El diccionari indica que la saó és “l’estat d’una cosa que ha arribat a maduresa, a perfecció, que ja té aptitud per a produir”. En agricultura, la paraula fa referència al “grau d’humitat d’una terra, abundant o suficient perquè produeixi fruit, especialment després d’una ploguda”. Ara fa tot just un any que La Saó es va presentar públicament com a una nova “organització revolucionària als Països Catalans”. Durant aquest temps, les militants que l’integren, vinculades a diverses lluites del moviment popular arrelades als territoris, no han parat de voltar per espais socials. A les seves presentacions i seminaris es comparteix i discuteix la proposta, amb la intenció de fer-la entrar en diàleg amb el públic. La intenció de La Saó és sumar forces i apuntar cap a la necessitat d’una estratègia compartida per a començar a construir la societat que anhelen. “Serà millor la vida que vindrà” és el nom de la campanya amb la qual, durant l’any vinent, explicaran aspectes més concrets del seu programa polític, centrat en “la vida lliure” i en contra les diferents expressions de la dominació.
Com explicaríeu a qui no participa de cap espai ni moviment polític el que és La Saó?
Aimar Pla: Som una organització que vol fer una aposta per transformar la realitat. El sistema actual no està funcionant, és innegable i evident. Catàstrofes, desallotjaments, nihilisme, explotació laboral, pujades del cost de la vida, genocidis globals… Les institucions no ens poden salvar d’aquesta crisi multipolar perquè la reprodueixen. Apostem per un camí de lluita i que un moviment popular revolucionari generi un poder de classe per governar les nostres vides. Als Països Catalans venim d’una llarga tradició de lluita i resistència, i per això és aquí on volem fer saó. Venim a generar les condicions necessàries per a fer la revolució i construir una societat alternativa, però no som una organització de masses, ni una cúpula de pensadores. Ho volem fer vinculades a lluites que ja existeixen, anomenades moviment popular: el sindicalisme laboral, l’habitatge, el feminisme, la defensa de la terra, la cultura popular… Venim a reforçar-les, a interrelacionar-les, a aportar eines, formació, anàlisis i una mirada estratègica a llarg termini. És una aposta vital per a desenvolupar militàncies sostenibles. És una proposta ambiciosa, perquè el sistema de dominació també és molt gran.
Us inspiren les cosmovisions de pobles com el kurd o el d’Abya Yala. Què en destaqueu?
Clàudia Lara: La societat occidental està regida per la racionalitat i els falsos binarismes, com la separació entre ment i cos, raó i emoció, cultura i natura. També vivim en una modernitat que exalta el fet individual, justificant la colonialitat i jerarquitzant aquestes visions. Les institucions de la modernitat capitalista necessiten els nostres cossos i totes les formes de vida del planeta per posar-los al servei de la producció i l’explotació, sense que importi el fet de generar un malestar o una buidor existencial. Ens inspiren les cosmovisions que tenen una mirada d’interrelació i interdependència: no viuen separant la ment del cos, la vida de la societat i la societat de la terra. Per nosaltres és important superar aquesta cosmovisió del sistema occidental errònia.
“El 5% de la nostra lluita és contra el nostre enemic, el 95% és contra nosaltres mateixos”. És una frase d’un dels vostres textos, inspirada en el poble kurd, i guarda relació amb les vostres pràctiques internes, com la crítica-autocrítica i el treball de la personalitat. En què consisteixen?
“Sabem que només canviant les consciències no enfonsarem el sistema, però també que, a més de les condicions materials, cal aquesta transformació ideològica”
C. L.: Donem molt valor a la crítica i l’autocrítica, unes pràctiques que se li reconeixen al moviment d’alliberament kurd, però que venen dels bolxevics i del partit comunista xinès. Per nosaltres, són fonamentals per mantenir una cultura militant forta, per viure en coherència i transmetre-ho en la nostra quotidianitat. Es tracta d’una revisió constant entre nosaltres, com a militants i com a camarades, que ens permet saber com ho estem fent, supervisar-nos, millorar el que generem i com ho transmetem. Remarquem que ha de ser una crítica constructiva, que va acompanyada d’una proposta de millora. I també que no és una crítica a la persona concreta, perquè entenem que hi ha uns valors concrets del sistema de dominació que s’infiltra a les nostres vides de moltes maneres i el perpetuem i el reproduïm amb actituds individualistes, masclistes, etc. Sabem que només canviant les consciències no enfonsarem el sistema, però també que, a més de les condicions materials, cal aquesta transformació ideològica, del pensament.
Parleu de no fragmentar la militància, d’unes pràctiques que uneixin vida i lluita. Què significa això a la pràctica?
A. P.: No comprenem la lluita només com l’espai on militem, d’una assemblea o una comissió, sinó com una forma de viure. Volem anar desvestint-nos de les formes de dominació. És a dir, que la nostra forma de consumir, de produir, de gaudir i d’habitar la vida estigui en consonància amb els valors socialistes, feministes, anticolonials i ecologistes que defensem. Aquesta unió de vida i lluita implica buscar formes de sosteniment material i econòmic, com, per exemple, les economies col·lectives, que minimitzen el temps destinat al treball assalariat i la propietat privada. Però no ens quedarem en bombolles de l’esfera militant. Les propostes també han de ser ambicioses i transversals, que puguin traspassar l’organització i impactin a la resta de la societat, amb una planificació democràtica dels recursos. Hem de perseguir una altra manera de viure i relacionar-nos i alhora, continuar vinculades a la lluita i als problemes socials. Cal construir un pont transitable entre la realitat i la utopia.
Per això plantegeu la vostra acció com una aportació o reforç d’altres lluites i infraestructures populars existents en lloc de crear estructures pròpies?
A. P.: D’una banda, hi ha el que voldríem fer i de l’altra, el que podem fer. Aquí hi ha una tradició històrica de resistència que continua vigent. El mínim és reconèixer aquest potencial que s’expressa a través del que anomenem moviment popular. Però amb el que hi ha no és suficient per avançar cap a aquest procés revolucionari, i per això hem de fer més potents el que ja existeix. Nosaltres defensem que l’organització germinarà des del moviment popular.
C. L.: Volem superar el movimentisme, que és la unitat d’acció sense bases ideològiques compartides, sense capacitat estratègica ni conformació de classe, a l’estil 15M. A l’altre extrem, hi ha un instrumentalisme subtil per part d’organitzacions estratègiques que han intentat controlar el moviment popular. I entremig, hi ha un terreny molt gran per córrer. Superant aquestes dues formes que considerem limitades i limitants, el moviment popular revolucionari sí que podrà prendre forma, dotant-se d’unes bases compartides i d’un programa comú. La Saó aposta per construir-lo i impulsar-lo entre totes. Per exemple, hem identificat quines eren les lluites a reforçar, com les mancances en l’articulació i orientació estratègica dels moviments ecologistes. I hem pogut fer una aposta forta per aportar anàlisis i força militant a Revoltes de la Terra.
En el nostre context, la militància sovint va associada a una etapa de la vida, “la joventut”. Factors com la criança o els projectes laborals fan que moltes persones desertin d’una implicació política activa. Heu parlat sobre la naturalesa d’aquesta mena de dinàmiques socials i com afecten?
A. P.: El capitalisme ho separa tot, parcel·la els espais i el temps. Hi ha uns llocs on vius, treballes, milites o consumeixes “oci”, i hi ha un temps per a cada cosa. Aquesta separació és un problema. Si la militància està associada a la joventut és perquè no hem sabut fer-la sostenible. Volem trencar amb això. Perquè amb aquests cicles i relleus generacionals es fa menys palpable l’escenari revolucionari, i perquè el sistema de dominació no para ni pren relleus, sinó que es perfecciona. Hem de poder articular-nos com a classe amb els aprenentatges dels últims cicles, i un d’ells és com lligar les militàncies a una vida sencera. Necessitem construir militàncies de llarg recorregut perquè els aprenentatges es quedin, sortir del vici de començar de nou cada vegada, ja que aquest anar i venir de gent fa que es penduli molt entre tendències. Hem de consolidar un relleu generacional revolucionari. Hem de crear marcs comunitaris on poder-nos sostenir, pobles i barris que trenquin amb l’individualisme que et fa caure en aquesta vida normativa per por de perdre el poc benestar que tenim. Si lluites, t’exposes a perdre la feina, el salari, la possibilitat d’ascendir socialment, la repressió pot truncar la teva carrera i el teu destí de tranquil·litat -al que ens han fet aspirar. Això ens pren l’energia i l’esperança amb els anys, i a moltes les fa renunciar. No ens ho podem permetre.
Ho heu aplicat internament?
C. L.: Hem creat diferents rols de militància, adaptats a diferents disponibilitats vitals. Al llarg de la vida podem passar per diferents situacions, però sense deixar d’estar vinculades a la militància.
A. P.: És molt important construir aquesta militància de manera antipatriarcal, que es puguin capgirar valors que diem necessaris com la competència, el distanciament amb l’emoció, la disponibilitat o el relegament de les cures. Busquem la manera de ficar la vida al centre i poder sostenir la lluita al llarg del temps, perquè tothom pugui intervenir en la realitat en l’àmbit polític, independentment de la seva situació vital.
A diferència d’altres organitzacions, podria semblar que La Saó orienta més la seva acció en marcs rurals o no tan metropolitans.
C. L.: Com a La Saó volem intervenir a tot arreu dels Països Catalans. Però un dels nostres focus és la centralitat del domini de la societat sobre la natura i això té a veure amb arribar a indrets on hi ha un contacte més directe amb la terra. No som essencialistes del que és rural, perquè la dominació també hi és present i la modernitat capitalista hi opera amb força, establint relacions de subalternitat entre el camp i la ciutat. Però allà ho fa d’una manera diferent: deixa més espai a la creació de xarxes, a enfortir el vincles comunitaris. Les ciutats són estructures insostenibles, pel ritme i l’aïllament, la relació amb els recursos, l’individualisme i les infraestructures. Per com estan dissenyades, és més difícil fer quelcom comunitari a la ciutat. Així i tot, pensem fermament que també són territoris en disputa i molta de la nostra acció hi està orientada.
Aquestes aportacions o aliances també poden contemplar diàlegs amb partits polítics i altres espais institucionals existents?
“Tenim una visió crítica respecte a l’estat nació, que apuntala la dominació i està creat per a reproduir-la, per diluir el conflicte entre classes”
A. P.: Tenim una visió crítica respecte a l’estat nació, que apuntala la dominació i està creat per a reproduir-la, per diluir el conflicte entre classes. Aquest model diu que pretén vetllar pels interessos de la població, però defensa els de la classe dominant. Així i tot, som conscients de com està organitzada la societat i no podem viure sense estat ara mateix. Hem de valorar quan és necessari apropar-nos-hi, analitzadament i estratègicament, mai perdent de vista que el nostre objectiu és debilitar l’estat, no fer la revolució a través d’ell. Cal un moviment revolucionari fort, autònom respecte a les institucions de l’estat nació, que mantingui una diplomàcia tàctica necessària i una autodefensa respecte a ell.
Com analitzeu el canvi de cicle sociopolític dels darrers anys, el retrocés dels moviments transformadors i la dretanització de la societat, sobretot entre les classes populars?
C. L.: En aquest moment travessem diverses crisis. Totes estan interconnectades i tenen el sistema capitalista com a actor. Des de la crisi econòmica del 2008, el sistema no ha rellançat un nou cicle d’acumulació. La crisi climàtica cada cop és més devastadora. La crisi també és social i afecta l’esperança, la pèrdua de vincles comunitaris i el fet de sentir-nos orfes d’un futur clar. Aquest moment històric té una particularitat respecte a altres crisis, ja que l’individualisme i l’aïllament són molt ferotges, accentuen la desesperança i ens fan sentir més soles, desposseint-nos de la nostra història i d’imaginar-nos en col·lectiu. Amb tot aquest panorama, l’extrema dreta ha identificat una necessitat real i palpable i l’ha canalitzat. I s’aixeca com un venedor de solucions senzilles, com la seguretat en un idealisme identitari, buscant la diferència com la cosa més visible, situant culpables, clarament debilitats, i accentuant la por per a protegir-nos. Però mai apunta a l’arrel ni a l’estructura. Cal reconèixer les problemàtiques i el patiment dins de la classe treballadora i veure com els feixismes i la socialdemocràcia no els ressolen sinó que els agreugen. Hem de fer una proposta de construcció d’un moviment popular com a classe autorganitzada, d’una batalla material, cultural i ideològica. No ho podem delegar.
“Cal reconèixer les problemàtiques i el patiment dins de la classe treballadora i veure com els feixismes i la socialdemocràcia no els ressolen sinó que els agreugen”
Considereu que l’actual correlació de forces no és favorable i que s’han d’anar fent assajos del que imagineu que és una ‘vida lliure’. Però com construir unes lluites que superin les pràctiques estètiques i simbòliques, el simulacre, el folklore revolucionari?
A. P.: Apostem per transformar la realitat, La Saó és una aposta per a guanyar. Fer feina de formigueta no és abandonar l’ambició, sinó ser humils i honestes amb el moment en què ens trobem. Hem de construir de nou una força revolucionària, que ara està fragmentada i confrontada. Ho plantegem des de tres eixos interrelacionats: la radicalització de la societat, la confrontació amb el sistema i la construcció d’una alternativa. L’alternativa no pot ser autoconsum. No podem confrontar únicament perquè si no hi ha proposta davant del buit, estem condemnades al fracàs. I tampoc, transformar consciències només perquè el sistema no canviarà perquè ho fem. La construcció de la vida lliure no és l’última parada. Queda un camí llarg i constant de lluita per anar imaginant i assajant.
Parlar de classes socials avui dia és si més no un terreny pantanós. Les dialèctiques clàssiques no són prou explicatives o aglutinadores en un món multifactorial. Com definiu una classe social per orientar la lluita? Qui és el subjecte revolucionari?
C. L.: Creiem que el món s’organitza a través de la classe dominant, la burgesia, i classe treballadora, i que tenen interessos contraposats. Però no n’hi ha prou amb explicar que hi ha dues classes socials. El subjecte revolucionari es construeix a través de la lluita. Avui, la classe està molt fragmentada, precaritzada, hi ha molta informalitat, irregularitat… Des del poder l’han intentat difuminar, dividir per evitar que es pugui organitzar i traçar una lluita col·lectiva de reivindicacions de drets. Està estratificada, hi ha capes d’aquesta població treballadora que no s’hi identifiquen o d’altres que amb prou feina poden sobreviure per a significar-se. Hem de detectar en quins sectors i aspectes de la vida hi ha escletxes que permetin que la classe es mobilitzi pels seus interessos i esdevingui conscient de la seva situació. No hi ha una lluita que per si sola esmeni la totalitat del sistema ni tampoc un subjecte que pugui encarnar per si sol aquest contrapoder per enderrocar-lo. Per atacar els fonaments hem d’articular tots aquests subjectes transversalment amb la perspectiva de classe, però incloent tota la globalitat del sistema de dominació.
En temps d’esgotament cultural i polític, de poca capacitat d’imaginar futurs alternatius, com es pot recuperar un horitzó desitjable al qual la gent es connecti?
A. P.: L’esperança és essencial, la necessitem com a societat i com a persones. Hem de defensar-la i fer-la créixer. Si volem una vida lliure, l’hem de cultivar, no esperar que passin coses. És molt diferent dur una acció política amb esperança que sense ella. Hem de fer possible l’imaginari de la vida que vindrà, que estem construint i avançant cap a aquesta vida lliure amb referents que tenim en els teixits comunitaris o en els moviments d’alliberament. La buidor i la desesperança nihilista ha fet fertilitzar el discurs d’odi de l’extrema dreta. Volem imaginar i combatre-ho, fent un futur imaginable amb tothom, on la vida tingui sentit i on recuperem el sentit de la llibertat.
C. L.: En altres moments de la història, la humanitat també ha sentit aquesta desorientació, aquesta desesperança i falta de rumb, però no ha defallit. Ha imaginat una vida millor perquè és l’única alternativa possible. Si s’ha pogut fer en altres moments històrics, també ho podem fer ara. Mentre hi hagi resistència hi haurà vida. Estem convençudes que serà millor la vida que vindrà si la construïm i la defensem entre totes des d’ara mateix.
