Els neurocientífics hem passat fred fora del laboratori els darrers cinquanta anys. Tant que sense adonar-nos-en anàvem fent via i publicant en revistes científiques que ningú coneix. Fins i tot vam tombar el mite de la bilateralitat dels hemisferis del cervell, un de dona i un d’home. Som més iguals que no pensàvem.
Ara el risc és passar-se de frenada. Que no vulguem explicar-ho tot en termes de neuro-algo. Passar del psico al neuro. Parlem de neurodidàctica, de neuromàrqueting, de neurolingüística…
De les neurociències, les ciències de l’educació i la psicologia educativa, passades per la batedora, surt la neuroeducació. Tant de bo no sigui només un pont per creuar o transitar d’una disciplina a una altra, mirant d’evitar precipitar-nos a l’abisme. La LOMCE, la de torn, és l’abisme?
Seguim insistint –amb excepcions, és clar– en un model d’escola decimonònica per a formar obrers disciplinats que facin anar la màquina de vapor… Però les fàbriques ja han tancat.
Amb un fracàs escolar –no acabar l’ESO– que ens situa al capdamunt del rànquing europeu davant de Romania i Malta, dupliquem el 10% de mitjana de la UE i quedem lluny del 15% fixat com a objectiu, ara ja inassolible, per al 2020. Grans “leyes de educación” canviades cada cinc anys i una llei catalana amb el reglament sense desenvolupar, aguanten la pèssima salut de ferro del sistema. I si l’aportació de la neurociència fos la darrera “oportunitat” per entendre l’educació com un dret i no pas com una obligació?
Com es construeix una escola des de la neuroeducació?
La bona notícia és que ja n’hi ha moltes… al món! La dolenta, que sovint són considerades rareses acceptades per l’establishment perquè queda bé que hi hagi de tot. De seguida se’ls col·loca l’etiqueta d’“alternatives” en lloc de “minoritàries” –que és el que de veritat són– i solucionat! “Ah, portes els fills a una escola alternativa? I quan arribi a batxillerat què? No et fa por?”. Però si ets tu qui hauries de tenir por!
L’escola del futur? Ja fa anys que anem tard. La del present és obsoleta i ho sabem. Volem “innovar” (que potser no cal) però ho fem a força de recuperar models de fa cent anys. Segur que Rudolf Steiner, si reinventés la seva Waldorf, tiraria ara d’“eurítmia” o muntaria una flashmob espectacular al carrer? Treballar per objectius (sovint “fum”) fa cent anys que es feia, ara descobrim els avantatges de respectar els tempos i allò de no demanar al peix que pugi a l’arbre per ser “tots iguals”? Fer aflorar el talent de cadascú en lloc d’anestesiar-lo… no sembla “modern”. És antic i en diem innovació!
L’escola és l’entorn i casa és la genètica. Tots dos àmbits han de fer surar el talent de la motxilla que portem incorporada
Hem de ser més valents. Només caldria que penséssim en allò que funciona i en allò que no. Tant és l’etiqueta. És igual Montessori que Piaget! Agafem el millor de cada casa. Segur que el format de classe magistral és tan obsolet. A la vegada, segur que aquest és l’únic format vàlid en la discussió i transmissió del coneixement? Quin mal hi ha a escriure “gargots” (equacions) sobre la sorra mullada de la platja mentre hi caminem i discutim de l’entropia i la tercera llei de la termodinàmica? Pissarra efímera que s’esborrarà amb la propera ona. En lloc d’apunts ens quedarà a la memòria a llarg termini del cervell.
Diguem-ne com vulguem: educació basada en l’evidència, sembla que n’hem de dir. El terme està copiat del que a la medicina ja fa molts, molts anys que es va inventar, cap als 70 del segle passat. Però si copiem el grup Cochrane fem-ho bé. El jurament hipocràtic diu “primum non nocere” –almenys assegurem-nos que no fem mal mentre “eduquem”.
Sí, és clar, potser sí que l’inspector de torn estarà temptat a obrir-nos un expedient i serem candidats a ser afusellats –metafòricament– a la tàpia de l’escola (com Ferrer i Guàrdia… tot un honor!). Potser sí que tenim l’obligació de descobrir la sopa d’all al nostre entorn més immediat, tot acompanyant cervellets més feliços i personetes i persones riques en valors i no en síndromes i diagnòstics.
És una crida a la rebel·lió a les aules (no a les granges), tipus Orwell, a partir del setembre? Doncs, sí! És una crida a fer “l’escola de la República” sense cap estructura d’estat perquè ho és ella mateixa. I aquesta no ens la trobarà ningú perquè ni saben que la tenim! Psssst… que no se sàpiga!
Quins factors intervenen en l’aprenentatge a través de la neuroeducació? I en fem poc cas, encara.
La plasticitat cerebral, la neurogènesi i la interconnectivitat
El cervell és plàstic, flexible, deformable i adaptable, i ho és durant tota la vida, però força condicionat per l’entrenament que es va fer de bebè i de nen, quan es formen la major part de les xarxes neuronals. Cap als 10-12 anys esdevé crucial. La vida ens fa prendre una decisió brutal: desfer-nos de les xarxes neuronals que “no ens serveixen per res”. Als 10-12 anys!!! Però neixen neurones cada dia i, si se saben connectar perquè tenim l’estímul adequat, no hem de patir. La interconnexió de tot amb tot és la clau de l’èxit. Tot i que és veritat que el cervell té zones especialitzades que regeixen cadascuna de les habilitats, només és una veritat a mitges. El més important és l’encesa de l’amígdala i que es retroalimenti tot, i per això ha d’estar tot connectat amb tot.
Entenem grosso modo per què en aprendre de memòria la taula del 7 –si no en queda altra– és millor fer-ho alhora amb un exercici motor com fer rebotar una pilota contra la paret tot caçant-la al vol? Interconnectivitat!
Les neurones mirall
Fa 25 anys, a l’àrea de Broca, relacionada amb el llenguatge, es van trobar un grup petit de neurones responsables d’una funció fascinant. Es van denominar mirall perquè d’alguna manera fan que allò que observem a fora sigui projectat a dins. No, no. No són visió, són pensament! Són la base de l’empatia, de la imitació i, per tant, indispensables en l’aprenentatge.
Com que som éssers socials, la imitació i les habilitats socials són bàsiques en l’aprenentatge. Problemes en la connexió de les neurones mirall faran entre difícil i impossible algunes habilitats cognitives que s’acabaran traduint en conductuals. Hi ha qui s’obstina a dir-ne diagnòstics (els TEA, sí) i a “tractar-les” amb fàrmacs.
Les emocions
Naixem amb moltes ganes d’aprendre… a sobreviure. Però un cop assolit l’aliment i el contacte amb la pell –primera recompensa oxitocínica–, de seguida s’aprèn per “viure millor”. I aquí sí que el fet emocional compta més que qualsevol altre factor.
L’emoció facilita i afavoreix l’aprenentatge si és positiva, però en la mateixa mesura el dificulta si és negativa. Això no vol dir que nen o adult no puguin manegar i reconduir l’ansietat i l’estrès i reconvertir-lo en oportunitat, però si és aquest qui venç es curtcircuitarà l’aprenentatge i s’ha acabat el bròquil. És així, s’aprèn allò que interessa més. Podem afavorir la modulació de sentiments i emocions precisament per aprendre, però ha de ser divertit aprendre. Per això durant molts anys només s’aprèn des del joc.
Quan de l’aprenentatge n’afloren emocions, llavors afavorim la memòria a llarg termini i s’aprèn quelcom “per tota la vida”. Ho veiem, amb tristesa, en persones amb alzheimer.
Trastorns de l’aprenentatge
A gairebé ningú se li acut clavar un cargol a cops de mall. Cada eina s’ha dissenyat per a un ús. Si no sabem quin és l’ús, per molt completa que sigui la nostra caixa d’eines… Res més inútil que un joc de claus Allen si no sabem per a què són. Plantilles per fer la L?
Quan de l’aprenentatge n’afloren emocions, afavorim la memòria a llarg termini i s’aprèn quelcom “per tota la vida”
Parlem del calaix de sastre dels TEA, TDAH, etc. Per molt que insistim sobre allò que es veu, si no sabem per què passa, no en traurem res picant en fred. La dislèxia, la discalcúlia, la disgrafia… van al calaix dels anomenats “trastorns” de l’aprenentatge, però ni són tots el mateix ni els hem de viure així.
Si un cervell no funciona de la manera com volem perquè hem decidit que s’ajusti a un patró que n’hem dit de “normalitat”, la solució (de què?) no és sotmetre’l “fins que n’aprengui” a còpia de forçar. Potser el trenquem! Un pla de treball basat en una jornada interminable de sis hores assegut des de primeríssima hora del matí (perquè se’ls desperta trencant el ritme del son), i dues més a la tarda fent deures a casa, i després anar a fer esport perquè és sa i saludable… L’únic que fa és afavorir l’angoixa, i això sí que aprima, però el còrtex cerebral i l’hipocamp.
Cada nen té un camí i un recorregut d’aprenentatge singular i original, sempre. Com més aviat ajudem a descobrir-lo, millor (i després s’haurà de respectar i ser conseqüent a l’escola, a casa, arreu).
Experiència (entorn) o genètica? Qui mana més?
Naixem o ens fem? Just quan ens pensàvem que ho teníem resolt, resulta que no està tan clar. Totes les nostres habilitats i capacitats resulten influenciades pel factor genètic, pel patrimoni genètic que arrosseguem dels nostres parents ancestrals. Ara bé, l’experiència de cada individu és única i tot és més o menys modificable.
Si l’escola fos l’entorn i casa fos la genètica, no està gens clar que l’un sigui més que l’altre. Tots dos han de fer surar el talent de la motxilla que portem incorporada.
La neuroeducació potser ens dona una oportunitat per no fer més agrupacions de “normals” i “els altres” (mira que si tots som “els altres”?). Maneres peculiars de fer anar el cervell no tenen cura perquè no són cap malaltia, però cal entendre-les. Menys síndromes, més valors. És aquesta la lliçó de la neuroeducació?
