Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Negar-nos a levitar, viure arran de terra

 

Era un mas prop d’un pantà i de tants pobles abandonats, al Pirineu d’Osca. L’okupaven des de principis dels vuitanta, penso. Ella treballava la fusta, ell feia confitures. Tenien hort, gallines, cavalls, crec recordar… seria l’any 98 quan els vaig conèixer. Baixaven sovint al poble, a vendre les confitures, comprar tot allò que no podien produir, dur i recollir els fills d’escola. Amb el temps, es van guanyar el respecte i confiança de la gent d’allà, i algú em va explicar que un dia la Diputació, el Consell Comarcal o la institució que fos, va voler regular la situació i atorgar-lis la propietat de la casa i les terres. Però ells van refusar l’oferiment.

–Per què hem de voler uns papers de propietat?

–¿? Home… com a reconeixement… perquè això sigui ja sempre vostre…

–Si ja hi vivim… Què vol dir “nostre”? I què vol dir “sempre”?

–… Doncs vol dir que només així podreu assegurar que si us passa res, o quan vosaltres ja no hi sigueu, això serà per als vostres fills.

–Ah… però per què hauria de ser per als nostres fills?

–Com?

–Ells són a ciutat… han crescut aquí però no els interessa viure com nosaltres… La casa, les terres, les haurà d’habitar qui vulgui viure-les i treballar-hi, qui s’ho vulgui estimar i cuidar… com vam fer nosaltres.

Diuen que el benintencionat administrador, conseller o alcalde es va quedar a quadres. I jo una mica també quan em van explicar l’anècdota. Eren anys de descoberta i vaig sentir un dard que travessava tot sentit comú inqüestionable i es clavava al bell mig dels conceptes de propietat, herència i família. I de cop els tres conceptes eren un de sol.

L’alerta #AturemLaSubhasta deixa al descobert una terrible obvietat: l’amarga constatació del llinatge com a transmissió de privilegis i propietats i de la família com a garant de la propietat privada

Anys abans, havia escoltat el Rick, en un capítol de Els Joves, cridar Tota propietat privada és un robatori!!! Ja ho va dir Proudhon! Jo no sabia qui era Proudhon i amb prou feines entenia alguna de les conyes del Rick, però recordo que la frase se’m va quedar gravada i sospito que anys més tard, quan vaig escoltar l’anècdota dels okupes del Pirineu aragonès, les paraules de Proudhon van ser la finestra del meu caparró per on va entrar el dard. (Agraïment etern a El Joves, als tarats que la feren possible i als qui la van decidir programar-la a la tele catalana; agraïment etern a l’esperit punki i irreverent que quallava com pluja fina en les nostres ànimes).

Com Proudhon, no creien gaire en la propietat privada, aquella parella, més enllà de la propietat sobre el producte del propi treball. No creien, tampoc, en l’herència. Estimaven i cuidaven els seus fills, però no veien sentit a que les terres i les cases poguessin heretar-se i passar així de mà en mà. No sé si amb el temps van canviar de parer, que els hi vaig perdre la pista, però els he recordat de nou aquests dies en què cridem #AturaremLaSubhasta i #LaGeneEspecula, davant la subhasta per al proper 5 de juliol de 47 immobles de la Generalitat procedents d’herències intestades, és a dir, de persones que han mort sense descendents i sense deixar testament. Fins el passat 15 de juny qualsevol possible comprador podia presentar oferta, el 5 de juliol es farà la subhasta.

Sindicats d’inquilins i col·lectius en defensa dels barris i del dret a l’habitatge demanen que aquests immobles no es venguin i es dediquin a habitatge públic, posant focus no només en l’emergència residencial que patim, el drama de l’abandonament forçat dels barris i la necessitat d’incrementar el parc públic d’habitatge. L’alerta #AturemLaSubhasta posa focus també en la perversió d’un sistema que considera normal i legal que l’administració pública vengui béns escassos i relacionats amb els drets bàsics al millor postor; i deixa al descobert una terrible obvietat: l’amarga constatació del llinatge com a transmissió de privilegis i propietats i de la família com a garant de la propietat privada, perquè malauradament només quan es trenca excepcionalment la lògica del llinatge (no hi ha descendents, no hi ha testament) és quan tenim l’oportunitat de dir-nos “aquests béns podrien ser públics, podríem decidir plegats el millor ús social”. I en comptes d’això, sembla que ni aquesta esquerda aprofitem i deixem passar l’oportunitat. A no ser que aturem la subhasta, és clar, a cop de necessària resistència.

La ciutat per a qui l’habita! ens diem fa anys davant l’emergència residencial i la gentrificació salvatges. Però em topo aquests dies un trist i certer acudit a Twitter que es pregunta si la ciutat no serà més aviat per a qui levita

I no només resistint amb la protesta, l’acció, el suport mutu i la construcció d’alternatives. Hi ha per exemple qui resisteix –curiosa i amargament– pagant una mica més, però negant-se a abandonar el barri, perquè no el vol lliurar a la gentrificació. I hi ha -sorpresa, haberlos hailos– propietaris que també resisteixen als comentaris de “estàs fent el tonto, per aquest pis podries demanar molt més” i es planten en un preu per sota el mercat, perquè sí, perquè el mercat no és la norma, és una altra cosa. I ni els hi sobren els diners ni són tontos: tenen la decència de dir fins aquí ja està bé i la lucidesa de pensar en la seva propietat dins d’un tot: un barri, una ciutat, una comunitat de la qual en forma part i on la gent necessita aixopluc. Són molt poquets, és cert, que el tsunami yo no soy tonto i la inèrcia de la bombolla arrasen amb tot, i el cert és que no poden ser solució a res, que no necessitem confiar en les bones voluntats, sinó polítiques reguladores eficaces i mercat públic d’habitatge, però tinc la sort de conèixer-ne alguns i saber de les històries de vida possibles que desencadenen.

La terra per a qui la treballa, cridava Emiliano Zapata fa més d’un segle i deurien remugar ben endins tants altres molt abans i molt després, mentre feinejaven i veien passejar l’amo sense fotre brot. La terra per a qui la treballa, argumentaven aquells okupes de l’Alt Aragó quan rebutjaven escriptures per als seus fills. La ciutat per a qui l’habita! ens diem fa anys davant l’emergència residencial i la gentrificació salvatges. Però em topo aquests dies un trist i certer acudit a Twitter que es pregunta si la ciutat no serà més aviat per a qui levita. I sí, és que semblen dir-nos això: Leviteu, no toqueu un pam de sòl… si el toqueu pagueu-lo, que és valor en alça a disposició del millor postor… Leviteu, no toqueu de peus a terra, que si hi toquéssiu tots plegats, potser serieu el 99% exigint blindar allò necessari per la vida digna (sostre, energia, aigua i aliment, a més d’educació i sanitat) perquè mai no sigui tractat com a mercaderia. Leviteu.

Però no: ens hi resistim, ens neguem a levitar i ens arrelem al carrer, ocupant tots els metres quadrats que puguem, perquè sabem que la terra és per a qui la treballa, la ciutat per a qui l’habita i la vida per a qui la fa vivible, no en els cels, no: arran de terra.