Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Martí Domínguez, biòleg, periodista i escriptor

“No hem debatut prou la mercantilització de la ciència”

El periodista valencià Martí Domínguez és el protagonista del Miralls d'aquest número / Jaume Ferrando

La passió de Martí Domínguez per la història natural el va conduir a formar-se com a biòleg. Al mateix temps, la passió per l’escriptura l’ha conduït al periodisme –exercint de director a la revista de divulgació Mètode– i a convertir-se en un dels escriptors valencians de referència en l’actualitat. L’any 2019, el seu llibre L’esperit del temps (Edicions Proa) va ser guardonat amb el premi Òmnium a la millor novel·la. Des d’aquesta intersecció entre les humanitats i el coneixement científic, Domínguez parla sobre el paper que la ciència juga a les societats, com es presenta des dels mitjans de comunicació i la percepció que en té la població.


E
res més de ciències o de lletres?

Em pareix que no soc de cap dels dos mons. Sempre he lluitat precisament contra eixa distinció i no li veig sentit ni raó de ser. A les meues novel·les hi ha molta natura, però també molta reflexió sobre la naturalesa humana, que és el que m’interessa. Crec que si no fora biòleg, no podria fer-ho. La literatura no ha de ser necessàriament un tractat antropològic, però crec que una mirada més contemporània de la naturalesa humana pot dir més coses que una mirada antiga i periclitada. Per tant, diria que soc dels dos mons. Els dos mons conflueixen, tenen una simbiosi i una translació en el meu treball.

Llavors, per què tenim aquesta concepció segregada de la cultura que separa el món científic de l’humanístic?

Aquesta situació es dona quan el llenguatge matemàtic s’especialitza tantíssim que cal ser especialista per a poder entendre’l. Encara els llibres de Galileu són llibres que una persona sense una formació científica pot llegir i pot seguir. A partir de Newton has de tindre una formació. El mateix Locke, que intentava llegir Newton, va necessitar un professor de matemàtiques per a poder-lo entendre. De fet, Newton també va intentar complicar al màxim el llenguatge matemàtic per a no tindre interferències de tots els que no hi foren versats. A partir d’aquest moment, apareixen els divulgadors. Voltaire mateix li dedica un llibre a Newton, un llibre que és alta divulgació. Si Newton és inaccessible per a una persona sense formació matemàtica, el llibre de Voltaire sí que ho és per a qualsevol que tinga ganes d’entendre la matemàtica de Newton. Eixa figura del divulgador naix al segle XVIII. L’escletxa entre els dos mons, per tant, s’hauria produït entre Galileu i Newton.

Als teus llibres i publicacions trobem barrejats conceptes dels dos mons. Hi ha una intenció de revertir aquesta segregació?

“A les meues novel·les hi ha molta natura, però també molta reflexió sobre la naturalesa humana, que és el que m’interessa”

A mi sempre m’ha agradat escriure, i al mateix temps tenia una passió per la natura i la història natural. Vaig començar a fer col·laboracions a El Temps amb articles sobre natura i a partir d’ací vaig desenvolupar un estil que dona lloc al primer llibre, Les confidències del comte Buffon (Edicions Tres i Quatre, 2012). El comte de Buffon, precisament, és un científic que explica com escriure al seu discurs sobre l’estil. És una persona que també es troba entre els dos mons. Trobe que aquesta separació entre gent de lletres i de ciències ha produït una pèrdua de valor de la cultura. És molt sorprenent que pugues projectar una interpretació del món totalment desajustada o completament allunyada de la visió científica del mateix. Zola, per exemple, tenia un gran interés per la genètica de la mateixa manera que Proust per les obres de Darwin o Fabre, però al segle XX la literatura s’allunya per complet de la ciència.

Per què diries que és important aquesta part científica de la cultura?

Crec que és bàsica i que, a més, vivim en un moment en què és molt necessària perquè hi ha molta gent que no acaba de creure en la ciència; creix la creença en les pseudociències i hi ha molta actitud cínica respecte al canvi climàtic. Pensa en la campanya que fa la dreta contra el canvi climàtic amb anècdotes com les d’aquell cosí de Rajoy [el 2007, el líder del PP va apel·lar al seu cosí, catedràtic de Física de la Universitat de Sevilla, per a minimitzar la importància del canvi climàtic]. Veig que hi ha una pèrdua de connexió entre la societat i la ciència. Una cosa molt cridanera és que a À Punt no han tingut mai un programa de ciència. Els científics tenen poca influència a la nostra societat. Quan va arribar la pandèmia, tot el món es va posar a buscar científics que pogueren parlar perquè realment el món científic està en la seua bombolla, molt allunyat. Pareix que els que es dediquen a la ciència són una espècie de pesats que estan sempre donant la matraca. Després ve la pandèmia, les inundacions o ara la calor i toca buscar-los. Resultem incòmodes, la ciència resulta incòmoda.

Al teu darrer llibre, L’esperit del temps, relates la col·laboració d’acadèmics, com el premi Nobel Konrad Lorenz, amb el nazisme. Entenc que per a tu la producció científica no és neutral?

La ciència sempre és fruit de la societat del moment. Konrad Lorentz va demostrar que era un cínic i un poc aprofitat. Va forçar una visió de la hibridació, en el cas de les races d’ànecs i oques, que va vindre molt bé per a les polítiques racials del Tercer Reich. La meua acusació real és aquesta. A més, també va participar en la selecció sota criteris racials de xiquets i xiquetes al camp de Posen. Però també altres idees poden ser fruit del seu moment, com en el cas de la lluita contra l’esclavitud. L’esperit del temps –el que els alemanys anomenen Zeitgeist– pot canviar de pressa, i una mateixa interpretació pot servir per a una cosa o per una altra. Jo crec que els fets venen un poc per les modes. Per què, en un moment determinat, coincideixen Wallace i Darwin amb la teoria de l’evolució? Perquè realment estava en l’ambient. L’ambient ho propicia. L’ambient propicia també actituds xenòfobes, però la ciència és ciència. Que la descoberta siga fruit de la moda no vol dir que manque de legitimitat. En altre moment, també Newton i Leibniz lluiten per les mateixes idees. Esta rivalitat ocorre perquè en el moment tot condueix a treballar en aquest camp.

Martí Domínguez, biòleg, periodista i escriptor: “No hem debatut prou la mercantilització de la ciència”

 

Seria equivocat, per tant, creure que la ciència dels nazis era d’una qualitat inferior a la que es produïa als països aliats, per exemple.

Si és que el problema estava en el fet que llavors els alemanys eren els més avançats. Entre 1900 i 1945 tenen 33 premis Nobel, és una barbaritat. Qui volia estudiar química, física o una altra carrera tècnica mirava cap a Alemanya. No és casualitat que Einstein escriguera els seus articles en alemany. Quina glòria per a la cultura alemanya, que el seu idioma haja servit per a publicar els grans articles sobre la teoria de la relativitat. Ara ja tot es publica en anglés. Molt possiblement, si no haguera ocorregut la Segona Gerra Mundial, l’alemany seria la llengua de la ciència. A partir d’aquell moment es va produir l’èxode de científics als Estats Units i allà es va produir el canvi idiomàtic. La ciència que es feia a Europa, sobretot a Alemanya, era d’altíssim nivell, cosa que no passava als Estats Units. Després de la guerra, al voltant de setanta físics alemanys que havien treballat en la indústria militar acaben treballant per a la NASA. Gran part dels físics que havien treballat preparant els coets V1 i V2 acaben a la NASA. Von Braun, un nazi declarat, acaba sent director d’un dels seus centres. Amb la guerra freda, van reclutar en massa els científics nazis que eren perseguits per a treballar en centres d’investigació estatunidencs.

El relat que fas xoca amb aquesta idea que vincula automàticament els avanços científics amb el progrés social. N’has rebut alguna crítica per part de la comunitat acadèmica?

Soc científic i els meus companys no han pogut criticar-me. Més bé, han callat. El que sí que em molesta és que si no fem autocrítica, anem malament. Per a mi, va ser una descoberta que una figura com Lorenz –però qui diu Lorenz diu gran part dels acadèmics alemanys que no eren jueus– participara tan activament en el món militar del Tercer Reich. Certament, el nazisme donava suport a la investigació molt més que altres governs i tots els científics van pujar al carro de manera brutal. Es poden comptar molt pocs casos de personatges que s’hi enfrontaren, i moltes vegades ho feien per qüestions conjunturals, com algú que té parents jueus o una militància política coneguda, com són els casos de Karl von Frisch –descobridor de la dansa de les abelles– o Nikolaas Tinbergen. Vaig trobar a faltar gent que des de la seua voluntat ètica i moral digués: “Jo no puc donar suport a això”. La ciència no és l’única manera d’entendre el món i, per això, junt amb eixa ciència cal aportar una ètica, una visió moral, una visió empàtica cap als problemes de les persones. No ens hem de deixar portar només per una explicació exclusivament científica, hem d’estar alerta a les posicions purament neoliberals que menyspreen el canvi climàtic i justifiquen l’explotació infinita de recursos o la remilitarització. Tot això et desconcentra i et crea una angoixa existencial. Potser som massa humans i, per tant, la ciència sempre anirà a roda dels actes de la naturalesa humana.

En l’actualitat, tenim a l’abast bones publicacions periodístiques sobre ciència?

“La ciència no és l’única manera d’entendre el món, cal aportar una ètica, una visió moral i empàtica cap als problemes de les persones”

Crec que sí, hi ha molts bons periodistes i comunicadors científics. Per exemple, la gent de Materia –ara a El País– fa bon periodisme científic. Nosaltres fem la revista Mètode des de fa 25 anys. Una altra cosa és que es vulga comunicació científica als mitjans. En general, trobe a faltar bons programes i més continguts de ciència. La ciència és inacabable i a vegades posem el focus només en una part més pràctica, però hi ha moltíssims temes que poden ser d’interés. A més, sembla que la ciència ha de ser sempre espectacular i es converteix quasi en un espectacle de circ. Nosaltres a Mètode no fem això. Un mitjà privat és lícit que faça una comunicació que busque visites, però els mitjans públics haurien d’oferir una comunicació de qualitat.

Com a receptores de la informació, estem ben formades i tenim suficients ferramentes per a accedir a aquesta informació?

Ara mateix, es publica molt i moltes coses de qualitat. Qui vol hi pot accedir, gairebé quasi cada dia tenim la presentació d’algun llibre interessant ací, a València. La nostra revista mateixa és accessible per a la gent. El contingut dona una visió de la ciència contemporània i pots estar més informat. Malauradament, la ciència es continua veient com una qüestió complementària, com a molt, quan hauria de ser troncal, bàsica en la formació de la ciutadania.

La societat li dona suficient valor a la ciència?

No se li dona prou valor social perquè en el fons la gent pensa que la ciència està bé, però al final són qüestions que no poden entendre completament. Trobe que cada vegada vivim en una societat més hedonista, molt de gaudir del moment i defugir lectures pesades. Això fa que la gent tinga poques ganes d’esforçar-se, i la ciència requereix un mínim d’esforç. Tot i que nosaltres busquem fer continguts per a tots els nivells. Crec que vivim en un moment espectacular des del punt de vista científic, en tantíssims aspectes, però la gent no en té ni idea. Em dona un poc de tristesa veure quantes coses es perd la gent, perquè és un moment preciós. Vivim un moment científic formidable on venen canvis importantíssims amb les noves tecnologies d’edició genètica que impliquen importants debats des del punt de vista de la bioètica. S’avança a una velocitat espectacular i no tenim les claus ètiques, ni tenim el tema fresc, ni estem informats. La tecnologia CRISPR [una tècnica revolucionària d’edició genètica] canviarà el món en molt poc de temps i no estem preparats.

I per què no arriben aquestes notícies a la societat?

Jo escric en molts mitjans, però quasi sempre em demanen continguts sobre cultura o literatura. Són col·laboracions que puc fer perfectament, però resulta curiós que em demanen més continguts culturals que científics, donada la meua formació. Encara tenen por als articles on parles de recerca o d’una publicació científica. I ara s’estan publicant coses espectaculars. Hi ha una pèrdua molt forta de relació entre el món acadèmic actual i la premsa. Qui són els periodistes científics d’El LevanteLas Provincias Eldiario.es? No se’ls coneix. Tots pensàvem que després de la pandèmia es mantindria una demanda per part dels mitjans de gent de ciència, però no ha estat així. Quan ja no els han necessitat, els han fet fora. Hi són en funció de les necessitats; no existeix una preparació del mitjà per conscienciar als lectors de la importància d’aquests temes. Com si en qualsevol moment no poguera ocórrer una altra situació semblant a la pandèmia.

Martí Domínguez, biòleg, periodista i escriptor: “No hem debatut prou la mercantilització de la ciència”

En la ciència, hi ha lloc també per a la crítica?

Sí, jo crec que la ciència no fa més que estar en constant avaluació. A la comunicació científica també trobem crítica. Un dels temes que hem tractat a Mètode són les quantitats impúdiques que cal pagar per a publicar articles científics en revistes acadèmiques d’accés obert. Això produeix un biaix que fa que els investigadors amb projectes publiquen en revistes bones i els que no tenen projectes no existeixen. És una visió capitalista
i mercantilista de la ciència una mica inquietant. Les revistes han d’estar en obert, en efecte, però no s’ha de pagar per publicar en bones revistes. Per tant, han de ser les institucions les que faciliten aquestes bones revistes.

Des dels moviments socials es té una percepció adequada de l’activitat científica?

Crec que la visió de la ciència des dels moviments socials és també crítica. Es pensa que els científics viuen a una torre de marfil, com a privilegiats, i que falta més compromís amb la societat per la seua part, i de vegades tenen raó. El que passa és que la ciència és tan absorbent que és molt difícil no dedicar-te només a això. Sobretot quan estàs en un entorn professional molt competitiu i no reps cap classe de recompensa al currículum per les activitats que pugues fer de divulgació. Quan jo feia la tesi, els meus directors em criticaven perquè consideraven que perdia el temps amb els articles periodístics.

Trobes a faltar una visió més crítica per part de la comunitat científica?

“Trobe a faltar més una inversió real de l’estat en ciència, de tal manera que els laboratoris i els grans grups de recerca no hagen de dependre del finançament privat”

Trobe a faltar més una inversió real de l’estat en ciència, de tal manera que els laboratoris i els grans grups de recerca no hagen de dependre del finançament privat. Pot haver-hi, però cal pensar que tot el que es descobrisca amb aquest finançament privat acaben sent patents privades. És el que passa als EUA. A mi em crea una gran inquietud que anem cap a una privatització del coneixement científic. Ara Pedro Sánchez ha anunciat una pujada de la inversió en defensa fins al 2 % del PIB. I la ciència, què? La manca d’inversió propicia que els grups de recerca recórreguen a la participació d’empreses privades per a finançar els projectes. Els resultats es patenten i tenen un usdefruit privat. Sovint no queda clar el límit entre privat i públic. Hi ha una autèntica mercantilització de la ciència que no hem debatut prou.

Quin paper creus que juga la comunicació científica davant la situació de crisi climàtica i el perill de col·lapse imminent?

Ja tenim uns quants llibres i bona divulgació científica sobre aquest tema. Precisament, acabe d’escriure el pròleg del llibre de Jordi Marín Educar per al col·lapse (Onada Edicions, 2022). Jordi desenvolupa un llenguatge molt inquietant per a les pròximes generacions. Ens demana que deixem de fer-nos trampes al solitari parlant de sostenibilitat o adaptació del sistema al canvi climàtic i comencem a educar per al col·lapse. No hi ha recursos per a substituir la flota de camions de mercaderies per models elèctrics, per exemple. El mòbil haurà de convertir-se en un instrument d’un ús molt menor pels costos energètics que suposa l’actual flux d’informació a la xarxa. I tampoc ens enganyem utilitzant els patinets elèctrics per a substituir el cotxe o la motocicleta, també tenen una petjada de carboni. Caldria redreçar l’ús del carril bici: qui vaja pel carril bici que siguen bicis [riu]. Se li ha fet cas, a Jordi Marin? Doncs no, però cal buscar models alternatius.

Article publicat al número 552 publicación número 552 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU