narratives contra els drets de les dones i les dissidències sexuals i de gènere. És fundadora i directora de Noor, un think-tank feminista que té l’objectiu de connectar els moviments feministes i d’obstruir l’agenda antigènere. A més, codirigeix la xarxa de solidaritat global Women Living Under Muslim Laws (Dones que viuen sota lleis musulmanes). L’entrevistem a Barcelona, a La Bonne, on va participar a les jornades internacionals Camins col·lectius davant els discursos d’odi i el retrocés dels drets sexuals i reproductius, organitzades per Calala, Suds i L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius.
A les teves conferències expliques que més del 70% de la població mundial està sota governs autoritaris o d’extrema dreta. Quines són les característiques que uneixen aquests règims?
Aquí inclouríem països governats per règims feixistes i autoritaris, molts amb un component militar. Altres característiques importants que comparteixen aquests règims són la jerarquia, l’aspecte etnonacionalista o racista i l’oposició frontal als avenços en qüestió de gènere i sexualitat. També ens trobem amb règims fonamentalistes, que justifiquen el seu poder en interpretacions extremes tant de la religió com de la cultura, per aconseguir un control social i polític de la població. La tendència global que veiem és cap a la desdemocratització i l’autoritarisme.
Apuntes a dos factors clau que expliquen que els moviments autoritaris i antidrets estiguin acumulant més poder: les conseqüències del neoliberalisme i la pandèmia.
“Amb la pandèmia vam veure un augment significatiu dels discursos sobre seguretat, de l’autoritarisme i més atacs a moviments socials. L’extrema dreta ha aconseguit canalitzar la ira, la decepció i el descontentament de la població pels efectes del neoliberalisme”
Exacte. Hem estat sota governs neoliberals durant molt de temps, i veiem desigualtats creixents, inherents al projecte de democràcia liberal. Tot això es va veure aguditzat amb la pandèmia, moment en què vam veure un augment significatiu dels discursos sobre seguretat, de l’autoritarisme i més atacs a moviments socials. L’extrema dreta ha aconseguit canalitzar la ira, la decepció i el descontentament de la població pels efectes del neoliberalisme, i l’han enfocat cap a la població marginada, racialitzada, cap a les dones o cap a les persones amb gèneres i sexualitats fora de la norma. Els presenten com els culpables que s’estiguin eixamplant les desigualtats.
Com s’organitzen i com es financen aquests moviments autoritaris i d’extrema dreta a escala global?
Aquí té molt a veure el poder del Vaticà, que ha estat un actor clau des dels inicis d’aquests grups, als anys 70. En aquell moment, la dreta i l’extrema dreta, en aliança amb moviments religiosos, estava als governs d’alguns països d’Europa i també dels Estats Units. Als 90, quan l’agenda feminista comença a aconseguir victòries, sobretot dins de Nacions Unides, veiem com emergeixen amb força els grups antigènere. El lideratge principal el va tenir el Vaticà, però sorgeixen aliances internacionals entre moltes forces d’extrema dreta i forces religioses, ja siguin catòliques, evangèliques, o també fonamentalistes musulmanes o budistes. Tots aquests moviments estan connectats i col·laboren entre ells per a fer retrocedir els avenços en matèria de drets sexuals i reproductius, contra les lleis feministes i contra el mateix concepte de gènere.
Aquestes xarxes han desenvolupat una infraestructura política i econòmica cada vegada més sòlida, gràcies al seu creixement als parlaments i governs. Compten amb think-tanks per a desenvolupar les seves estratègies i amb campanyes i projectes a llarg termini, a 20 o 30 anys vista. I a més, cada vegada estan millor finançats: fundacions privades, bancs com Goldman Sachs, fons estatals o empreses han permès que aquests grups tinguin més personal i puguin estar més coordinats internacionalment.
Pel que fa a les narratives, quines són les claus dels missatges de l’agenda dels moviments antigènere?
L’èxit del seu projecte polític es basa en l’intent d’aconseguir l’hegemonia cultural, una idea que és en realitat de Gramsci, però que han portat al seu terreny. És a dir, que les seves opinions i la seva visió del món s’accepti com a sentit comú. I per aconseguir-ho, utilitzen narratives basades en l’emoció, amb un llenguatge simple i accessible, i fent servir històries personals que estan connectades entre elles. Per exemple, en el cas de les narratives contra l’avortament, utilitzen moltes històries humanitzant els fetus, difonent suposats casos d’horribles experiències personals de dones que han avortat i també hi ha molta manipulació emocional connectant el fet d’avortar amb ser una mala mare.
Un camp on han pogut desplegar aquestes narratives és a les xarxes socials. Per què s’han fet forts allà?
“Els missatges d’odi i de por són més premiats pels algoritmes i aconsegueixen més clics, per tant, les xarxes són el camp perfecte per a l’expansió de mentides i desinformació. Podem parlar d’un feixisme digital”
En primer lloc, l’expansió d’aquests discursos per xarxes és tan important perquè la infraestructura digital que existeix ho facilita. Sabem que les plataformes de xarxes socials monetitzen l’odi; de fet el seu model de creixement econòmic es basa en això. Els missatges d’odi i de por són més premiats pels algoritmes i aconsegueixen més clics, per tant, és el camp perfecte per a l’expansió de mentides i desinformació. Podem parlar d’un feixisme digital. A més, aquests moviments han creat els seus propis canals de comunicació, i també tenen un accés privilegiat per a poder difondre els seus missatges en mitjans tradicionals. El que fan és atacar els moviments feministes i els nostres missatges, i després inunden tot de notícies falses i generen una atmosfera generalitzada de desinformació i confusió, la qual cosa fa que les nostres narratives no s’entenguin o no arribin a la gent.
La legislació que protegeix els drets de les dones, els drets LGBTIQ+ o els drets sexuals i reproductius estan en el punt de mira dels moviments d’extrema dreta i antigènere transnacionals. Com a advocada experta en el tema, creus que la tendència global és que s’està retrocedint en aquest àmbit?
“L’objectiu d’aquests moviments autoritaris és estigmatitzar fins i tot el terme gènere, i per això utilitzen la narrativa sobre ideologia de gènere, que en realitat no vol dir res”
En termes del marc legislatiu entorn de la violència de gènere i també dels drets de les dones i drets sobre el gènere i la sexualitat en general, crec que la situació varia segons la regió, però hi ha hagut sens dubte, retrocessos. L’objectiu d’aquests moviments autoritaris és estigmatitzar fins i tot el terme gènere, i per això utilitzen la narrativa sobre ideologia de gènere, que en realitat no vol dir res. Per exemple, des de 2014 està en vigor el Conveni d’Istanbul, un instrument jurídic internacional que inclou mesures per lluitar contra les violències i discriminacions contra les dones. Aquests moviments van engegar una campanya transnacional, repetida de forma adaptada als diferents països, per intentar que els estats no signessin aquesta convenció o s’hi retiressin, com va fer per exemple Turquia l’any 2021. És a dir, sí que estan aconseguint erosionar instruments legislatius de prevenció de la violència.
Poso tres exemples més. Indonèsia ha aprovat recentment una nova llei penal que criminalitza tant l’educació sexual integral com el sexe fora del matrimoni o qualsevol relació homosexual. A l’Iraq s’ha aprovat una legislació anti-LGBTIQ, i al Pakistan, on tenien una llei de protecció dels drets trans relativament progressista, el Tribunal de la Xaria n’ha suprimit alguns aspectes claus. Per tant, sí, els retrocessos legals en aquest àmbit són una realitat creixent en molts països.
El que també constatem és un augment dels atacs contra dones, nenes, i persones fora de la norma de gènere o sexualitat, però també atacs contra feministes i defensores dels drets de les dones. Hi ha més intents de silenciar i suprimir les organitzacions feministes i progressistes.
Parlem també de les resistències als moviments antidrets. Per exemple, des del centre que vas fundar i dirigeixes, Nour, que pretén confrontar l’agenda de l’extrema dreta i avançar en els moviments de transformació feministes, com sorgeix la iniciativa i com treballeu per aconseguir aquests objectius?
Nour és un think-and-do tank feminista global, és a dir, no ens quedem en la teoria sinó que passem a la pràctica, que enxarxa activistes, sobretot del Sud global, que treballem des de fa anys per combatre els discursos i moviments extremistes i volem compartir tots aquests aprenentatges. Un dels nostres objectius és donar suport a les persones que estan en primera línia i desafien directament els fonamentalismes i els feixismes. És a dir, trencar el seu aïllament, compartir tàctiques i aprenentatges i generar espais per construir estratègies i plans d’acció conjunts. Necessitem estratègies a llarg termini, a 20 i 30 anys, com les que tenen els moviments fonamentalistes als quals confrontem. Per això és fonamental construir relacions de confiança i treball conjunt entre diversos moviments. Sabem que l’extrema dreta ataca, a part de tot allò que té a veure amb el gènere i la dissidència sexual, l’emergència climàtica, la justícia racial o els drets laborals, i aquests moviments, en aquest moment, estan molt fragmentats. Cal fer esforços per connectar-los i generar respostes unitàries contra el mateix enemic comú.
Una altra estratègia que tenim consisteix en la producció de coneixement. Sabem molt sobre com s’organitzen, es financen i operen els moviments fonamentalistes antigènere, per tant, és important compartir i ampliar aquestes investigacions. També ajudem a construir estratègies narratives que serveixin per a respondre a la desinformació i als atacs que reben les feministes, activistes i moviments. I finalment, el nostre horitzó més important és la transformació: Quins són els futurs feministes que estem buscant? Què vol dir un bon govern feminista? El que realment volem és substituir les democràcies liberals, que han fracassat i han provocat les crisis on s’ha fet forta l’extrema dreta.
Quines són les millors estratègies per a la construcció col·lectiva de narratives que puguin generar esperances en el futur?
“Les persones que fan monitoratge de l’extrema dreta, i els moviments feministes, antiracistes o ecologistes, moltes vegades no parlen prou entre si i és imprescindible que puguin i intercanviar informació per a conèixer millor l’enemic comú”
Crec que trobades internacionals com aquesta en què participo a Barcelona són importants. La connexió humana, compartir històries i tenir espais per a treballar la nostra visió són crucials. Per això és important que aquests espais siguin finançats, perquè puguem tenir el temps i les capacitats de dur-los a terme. També crec que és molt important treballar amb col·lectius que tenen experiència en narratives i comunicació estratègica, però no deixar de banda escriptors, artistes, músics i persones de la cultura en general, amb qui es poden generar aliances molt importants.
I finalment, crec que les persones que fan monitoratge i investigació sobre l’extrema dreta, i els moviments feministes, antiracistes o ecologistes, moltes vegades no parlen suficientment entre sí. És imprescindible que puguin trobar-se i intercanviar informació per a conèixer millor l’enemic comú. Aquest flux d’informació és molt important.
Ets també una de les directores de Women Living Under Muslim Laws (Dones vivint sota lleis musulmanes). Quins són els punts en comú de les organitzacions de dones que decideixen unir-se sota aquest paraigua?
Primer, és important remarcar que hi ha un estereotip al voltant de les dones que viuen en països majoritàriament musulmans i que estan sotmeses a règims autoritaris, militars o fonamentalistes. Moltes vegades, s’associa la seva opressió únicament a la religió i això no és cert. Del que parlem és d’actors polítics o religiosos que fan servir la paraula de Déu pel benefici del seu poder. De fet, hi ha casos en què es veu que la religió no és la clau. Per exemple, la Xaria és descrita i aplicada de manera diferent, inclús contradictòria, depenent de cada estat o context.
El que veiem és que es desenvolupen en aquests països idees similars amb relació a la família, als drets de les dones i als moviments anti-LGBTIQ, aleshores la plataforma que codirigeixo permet que els moviments estiguin connectats i puguin compartir visions i estratègies. És la millor manera de trencar l’aïllament.
