“No hem deixat morir les arrels que ens queden”

“Soc dona lenca, activista, feminista comunitària, antirracista i antipatriarcal”, diu. Va néixer a Hondures, va fer una titulació universitària en desenvolupament i intervenció social, però va haver de migrar i aquí es va convertir en treballadora de la llar. És cofundadora de Mujeres Migrantes Diversas, organització creada per dones migrants que treballen en el sector de la llar i les cures. “Ens acompanyem en el nostre procés migratori i compartim sabers i coneixements partint del respecte, des de les nostres diversitats i pluralitats. Creiem en el treball en xarxa, organitzat i coordinat des de les bones pràctiques”, explica. A l’organització també desaprenen estereotips patriarcals i treballen per l’enfortiment i l’apoderament de les dones diverses, i reivindiquen el respecte als drets humans tant als seus territoris d’origen com als llocs on s’han desplaçat.

Com et vas implicar en la militància?

Quan vaig arribar ho vaig passar malament, em vaig adonar que no hi havia una xarxa on pogués trobar suport. Vaig fer entrevistes, vaig trobar feina d’interna i, durant tota aquella època, em vaig sentir sola. El procés migratori és difícil. Jo em vaig tancar molt en la feina perquè m’exigien estar disponible sempre. Nosaltres ens oblidem de nosaltres mateixes, ens dediquem a la feina per les polítiques de por. Et diuen: ets una persona sense documentació, et poden detenir, no tens drets. Tot això va calant i va fent que no surtis al carrer. Durant cinc anys vaig estar treballant d’interna i la salut se’m va deteriorar molt. Vaig pensar que havia de fer alguna cosa perquè les meves companyes no passessin pel que jo havia hagut de passar.

Llavors…

Es va produir un desfalc a la seguretat social d’Hondures l’any 2015 i es va difondre una autoconvocatòria per protestar a la plaça de Catalunya de Barcelona. Allà vaig conèixer les altres companyes. Vam començar a xerrar sobre les coses que ens travessen, el fet de ser internes, com donar suport a altres dones, com organitzar-nos… I l’any 2016, durant les protestes per l’assassinat de Berta Cáceres, també vam trobar noves companyes. Va ser un canvi total per a mi: vaig conèixer gent d’aquí amb una altra manera de pensar, que són militants, amb consciència i cor. Per a mi va ser un punt d’inflexió. A partir d’aquí vam fer formacions amb les companyes i vam participar en un projecte que es diu “Amb veu pròpia”. Va ser el moment a partir del qual ens vam connectar, ens vam organitzar com a col·lectiu de dones i ens vam agrupar com a dones d’Hondures.

Hi va haver debat?

Ara com us definiu, després d’aquest caminar?

Som dones autoorganitzades des del feminisme comunitari que hem recuperat arrels i no hem deixat morir les poques que ens queden. És molt important per a nosaltres reivindicar-nos com a dones en solidaritat, sororitat, veure’ns a nosaltres mateixes i desaprendre de totes aquelles ideologies de competència que ens imposa el sistema, amb les quals perdem la cultura comunitària.

Quin impacte ha tingut la pandèmia en la situació del col·lectiu?

És un moment complicat per les necessitats bàsiques, però hem crescut com a comunitat. Som més de 400 dones pendents les unes de les altres i intentant no reproduir actituds patriarcals per transformar els espais on ens movem i les mirades que tenim cap al nostre entorn i el lloc on habitem, així com els nostres llocs d’origen. Moltes s’han quedat sense feina, sense habitatge
i s’ha aguditzat la precarització de les feines de cures i de la llar. Moltes dones que sortien els caps de setmana van haver de quedar-se tancades; moltes que tenien un sou regular van patir una reducció de salari.

Últimament es parla molt de racisme. Què vol dir aquesta paraula per a tu?

Vam migrar per poder oferir un suport econòmic a les famílies i ens trobem en un país suposadament democràtic on hi ha vulneració de drets humans. Dins del sector de la llar i les cures i com a dones migres patim la llei d’estrangeria, estem anys invisibilitzades; moltes no denunciem tota mena de violències.